Fa quinze dies encara no, Neus Oliveras Samitier glossava, a l'Espai Òmnium de Manresa, la conferència Àngel Guimerà: de La Gramalla a dramaturg, un dels actes que donaria el tret de sortida, a la comarca, a una àmplia programació per commemorar l'Any Guimerà, coincidint amb el centenari de la seva mort. La seva ponència a la capital del Bages, però, no és l'única que aquesta escriptora i activista cultural nascuda a Manresa però veïna del Vendrell des de ja fa una colla d'anys oferirà per recordar el dramaturg i polític nascut el 1845 a Santa Cruz de Tenerife i mort a Barcelona un 18 de juliol de fa un centenni.
Durant el que queda d'any, Oliveras participarà en altres actes d'homenatge a Guimerà, compartint tots els seus coneixements al voltant de l'autor teatral català del segle XIX amb més projecció internacional i un dels principals ideòlegs del catalanisme. NacióManresa conversa amb ella per aprofundir en la seva figura.
El Bages -i Manresa especialment- és un dels territoris del país que més actes d'homenatge a Àngel Guimerà ha organitzat en el marc del centenari de la seva mort. Un dels més sonats és, possiblement, la reposició teatral de La Santa Espina, una obra molt poc coneguda de l'autor. Què en sap, vostè?
Doncs que qui li va encarregar va ser Lluís Graner, a través del projecte cultural Espectacles-Audicions Graner, que ell mateix va posar en marxa i que potenciava la creació del que avui en dia n'anomenaríem musicals. Es tractava d'espectacles curts que glossaven cançons, llegendes i rondalles del folklore català. En el cas de Guimerà, ell va optar per una idea que podria ser titllada d'adolescent, però que, alhora, estava repleta simbolisme patriòtic.
Quin tipus de simbolisme?
Quan va contactar amb el compositor Enric Morera perquè s'encarregués de la part musical de l'espectacle, li va demanar que, sobretot, hi hagués tonades de la nostra terra, com el Ball del Ciri de Sitges, les ballorades del Vendrell, la Salve de Montserrat... Ell volia música popular, aquella que uneix totes les classes socials, perquè creia fermament en una societat transversal on tothom s'hi sentís representat. És per aquest motiu, per exemple, que quan la Lliga Regionalista -hereva de la Lliga de Catalunya, de la qual n'havia estat president- es comença a conservadoritzar, se n'aparta, perquè no comparteix molts dels seus ideals, però també perquè el teatre el té molt ocupat.
Clar, estem parlant de finals del segle XIX, principis del XX... En aquell moment ja havia escrit algunes de les seves obres més destacades.
Correcte. Mar i cel, Maria Rosa o Terra Baixa ja feia temps que voltaven. Aquesta última, de fet, va estrenar-se a Madrid.
Traduïda al castellà, entenc.
Sí, sí.
Totes les seves obres van ser escrites en català, per això?
De teatre sí, totes. Al començament de la seva trajectòria literària, just després de marxar dels Escolapis de Barcelona on va estar internat del 1859 fins al 1862, va tenir un període molt ric i important de desenvolupament poètic. Es tracta d'una poesia esplèndida, escrita en castellà, que es desconeix completament perquè no s'ha estudiat mai! Fa tot just uns anys que m'hi he començat a posar.
Com que va ser un acèrrim defensor de la llengua i la cultura catalanes, costa d'imaginar, certament.
Però el castellà era la seva llengua materna. Lingüísticament estava format en aquest idioma! Quan arriba a El Vendrell, amb 9 anys, fa el bateig del català, que converteix en una religió de vida. Però amb el castellà no feia pas cap mena d'escarafalls. Ell, de manera molt simple, deia que [el castellà] era una llengua que havia estat la seva. I punt. A banda d'això, no hem d'oblidar que, en aquell moment, molts escriptors de Catalunya van començar escrivint en castellà per una qüestió diglòssica. Sense anar més lluny, Jaume Ramon i Vidales, el cosí segon que va animar Guimerà a fer el pas al català i a participar en els Jocs Florals, també va començar en castellà tot i ser catalanoparlant.
Van ser els Jocs Florals els que el van fer canviar de llengua?
Sí, però sobretot la influència del Jaume Ramon, que va insistir en què hi havia molt camí per recórrer i molta feina a fer, en aquest sentit. També és gràcies a ell que coneix Josep Roca i Roca, amb qui fundarà, entre d'altres, La Jove Catalunya. I aquest és un moment clau, en la seva vida i trajectòria, perquè serà gràcies a les amistats que fa dintre d'aquest cercle obertament catalanista (amb Ubach i Vinyeta, Pere Aldavert, Francesc Matheu i Fornells...), que el 1881 cofunda la revista La Renaixensa. Aquí és on entra en el món literari de debò.
I on comença a escriure teatre, també?
De teatre va començar-ne a escriure de molt jove. I això és força desconegut. Té una obra que és del 1869. La mitja cana, es diu. No se sap del cert si va acabar-se portant a escena o no, però tot apunta que sí, perquè revisant un dels números de la revista La Gramalla hem vist que se n'havia de fer una estrena al teatre del Vendrell.
