Avui Montserrat... i demà Manresa!

Sembla mentida, però el dia 2 de juliol feia la primera passa d'aquest camí i avui he arribat al Monestir de Montserrat, a més de 600 km de distància. Podria fer valoracions... però encara no toca, encara no he arribat a Manresa.
 
Una llum tímida trenca la foscor de la nit quan surto del poblet de Bellmunt. Puc intuir en l'horitzó la silueta màgica de Montserrat, que fa dies que tinc ganes de veure, però un cop passo per la Panadella, aquesta magnífica visió desapareix.

Si la jornada d'avui divendres ha estat emocionant tot arribant al monestir de Montserrat, la jornada de dijous perd una mica l'interès, sobretot pel traçat: són 23 km tots per asfalt i una bona part seguint l'antiga N-II i posteriorment un carril bici que almenys et preserva del trànsit rodat.
 
En continu descens passo per Porquerisses i abans de Jorba paro a esmorzar en una àrea de servei, i com sempre em passa, en sortir la calor es deixa notar. Però no em ve de nou i les ganes de veure la silueta de Montserrat em dona forces per seguir caminant.
 
És curiós, una muntanya que es veu des de tot arreu i per aquest recorregut no n'hi ha manera. El terreny per on camino és fons de vall i les muntanyes em tapen les vistes. Finalment, a uns vuit quilòmetres d'Igualada puc veure la vessant est de la muntanya sagrada. Estic content.
 
Quan Iñaki va passar per aquestes contrades, el soroll de l'autovia no existia i tampoc sulcaven el cel avions o globus aerostàtics, però la visió de Montserrat de ben segur que era la mateixa. Tanmateix Igualada devia ser un nucli de població petit però prou important perquè aquí, Iñaki decidís canviar les seves vestimentes de cavaller a la de persona humil i per tant, tot el seu pelegrinatge per aquest territori l'havia fet canviar i interioritzar. Seria a la Muntanya Santa on faria definitivament la transformació.
 
Tot i ser capital de comarca, a aquestes dates i hores, Igualada sembla adormida i no es veu activitat per enlloc. Avui vaig a visitar a l'Aleix, company infatigable de cordada i amb el que tantes aventures hem viscut, i a la seva xicota la Sílvia, que em tracten com un rei i on no m'he de preocupar per res, com a casa. La tarda passa agradable recordant batalletes i com no, planificant projectes muntanyístics. No tenim remei. Em comenten que dissabte , juntament amb l'Eduard, m'acompanyaran tot el recorregut fins a la capital del Bages. 
 
Si la d'ahir no va ser la jornada més interessant de la ruta, ni de lluny, la d'avui ha estat d'aquelles per enmarcar. Com diria un bon amic: "Miquel Angel, això no té preu!". Sortir a trenc d'alba i que juntament amb els colors indescriptibles del cel que cada nou jorn es dibuixen; avui, a més apareix un component de categoria: la muntanya de Montserrat. La sensació que m'envaeix en aquests noments és emotiva. Veig un paisatge tan normal per mi i que normalment no em diu res en especial i que ara, significa molt. Estic arribant a casa. Aquests pensaments em donen forces i passo per Castellolí a quarts de vuit del matí i m'enfilo cap el Coll del Bruc com un llamp.
 
Alternant trams de l'antiga nacional i trossos de camí passo per aquest indret on fa més de dos-cents anys (del 6 al 14 de juny del 1808) l'exèrcit francès de Napoleón tot venint de Martorell per conquerir Manresa, es va veure retingut i guanyat pels sometents catalans, avesats a la guerra de guerrilles i coneixedors del medi. És aquí on el timbaler del Bruc (que realment era de Santpedor) va fer, en un acte ple de llegenda i valentia i és clar, amb l'ajuda de la Mare de Déu de Montserrat, quecal redoblar el seu timbal, els francessos pensessin que les tropes catalanes eren molt nombrosses i marxessin en retirada.
 
Lluny de la realitat, el cert és que fa poc més de dos segles aquest era terreny de batalles, i que ara és un indret tranquil amb vistes sensacionals sobre Montserrat i el Bages. 

Passo per la urbanització Montserrat Park i per Sant Pau de la Guàrdia, on hi ha el Celler de la Guàrdia, un establiment que acull a pelegrins i fan molt bona cuina catalana, una descoberta interessant a tenir-la en compte.
 
Amb la panxa ben plena i carregat d'il.lusions em planto en poc temps a Can Massana, on les vistes sobre les parets d'Agulles són impressionants. No sé què tenen aquestes muntanyes que tot i veure-les moltes vegades sempre em fascinen. És en aquest moment on em surto del recorregut i em faig la meva ruta. Decideixo deixar la carretera (que durant 9 km et porta fins el monestir) i agafar el GR178 que a mitja vessant et porta per tota la cara nord de Montserrat. Evito el sol, l'asfalt i els cotxes. És més, en arribar a l'alçada de Santa Cecília, giro completament a la dreta i m'enfilo per la canal de Sant Jeroni, que en una pronunciada pujada (600 metres en poc més de quilòmetre i mig) et deixa directament al sostre del massís, el cim de Sant Jeroni, amb 1236 metres sobre el nivell del mar.
 
Tot i la forta pujada i que en alguns trams cal ajudar-se de les mans, en poc més d'una hora arribo a tal codiciada talaia. Tot i la boirina el panorama és impressionant. Sobren les paraules. Un paisatge més que conegut per mi però que ara em diu quelcom més. Aprofito i descanso una mica.

Tot i que em quedaria aquí dalt tot el dia, cal acabar aquesta jornada i arribar al monestir de Montserrat. La baixada des d'aquest cim és senzilla però amb el dia que porto se'm fa llarga i a més m'he quedat sense aigua. Sort que bon troç del recorregut és a l'ombra. Tot és tan habitual per mi, però avui tan especial, i sobretot el moment de veure el monestir. Ja ho tinc!
 
Quan Iñaki va arribar aquí, tret de les muntanyes tot devia ser molt diferent. Aquí és on el sant va fer la transformació i el canvi de vida, i un cop va deixar la seva espassa de cavaller i laseva indumentària, va decidir passar un temps a Manresa. Ara, la plaça de Montserrat està, com no, plena de turistes, turistes vinguts de la resta del món per veure i contemplar un lloc singular, amb una màgia especial, i lluny de ser creient o no, en cap cas que no et deixa indiferent i les formes capritxoses que la natura ha engendrat (en motiu de la retirada d'un mar interior que hi havia en aquesta zona) i donen al lloc un ambient màgic, sobretot quan els turistes marxen i un cop el sol cau i les estrelles vesteixen la nit. Avui a més, hi ha eclipsi de lluna, d'una lluna plena que serà la mateixa aquí que a Manresa. Una Manresa que continua la seva activitat, el seu moviment, amb la seva gent i que dignament la fa bategar com a Cor de Catalunya.

Només cal esperar un nou trenc d'alba, l'últim d'aquesta aventura, però que és un més en aquest camí tan bonic que és la vida.