No hi ha aigua. L'ambient de desesperació i de desconsol es fa palès en la societat del segle XIV. Un segle molt complicat per Manresa, que pateix una gran sequera que no els permet avançar i que multiplica les morts i les malalties. 

El Rei Pere III els va permetre construir una sèquia des de Balsareny per permetre l'arribada d'aigua a la ciutat. En arribar a Sallent, on la major part de les terres eren propietat eclesiàstica, el bisbe Galcerà Sacosta, molest amb les obres, les va prohibir. 

Avui, després de mesos sobrevivint sense gairebé res, els vilatans de Manresa han rebut una visita que els ha fet veure la llum al final del túnel. Ha vingut el Rei Pere III que, convençut pel seu conseller Jaume Desfar –nascut a la capital bagenca–, ha decidit prendre partit sobre la causa. I és que el seu poder no té límit. Però el tindrà sobre l'església? 

Amb una rebuda triomfal, Pere III s'ha passejat pels carrers de la vila al so de "visca el Rei!", corejat per tot el poble. Zíngares, farsants, barjaules, remeieres, pillastres, dides, senyors feudals... tots units per una mateixa causa. I és que la set i la misèria no hi entenen de classes.

Malgrat tot, la ciutat estava més festiva que mai. Les zíngares es deixaven veure pels carrerons de la vila, sempre amb un somriure entre seductor i malèfic, per encisar tots els homes que calgués. Amb uns balls picarescos les gitanes s'han apoderat dels diversos escenaris de la ciutat, donant lliçons a les noies que volien afegir-se al grup ("Adaleda, l'aprenenta de zíngara" – Esbart manresà).

Les minyones seguien tenint una gran astúcia a l'hora d'enganyar els seus senyors. I és que per aconseguir tenir aigua es fa el que faci falta, encara que després, els resultats no siguin els esperats ("El senyor i la minyona"– Cor de Catalunya).

L'amor no deixava de fluir arreu de les contrades manresanes. De vegades era correspost però de vegades no, com ha estat el cas de Jafudà i Musieta que, per raons de classe han viscut un romanç impossible ("Jafudà i Musieta"– Els Carlins).

Els pillastres han estat més abundants que mai en un clima de sequera i pobresa. De fet, han estat els mateixos pares que han ensenyat als seus fills a robar per subsistir ("Pillos i gormands"– Expressa't).

Un poble amb mancances, però que segueix el seu dia a dia: les verdulaires intenten vendre el poc producte que tenen; les barjaules volen seduir barroerament a tothom que se'ls acosta; les remeieres troben el negoci amb la sequera i venen plantes que tot ho curen; els farsants es dediquen a explicar rondalles per entretenir la gana... 

Però tornem a la realitat...
El cas és que la divuitena edició de la Fira de l'Aixada està sent un èxit. Si bé el matí de dissabte sembla que és quan la gent està més mandrosa, el migdia, la tarda i el vespre han estat milers les persones que s'han aplegat al centre històric de Manresa per, a part de ser partícips de la història del moment a través dels números artístics de les diverses companyies, visitar l'allau de parades de tot tipus que han tenyit de color i festivitat la part més antiga de la ciutat.