Magnètiques. Hipnòtiques. Impecables. Des del primer segon que Helena Ros i Marta Torrella van aparèixer a la sala gran del Kursaal (l'una per un extrem i l'altra per l'altre), que ja van advertir, sense necessitat de fer servir paraules (només el so d'unes campanes koshi que elles mateixes subjectaven), que el que el públic presenciaria durant aquells seixanta minuts d'espectacle seria una espècie de número d'il·lusionisme visual i -sobretot i especialment- auditiu.
Les Tarta Relena sabien que era un dia important: presentaven, en primícia absoluta i en el marc de la 27a Fira Mediterrània, el seu nou disc, És pregunta. I ho feien després d'una trajectòria que va començar l'any 2016 i que no ha fet més que créixer -aquest mes d'abril, sense anar més lluny, es van convertir en les primeres catalanes en participar al Tiny Desk de la National Public Radio (NPR) dels Estats Units. El llistó estava altíssim i la sensació per part de les persones que més o menys les hem anat seguint, era que aquestes alquimistes de les harmonies ja ens ho havien ensenyat tot; ja ho havien provat tot; ja havien esgotat els recursos.
Però res més lluny de la realitat. De fet, l'escenari ja advertia que el que passaria seria digne de l'Olimp dels déus: res ostentós, ni molt menys; només unes cortines blanques, robustes, consistents, col·locades sense desplegar, com si emulessin columnes d'un temple romà. Al centre, el 'laboratori' de Ros i Torrella: samplers i instruments de percussió. I els micròfons, és clar, imprescindibles per projectar unes veus que empasten a la perfecció; que casen com si estiguessin fetes l'una per l'altra; que respiren i callen a la vegada, i que aconsegueixen transportar qui les escolta en un estat d'embadocament digne de qualsevol espectacle de màgia.
En aquest cas, però, no hi havia cap truc que s'hagués de descobrir. Tot es mostrava. I el talent (i la dedicació, i el perfeccionisme, i el bon ull per envoltar-se de professionals tècnics al seu nivell) feia la resta. "De tots els escenaris que hi ha a la Mediterrània; de tots els llocs del món on ara mateix podríeu ser, heu decidit acompanyar-nos a nosaltres aquí al Kursaal", somreia Marta Torrella, que agraia la "força del destí" que "avui ens ha fet ajuntar". Ros, seguia el fil de la reflexió: "Malgrat que hi hagi moltíssimes variables multiplicant-se tota l'estona, el que celebrem amb aquest disc és que sempre n'hi ha unes que uneixen el que han d'unir i, que són les que ens fan viure el present".
Un discurs transcendental però molt en la línia d'aquest nou treball que es publicarà el proper 18 d'octubre; un treball les temàtiques del qual giren al voltant de la idea del pensament tràgic i de com la humanitat s'enfronta al destí i a l’avenir, amb cançons d'auguris, profecies, sentències i missatges que, si els escoltes i estàs obert a veure d'on venen, pots obtenir respostes i, fins i tot, pots descobrir coses sobre tu mateix que al final acaben sent una revelació", assegurava Ros.
Per al públic, però, la revelació van tornar a ser elles, les Tarta Relena, que van erigir-se un cop més com unes unes alquimistes incansables i autèntiques deesses de l'harmonia, provant-se constantment, flirtrejant amb l'electrònica i totes les seves possibilitats però sense oblidar d'on venen; sense desmerèixer les seves arrels ni les històries que les han precedit (que ens han precedit), que són les responsables que siguem qui som i com som.
El directe va ser perfecte, sublim, exquisit. La posada en escena, sense pretensions però espectacular, perquè el joc de llums, les formes del fum i la presència de les dues protagonistes de la nit, ho omplien absolutament tot. Aplaudiments a cor què vols. Farem l'última i res de bisos. I així ho van fer. I la gent no els els va reclamar. No calia. L'encanteri ja havia fet el seu efecte.