Aquest dissabte va tenir lloc a l'església parroquial Sana Maria de Navarcles el concert del 30è aniversari del Cor Lerània que dirigeix, des de la seva fundació, el navarclí Jordi Noguera. Escriure sobre aquest cor de cambra és haver d'escriure a partir d'un marc que, perfectament, ens pot fer pensar amb la recreació del compositor francès Monsieur de Sainte-Colombe (Ca 1640-Ca1700) que va fer l'escriptor Pascal Quignard a la novel·la Tots els matins del món (1991), més coneguda per la seva adaptació cinematogràfica homònima d'Alain Corneau. Quignard ens mostra un Sainte-Colombe que decideix viure als marges dels cercles de poder per la simple raó que els estaments institucionals no poden ni podran donar-li mai un marc i un context que puguin satisfer la seva profunda voluntat i necessitat expressives. La voluntat expressiva de Sainte-Colombe és plenament conscient que la música és una porta a la transcendència. Però perquè ho sigui requereix d'un sacrifici, d'un esforç i d'una disciplina, gairebé ascètica per no escriure mística, per a desvetllar el gran misteri que hi ha sempre al darrere de la seva creació musical, però també en la seva interpretació.

Jordi Noguera, ara fa just trenta anys, després de diferents experiències al capdavant de cors com els de l'Orfeó Manresà o la Coral Sant Jordi, va decidir que era el moment ja no tan sols de construir un projecte personal on poder ordir un instrument coral, sinó m'atreviria a disposar també d'un espai on aprofundir i desplegar una ètica del que significa o hauria de significar el cantar i dirigir la música polifònica de tots els temps. Amb una interessantíssima mixtura on Noguera combina la seva experiència viscuda a l'Escolania de Montserrat, la pràctica com a cantor en diferents cors, els estudis de direcció i fenomenologia, però el més important saber i conèixer un camí, no és d'estranyar que, en ocasions, hagi passat pels camins de la incomprensió i de l'estranyesa. Però ja ens ho va dir Nietzsche: aquell qui veu massa, acaba per no encaixar enlloc. 

L'encaix de Noguera ha estat aquest projecte del Cor Lerània del que ja n'hem escrit en diferents ocasions i que, després del concert de dissabte, m'atreviria a dir que és un genuí treball d'alquímia polifònica. És a dir, un treball a la recerca de la pedra filosofal o, si voleu, del secret de la música. Més enllà del nivell tècnic dels seus integrants, sempre dins l'amateurisme, entesa aquesta qualitat en el seriós i profund sentit etimològic de la paraula d'aquell qui estima de veritat una cosa, és evident que escoltar el Cor Lerània és una experiència musical en tot ordre. Per no caure en un terreny especulatiu i d'abstracció conceptual, ho resumirem en el fet que quan un va a escoltar un concert del Cor Lerània entra d'una manera i en surt d'una altra. No importa que sigui un cor petit, gairebé de volum minimalista en estar format per tan sols onze membres, o que el resultat no sigui el d'un cor professional. En absolut. L'actitud que desprèn és que allò que s'està interpretant té un profund significat que ja no tan sols s'ha d'interpretar, sinó invocar. D'aquí el constant treball d'harmònics en l'escriptura vertical (harmònica), la capacitat de diàleg en l'escriptura horitzontal (contrapuntística) i la importància donada al text. 

En un panorama de la música coral on, malauradament, el patrons mentals de la mercantilització han acabat imposant a la majoria de cors amateurs uns repertoris tan descafeïnats com grotescos i tronats, poder escoltar un concert del Cor Lerània és viure la sensació que no tot està perdut i que hi ha encara esperança. Un extens i exigent programa amb obres d'Anton Bruckner, Claudio Monteverdi, Johannes Brahms i Felix Mendelssohn, representatives de la seva trajectòria durant tres dècades, va ser l'escollit per a un concert de celebració i que va ser seguit per un nombrós públic que va omplir gairebé l'església navarclina. 

Una adaptació vocal a tres veus de l'Aequale WAB 114 (1847) d'Anton Bruckner va obrir el concert en forma d'obertura per a una audició on van haver-hi grans moments per al record, en especial de la interpretació de la Sestina- Lacrime d'amante al sepolcro dell'amata (1614) de Claudio Monteverdi. Oferint obres polifòniques a quatre, cinc i sis veus, en tot moment vam tenir la sensació d'estar al davant d'una formació que ha assolit allò que és tan difícil de trobar, fins i tot, en el món professional: una sonoritat i personalitat pròpies. No és aquesta una qüestió baldera perquè no és menys veritat que fa molt temps que es parla com les interpretacions musicals són, cada dia més, uniformes i idèntiques basades amb la brillantor i l'enlluernament. El Cor Lerània de Jordi Noguera opta més aviat per la il·luminació i és per això que al concert es produeixen multitud d'efectes sonors que acaben per produir aquesta experiència d'il·luminació a l'oient. Fluctuació rítmica, ampli joc de gradacions dinàmiques, expansió sonora, matisos o dicció textual serien la descripció epifenomènica, però el veritablement essencial és que la interpretació ens porta a un ambient de recolliment interior i que ens fa fer la bella i pretèrita pregunta: on som quan escoltem música?

On vam ser, així, en el transcurs del concert de dissabte? Érem al Navarcles del segle XXI o érem a una altra dimensió d'espai/temps? No serà el cronista qui doni la resposta, però si que no es pot estar de felicitar al Cor Lerània aquests trenta anys de treball musical rigorós, com també agrair-los per ser-hi. En un moment que és evident com allò que havíem conegut com a panorama coral s'ha desmoronat, comptar amb una iniciativa com aquesta és una petita esperança que sembla trobar les seves paraules més apropiades en l'inici de la meravellosa novel·la L'amant de Lady Chatterley (1927) de DH Lawrence: "La nostra és essencialment una època tràgica, així que ens neguem a prendre-la per tràgica. El cataclisme s'ha produït, estem entre les ruïnes, comencem a construir hàbitats diminuts, a tenir noves esperances insignificants. Un treball no poc esgotador: no hi ha un camí suau cap al futur, però li busquem les voltes o ens obrim pas entre els obstacles. Cal continuar vivint malgrat tots els firmaments que s'hagin desplomat".