Cada any des de ja en fa uns quants, l'escriptora i periodista manresana Míriam Tirado brinda al seu públic més fidel noves històries i reflexions en format conte o llibre que aborden diversos temes vinculats a la criança conscient, la maternitat i paternitat o la gestió emocional en cadascuna de les etapes de la vida.

Una de les seves darreres novetats editorials -en la qual repeteix tàndem amb l'il·lustrador Joan Turu, també del Bages- porta per nom Jo primer! i parla d'un tema que si bé havia anat sortint en altres títols, no havia estat mai el protagonista absolut de cap història: la gelosia i la rivalitat entre infants.

Concretament, i en el cas que ens ocupa, aquesta competitivitat l'encarna el Lluc, un nen d'uns 6 o 7 anys que sempre vol ser el primer en tot. Si no ho és, s'enfada. Aquesta necessitat de sobreposar-se a la resta d'infants que l'envolten (especialment la Clàudia, la seva germana bessona), li porta molts problemes. A l'escola però també a casa, on els seus pares intenten fer-li entendre que no cal que sempre s'imposi en tot, perquè per molt que no sigui el primer en tenir el plat a taula, en posar-se les sabates o en sortir al pati... Seguirà sent "únic i suficient".

Què ho fa que hi hagi infants que tinguin més necessitat d'autoafirmació que d'altres?
Cada infant és únic i té la seva pròpia personalitat. N'hi ha que són més competitius que d'altres i això és absolutament normal.

En el conte, però, es veu clarament com l'actitud del Lluc de voler ser el primer en tot, sobresurt pel damunt de la resta... És una qüestió merament de caràcter o pot ser que hi hagi altres mancances al darrere?
Certament: a vegades la rivalitat i la competitivitat també poden amagar altres coses, com malestar, gelosia o comparació amb els altres. Davant de tot això, el que hem de fer els adults és atendre i acompanyar. 

Hi ha un moment de la història en què els pares, quan el Lluc els diu que no sap per què sempre vol ser el primer, no saben què respondre-li. Si aquesta situació de diàleg adult-infant es donés a la realitat, com hauria de seguir, la conversa?
Hauria de ser semblant a la que el Lluc té amb la Fada dels Volcans unes pàgines més endavant. Què fa, ella? El valida i intenta entendre la situació per la qual està passant. Perquè el cert és que ell no se sent bé, té malestar...

El que hem de fer els adults és connectar amb el sentir de l'infant.

Míriam Tirado

Però no en comprèn el motiu.
Exacte. En aquest sentit, si traslladem la situació a un escenari real, el que hem de fer els adults és connectar amb el sentir de l'infant i, llavors, basant-nos en les circumstàncies i el context que l'envolten, mirar de lligar caps i explicar-li quines poden ser les raons que l'han dut a aquesta inquietud interna. Fer-ho, l'ajudarà a entendre's i a veure que el que li passa és normal. I el que és més important: un cop entès, li podrem donar les eines perquè ho pugui transitar millor. 

Parlem molt dels "Terribles 2 (o 3) anys" per referir-nos a l'estadi de reafirmació i formació de l'ego dels infants. Sembla que quan les rabietes es donen durant aquesta edat, les comprenem i acompanyem més que quan les fan amb 5 o 6 anys, que potser no tenim tanta paciència. Hi està d'acord?
Sí. Sovint, als adults ens costa més entendre segons quins comportaments a partir dels 4 anys, quan l'infant ja parla força i entén el que li diem, que no pas quan en té 2 d'acabats de fer. La realitat és, però, que la fase egocèntrica no acaba fins als 6 o 7; és llarga! En aquest sentit, hem de ser conscients que perquè en tingui 4 o 5 anys no vol dir que ja sigui una persona madura i racional; en absolut! L'acompanyament amb comprensió i paciència hi ha de seguir sent.

I més encara quan està a punt d'arribar un germà petit, que és un moment en què la gelosia torna a aflorar amb força. Hi ha algun remei contra la rivalitat, en aquests casos?
El que jo diria a les famílies que ja tenen un fill i n'esperen un altre és que es relaxin, que no en vulguin parlar tota l'estona. Que escoltin què necessita el que serà el germà gran. N'hi ha que en volen parlar constantment i d'altres que no ho necessiten o ho eviten. També els diria que els validessin i no jutgessin el que senten. I que confiïn en què, mica en mica, s'adaptaran a la nova situació. Segurament el que els cal és temps i, per damunt de tot, molt amor. És un gran canvi que els sacseja de dalt a baix. 

A Jo primer! la Fada dels Volcans que va crear a Tinc un volcà torna a aparèixer. Entenc que va calar fort entre els infants.
Sí! És un personatge que els encanta i, a més, dona el toc "savi" i fantàstic a la història. Va molt bé que els nens i nenes puguin vincular-se també amb personatges d'aquest tipus, que els connecten a la imaginació i en un món on tot és possible. És fantàstic que puguin veure la Fada com una amiga que els ajuda en moments difícils. 

Llegint el conte m'he adonat que molta gent adulta, aquesta reflexió de treure's la llosa de voler excel·lir en tot, no la fa. Suposo que amb Jo primer! també els interpel·la, en certa manera…
Completament! El tema de la competitivitat, la rivalitat i la comparació no és patrimoni dels infants! Hi ha molts adults que hi estan enganxats, i crec que el conte també els pot anar molt bé per posar-hi consciència i treure's aquest pes de sobre. Ells també són únics i suficients tal com són.

Les xarxes ens ho posen difícil, per això.
Molt. La necessitat de rivalitzar i comparar-nos ha anat in crescendo, des que aquestes existeixen, perquè veiem altres persones en situacions que abans no vèiem i ens emmirallem en qualsevol: persones que no coneixem, famosos que seguim a Instagram o TikTok... Alhora, però, penso que el fet d'adonar-nos-en pot ser un revulsiu per començar a treballar-ho, a centrar-nos en nosaltres i en anar curant les ferides pròpies. 

Des que existeixen les xarxes, la necessitat de rivalitzar i comparar-nos ha anat in crescendo.

Míriam Tirado

Al final del llibre dona uns quants consells als pares, mares i educadors perquè tinguin eines per gestionar aquesta rivalitat entre infants. Hi ha un moment que diu que les elevades ràtios a les escoles dificulten l'atenció personalitzada. Creu que si es reduïssin, la rivalitat disminuiria?
Segurament dependria de moltes coses: del grup, de qui acompanya... En alguns casos veuríem clarament que sí, que la baixada de les ràtios ajuda a disminuir la competitivitat, però en d'altres potser no tant. El que està clar és que baixar-les és bo pels infants a molts nivells, però també pels mestres, que podrien fer la seva feina sense tant estrès.