Tenia algun referent en aquest àmbit?
Josep Yxart va ser una gran inspiració. Tot i que Guimerà venia d'una tradició romàntica, de seguida simpatitzar amb el discurs d'Yxart, que deia que si com a catalans volíem tenir una llengua normal, el que havíem de fer era assemblar-nos a la resta de literatures europees. I què tenien, aquestes? Tragèdies. És per això que els primers textos teatrals d'Àngel Guimerà són d'aquest gènere: Gala Placidia, Judith de Welp...
... I Mar i cel.
Exactament. Aquesta per damunt de tot. De fet, és curiós perquè l'èxit d'aquesta obra va començar-lo a assaborir dos anys després d'haver-la estrenat.
Ah sí?
Sí. I la cirereta de tot plegat és que li va venir de Madrid!
Expliqui-m'ho, això.
Quan es va estrenar a Barcelona, el 1888, l'actor protagonista va ser Rafael Calvo, de la companyia Calvo-Vico. Aquella va ser la darrera actuació d'aquest actor, que va morir pocs mesos després. La qüestió és que el 1891, quan l'obra va aterrar a Madrid traduïda al castellà, qui va assumir el paper principal va ser el germà del Rafael, Ricardo Calvo, i la rebuda per part del públic va ser espectacular. Aquí és quan comença l'èxit de Guimerà però també del teatre català a Madrid.
Parlava de tradició romàntica, però a la dècada dels noranta, penetra amb força el corrent del Realisme.
Sí. Ell, per la via popular del sainet, escriu La sala d'espera i La Baldirona, i introdueix la prosa, que és, possiblement, l'etapa més coneguda de la seva trajectòria dramàtica. Tenia un estil realista amb un component dramàtic per part dels personatges femenins molt interessant. I aquí se li gira feina, perquè, entre d'altres coses, és quan coneix l'actiu María Guerrero, amb qui estableix una col·laboració molt productiva. Va escriure fins a nou obres, per al seu lluïment. I d'aquestes, set es van estrenar en castellà abans de fer-ho en català. Això el va fer molt conegut i apreciat dintre del teatre espanyol.
En aquell moment ell ja era un catalanista proclamat. No el penalitzaven, a Madrid?
El cert és que havia de fer equilibris constants, perquè si estrenava una cosa a Madrid i a Barcelona no, tenia crítiques; si no li donava les obres a la María Guerrero, ella s'enfadava... Però sí, el penalitzaven, tot i que, alhora, se'l feien seu. Se'l feien espanyol.
Amb l''excusa' que havia nascut a les Canàries...
Però va arribar a Catalunya de petit, amb 8 anys. I es va instal·lar a El Vendrell amb 9.
Per què a El Vendrell?
Perquè el seu pare era d'allà. Un descobriment molt recent que també acabem de publicar a la revista Catalunya és que el seu pare, Agustí Guimerà Fonts, va estar implicat a l'Ajuntament del Vendrell. I no era l'únic de la família: per part de la branca dels Fonts, n'hi havia d'altres que també remenaven les cireres. Eren persones importants, allà.
Va ser per tema de negocis que Agustí Guimerà va a les Canàries?
Sí. El primer que va marxar cap allà va ser un oncle seu, germà del pare. A través d'aquest contacte, l'Agustí i un germà seu, se'n van cap allà. I és llavors quan coneix la Margarita Jorge, amb qui s'acabarà casant, però ja a Barcelona.
I el fet d'haver nascut fora del matrimoni, no el va marcar, a Àngel Guimerà?
Hi ha moltes coses encara per investigar. El que se sap és l'Agustí i la Margarita no van amagar que tinguessin un fill, i així ens ho mostra el registre de censos del Vendrell, on consta que ell va néixer el 1845; l'any correcte, per entendre'ns. Per tant, no hi hauria cap problema, aquí. Potser és molt a posteriori que s'ha modificat aquesta idea que va estar molt traumatitzat per aquest fet.
Un cop establert a Catalunya, perd el contacte amb les Canàries?
Aquesta és una altra cosa que vull desmentir, perquè s'havia dit que ell va oblidar-se de les Canàries i tot va ser Catalunya, Catalunya i més Catalunya. I no és cert. Quan el seu pare se'n va cap allà, hi va amb l'Isidro, el seu germà petit, que es va quedar a viure a Santa Cruz de Tenerife. En aquest sentit, el contacte hi és sempre. És més, el seu pare manté un comerç a Canàries juntament amb uns cosins, que és la Companyia Juan Romeu i Cia, una empresa que tracta tot tipus de mercaderies a l'engròs.
Què se'n sap, de la família de la mare?
Molt poques coses.
Així doncs, i tenint en compte el passat empresarial del pare i la poca informació que es té de la banda materna, d'on li ve, a Àngel Guimerà, aquesta vessant literària?
Tampoc se sap massa. Jo diria que tot comença, sobretot, quan l'internen, l'any 1859, al Col·legi de Sant Antoni de Barcelona. La formació que rep allà és importantíssima, amb grans aprenentatges de poètica i retòrica a través de l'ensinistrament de la mètrica que li fan els pares Escolapis.