Sílvia Alcàntara al costat del Premi Amat-Piniella dirigint-se al públic

L'obra "Olor de colònia" (Ed. 1984), de Sílvia Alcàntar, ha resultat guanyadora de la desena convocatòria del premi Joaquim Amat-Piniella, que per quart any consecutiu es concedeix a una obra publicada. El premi l'organitzen Òmnium Cultural de la Catalunya Central i l'Ajuntament de Manresa, amb la col·laboració de la Biblioteca del Casino, el Gremi de Llibreters i l'Associació Memòria i Història de Manresa.

L'acte, obert a tothom i emmarcat dins de la Festa de la Llum que se celebra aquests dies a Manresa, ha tingut lloc a la sala petita del teatre Kursaal, i s'ha comptat amb la presència de diverses autoritats. La compositora i pianista manresana Laura Casaponsa ha posat música a un recull d'imatges del Camp de Mauthausen, muntatge que ha anat a càrrec de Jorge Caballero.

Acte seguit s'ha fet públic el veredicte del jurat format per Jordi Coca (guanyador de l'edició de l'any passat), Pep Coll, Llorenç Capdevila, Montserrat Caus i Jordi Estrada, que ha fallat a favor de la novel·la Olor de colònia, de Sílvia Alcàntara. L'autora es va endur el guardó que consisteix en una escultura obra del reconegut escultor manresà Ramon Oms.

L'autora guanyadora
Sílvia Alcàntara (Puig-Reig, 1944), viu a Terrassa des dels anys seixanta, i ha vist com la seva primera novel·la, Olor de colònia, es convertia, durant el darrer any, en la revelació literària de la temporada, amb reconeixement tant de la crítica com del públic.

Olor de colònia
Publicada ara fa un any amb la discreció pròpia d'Edicions de 1984 (que dirigeix el manresà Josep Cots), Olor de colònia és una opera prima d'una qualitat poc habitual.

Un incendi a la fàbrica d'una colònia tèxtil, als anys cinquanta, amb la misteriosa mort de l'escrivent principal, desencadena tot un seguit de situacions que fan avançar la trama cap a un final ple de sorpreses. La colònia (que recorda la colònia Vidal, de Puig-Reig, i que esdevé la veritable protagonista de la història) constitueix el microcosmos asfixiant per on es mouen els personatges.

Amb un estil acurat i una interessant galeria de personatges, Sílvia Alcàntara ens submergeix en la vida d'una colònia tèxtil, sense mostrar-ne una visió idíl·lica ni fer-ne un retrat costumista i nostàlgic.

Els altres finalistes
A part de la novel·la guanyadora, els altres finalistes eren:

La represa. Memòria personal, crònica d'una generació (1946-1956), d'Albert Manent (Ed. 62)
La represa és un testimoni de la feina que van fer la generació de joves que Albert Manent anomena “Generació de 1951”, és a dir, la dels qui no havien viscut la guerra des de la primera línia perquè eren massa joves i que, inevitablement, havien rebut una formació en castellà.

Gràcies a aquesta generació de veritables resistents i activistes culturals, la literatura catalana va sobreviure al desastre de la guerra i d'una dictadura que perseguia les manifestacions culturals en la nostra llengua.

En nom d'aquesta generació, que va fer de pont entre la relativa normalitat cultural de l'època republicana i la recuperació, també relativa, d'aquesta normalitat durant la transició, Manent ofereix el seu testimoni rigorós i ben documentat.

La família del meu pare, de Lolita Bosch (Ed. Empúries)
La família del meu pare és a la vegada una obra de ficció i una reconstrucció dels orígens familiars de l'autora, des del seu besavi Rómulo Bosch i Alsina (l'exalcalde de Barcelona que va obrir la Via Laietana), fins al seu pare i ella mateixa. També és una passejada per la Barcelona del segle XX. Lolita Bosch fa una relectura molt personal dels seus avantpassats i de la ciutat on han viscut. Escriu, quasi compulsivament, més per explicar-se que per explicar. La recerca de respostes, com en tot viatge introspectiu, acaba generant preguntes. Amb un estil fresc, agosarat i directe, de frase curta i efectiva, Lolita Bosch construeix un artefacte literari molt interessant.

D'Europa a Amèrica. Dietari d'exili (1941-1945), de Jaume Miravitlles (Ed. Proa)
D'Europa a Amèrica és un dietari insòlit i un testimoni únic. Exiliat a França després de la guerra civil, Miravitlles va ser un dels primers a embarcar-se cap a Amèrica el juny de 1941, fugint de la II Guerra Mundial. El viatge, però, va ser força complicat i es va allargar fins a quatre mesos i mig a causa de diverses dificultats burocràtiques, que van dur Miravitlles i els seus companys per la Mediterrània, el Magrib, l'Atlàntic i els Estats Units (on finalment s'establiria, després de passar una llarga temporada a Mèxic).

