No vull ni pensar com un renquejant Iñaki García fa 500 anys creuava en ple mes de març les muntanyes basques, concretament pel port de Biozkornia (a 1.200 metres d'altura) per després aixoplugar-se a l'església de Arantzazu (que data de finals del s. XV) i continuar per les campes d'Urbia (segurament nevades) tot passant prop del túnel de San Adrián, per davallar fins la població d'Araia, ja a terres alaveses.
 
Jo no he patit les inclemències d'aquelles èpoques i per sort he pogut gaudir de les comoditats de la vida moderna, així com de l'acolliment de l'alberg d'Arantzazu (té poc més d'un any de funcionament) i de la gent que he trobat en la ruta, però no puc dir que la meteorologia hagi estat idònia.
 
Sortint de Legazpi, el txiri-miri, la boira, el fang i les fortes pujades no m'han deixat fins la davallada al Santuari d'Arantzazu, on la construcció actual no té res a veure amb aquella del segle XV i tampoc a cap de les altres dues sorgides de diferents incendis que va patir. La construcció actual data de meitats del s. XX i amb pintures de la segona meitat del segle passat. Una construcció avanguardista en un indret bucòlic. En cap cas et sents indiferent al contemplar dita arquitectura.
 
Els cims més famosos d'Euskal Herria (l'Aizkorri i l'Aitxurri) em contemplen quan creuo les pastures de la seva vessant oest, i ja entre fagedes al principi, i finalment rouredes, arribo a la petita localitat d'Araia, ja en territori alavès. A l'igual que dos dies abans, no hi ha allotjament i em toca caminar 4 km més fins on hem puc refugiar.

En aquest últim tram realment m'he sentit com un peregrí de l'època, ja que la tempesta ha caigut sobre mí i ha començat a pedregar amb pedra de mides d'ou de gallina. Per sort el paraigües i un bar idòniament ubicat m'han salvat d'una bona remullada i algun que altra blau...
 
Segurament, els temps han canviat i el panorama que em trobo jo a cada pas, sobretot en les parts urbanitzades, res tenen a veure a 500 anys enrera, però el que sí que és inalterable són les ganes de caminar, d'avançar, de gaudir i de conéixer el territori i la seva gent. Aprendre cada dia, a cada pas i gaudir del moment.
 
Ara puc dir que les complicacions muntanyenques queden enrere. Aviat entraré a La Rioja i tan sols caldrà seguir l'itinerari evident que el riu més cabalós de la península ha dibuixat sobre el terreny. És llavors quan aquestes inclemències meteorològiques canviatan a les de les altes temperatures i rectes inacabables... Però per això encara queden uns dies.