La Fira Mediterrània de Manresa serà per Sant Jordi al carrer per primer cop en la seva trajectòria. La Fundació gestora instal·larà un estand a la Plaça Sant Domènec amb la participació d'elements molt vinculats a la festa: el drac i la víbria, procedents respectivament de Sitges i de Tarragona.

Els vianants que s'hi acostin podran admirar aquestes dues peces destacades del bestiari festiu català, molt vinculades a la tradició de Sant Jordi. El Drac de Sitges té una notable trajectòria, ja que va ser construït l'any 1922, i és conegut com la "Fera foguera". Per la seva banda, la Víbria de Tarragona va ser apadrinada el 1993 per la Víbria de Manresa, el primer drac femella recuperat de la democràcia. Ambdues peces tenen les seves sortides rituals en dues festes declarades d'interès nacional per la Generalitat de Catalunya: la Festa major de Sant Bartomeu a Sitges, i les Festes de Santa Tecla de Tarragona.

Aquesta acció de la diada de Sant Jordi té com a objectiu la dinamització de la relació de la Fira Mediterrània amb els seus espectadors. Fins ara, la Fira, com a mercat d'espectacles, ha treballat bàsicament les seves relacions amb els professionals de la indústria cultural, que l'any passat es van arribar a doblar assolint la xifra de 1.063. Amb l'actuació del proper divendres la Fira ampliarà la seva base de dades de públic interessat en el certamen, que anirà rebent informació actualitzada sobre la programació de la Fira. A canvi de la cessió de les dades de contacte, els espectadors potencials de la Fira rebran un petit obsequi, consistent en un estoig amb llapis de colors.

Per altra banda, el 23 d'abril es tanca el termini de presentació de propostes per participar a l'Estepa Mediterrània, la programació off de la Fira que prepara la Casa de la Música de Manresa (www.casadelamusica.cat). El 14 de maig s'informarà als artistes seleccionats de quina serà la programació de l'Estepa i el 21 de maig es farà pública als webs de la Casa de la Música i de la Fira Mediterrània.

La tradició del Drac i de Sant Jordi
El Drac és el símbol zoomòrfic de l'avern per antonomàsia. Potser per aquesta raó és l'element del bestiari fantàstic que participa en les festes de Catalunya que ha esdevingut més popular i comú. Aquesta assignació al grup de les forces malignes li fou atorgada per l'església cristiana, però, si bé és innegable el seu aspecte ferotge i infernal, els ciutadans del carrer mai no han acabat de creure's la versió predicada i plasmada en múltiples formes plàstiques. El sentit originari del Drac recula més enllà en els temps. Aquesta bestiassa ha simbolitzat els quatre elements que es consideren constitutius del món: la terra, l'aigua, el foc i l'aire. Els dracs fantàstics apareixen tot sortint de les profunditats de les aigües o bé del fons de la terra; per això, sovint les coves són el seu amagatall preferit. El foc és el seu efecte especial definitori. Les flames ens indiquen la seva vinculació amb les calderes de l'infern i el nostre personatge les llença abundantment per la boca. Tot i això, la teatralitat i la necessitat inherent d'augmentar la seva espectacularitat l'ha fet incorporar múltiples punts de foc, tant en les ales com en la cua. Precisament aquest element final del seu cos també l'ajuda a emparentar-lo amb una mena de gran escorpí, alineat en la nostra cultura occidental a les forces de sentit negatiu. Finalment, les seves ales el permeten conquerir la dimensió aèria i, d'aquesta manera, gaudir d'un extraordinari poder que l'alça fins a l'àmbit de la sobrenaturalitat.

No és estrany, doncs, que en l'atmosfera de sincretisme entre església i exèrcit en què es configuren teatralment els elements festius populars que neixen a cavall dels segles XIV i XV, el Drac fos oposat al personatge de Sant Jordi. La Llegenda àuria del dominic genovès Iacobus de Voràgine, del segle XIII, un text extraordinàriament popularitzat a partir d'aquella època, estableix aquesta dualitat entre Sant Jordi i un monstre, que les versions catalanes del XIV o XV personificaran en el Drac. La bèstia fantàstica, amb el seu alè pudent, té atemorida la població de Silene -Llívia-, on viu el rei. La supervivència de la ciutat es basa en un intercanvi de persones que el Drac es cruspeix. En tocar-li la sort a la filla del rei, el tribú capadocià Jordi, s'enfronta amb la bèstia que és derrotada. De fet, des dels temps del rei Jaume I, Sant Jordi és tingut molt en compte per les hosts catalanes com una mena de patró de l'exèrcit, però en canvi no gaudeix de massa fervor entre les classes més populars. Sembla que la utilització de la figura del sant cavaller en les teatralitzacions de carrer del segle XV haurien pogut contribuir a la seva posterior popularització.

La Víbria
En alguns casos, la llegenda també ha presentat Sant Jordi lluitant amb una víbria o un vibre. El costumari popular interpreta la Víbria com el Drac femení. En realitat, la iconografia medieval ens confirma que es tracta d'una peça molt més complexa, que barreja els pits i ventre de la dona amb el cap, el bec i les potes d'àliga, la cua de drac i les ales com a elements sintètics entre l'àliga i el drac. A Catalunya, la primera referència històrica a una víbria és del 1399, quan la de Barcelona participà en les festes de coronació del rei Martí l'Humà, celebrades al palau de l'Aljaferia de la ciutat de Saragossa. Les descripcions de l'època permeten comprovar que la víbria era una bèstia que llençava foc per la boca i que participava en una lluita contra molts homes armats, fets que demostren la seva ferotgia. La seva participació en coronacions i entrades reials ha estat interpretada com una manera de vincular la monarquia i el món cavalleresc. Aquesta víbria barcelonina era custodiada i ballada pel gremi dels freners, és a dir, els menestrals que fabricaven els frens -instruments de ferro als quals hom lliga les regnes i serveixen per menar les cavalleries- i guarnicions per a cavalls, muls i altres equins. Paral·lelament, a través dels emblemes heràldics adoptats pels reis de Catalunya i Aragó, coneixem la condició alada de la víbria, si més no en el període comprès entre 1327 i 1410 i en els símbols d'Alfons el Magnànim, Pere el Cerimoniós i Martí I l'Humà.