El dietari, força introspectiu, ens mostra una personalitat inquieta i vitalista, que no es limita a dir el que veu, sinó que ho analitza i hi reflexiona amb intel·ligència.

Història del Premi
L'any 2000 es va convocar per primera vegada el premi de novel·la Joaquim Amat-Piniella, destinat a premiar novel·les històriques inèdites que reflectissin o se centressin en algun gran moviment social i contemporani.

El premi va néixer per iniciativa d'Òmnium Cultural de la Catalunya Central i va ser convocat durant sis anys, ininterrompudament, per aquesta entitat, conjuntament amb l'Ajuntament de Manresa i l'editorial Columna.

Diverses circumstàncies (la baixa qualitat i quantitat d'exemplars presentats en algunes de les convocatòries, la retirada de l'editorial i, per tant, de la dotació i publicació de l'obra premiada) van anar deixant el premi en una situació delicada fins a fer-lo inviable.

Tot i la decepció pel fet que el premi Amat-Piniella, tal com havia estat plantejat, no pogués tenir continuïtat, des de la delegació de la Catalunya Central d'Òmnium Cultural i des de l'Ajuntament de Manresa es va considerar que hi havia raons per continuar convocant-lo (sobretot pel que té d'homenatge a un manresà que va ser un dels principals escriptors catalans de la postguerra), si bé es va creure que calia sotmetre'l a una radical reorientació. Es volia, doncs, adaptar-lo a les noves circumstàncies i, al mateix temps, donar-li un nou impuls.

Per això, des del nou enfocament que va inaugurar-se en la convocatòria del 2007, el premi Joaquim Amat-Piniella té com a objectiu reconèixer públicament una obra narrativa, novel·la o llibre de memòries, que reflecteixi una preocupació social envers el món contemporani. Es premia una obra publicada durant la temporada anterior, la que es consideri que millor s'adequa als requisits temàtic i lingüístic esmentats i es cregui la més reeixida tant des del punt de vista literari com des del vessant social i històric.

Una comissió assessora, on hi ha representants de totes les entitats implicades i del món cultural manresà, fa el procés de selecció de les obres finalistes. Després, un jurat integrat per diverses personalitats de la cultura i la literatura catalanes tria l'obra guanyadora.

El guanyador rep un guardó emblemàtic en forma d'escultura obra del reconegut escultor manresà Ramon Oms.

Els guanyadors fins ara
Primera etapa (obra inèdita):
2001: Rafael Vallbona, per La comuna de Puigcerdà, Columna.
2002: Manuel Valls i Norberto Delisio, per Caminar sobre gel, Columna.
2003: Desert
2004: Josep Maria Loperena, per La casa del fanalet vermell, Columna.
2005: Desert
2006: Agustí Segarra, per La ciutat en flames. Columna
Segona etapa (obra inèdita):
2007: Antoni Pladevall, per Terres de lloguer, Columna
2008: Joan Garrabou, per Confessió general, Proa
2009: Jordi Coca, per La noia del ball, Proa
2010: Sílvia Alcántara, per Olor de colònia, 1984

Un breu de la biografia de Joaquim Amat-Piniella
Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 1913 i fou un dels principals escriptors catalans de la postguerra, mèrit que es deu sobretot a la impressionant novel·la K.L. Reich, colpidor testimoni, en la línia de la novel·la objectiva nord-americana, del seu pas pel camp de concentració de Mauthausen. Joaquim Amat-Piniella va néixer a Manresa el 1913 i participà activament en la vida política i cultural del Bages. Col·laborador del diari El Dia, publicà un llibre de retrats, Ombres al calidoscopi (1933), on ja es manifestava el seu talent. Lluità en el bàndol republicà i l'any 1939, com tants altres vençuts, hagué d'exiliar-se. Inicià aleshores un llarg periple que el portà, el 1941, al camp d'extermini autríac, on va restar quatre anys, fins que fou alliberat per les forces aliades. Instal·lat a Andorra, va escriure K.L. Reich, que a causa de la censura no veuria la llum fins a 1962 (l'any següent en català). Llevat d'El casino dels senyors (1956), que reflecteix la vida manresana de preguerra, la novel·lística d'Amat-Piniella –Roda de solitaris (1957), La pau a casa (1959) i La ribera deserta (1966)— està poblada de personatges fracassats i fatalistes que, sens dubte, s'inspiren en l'experència viscuda per l'autor. Es diu que els darrers anys de la seva vida, Amat-Piniella, escèptic i pessimista, desterrat de la ciutat on havia crescut i s'havia format, s'anà sumint cada vegada més en ell mateix fins a desaparèixer de la vida pública. Va morir a Barcelona el 1974.