És enginyer agrònom i actualment dirigeix l'Escola Agrària de Manresa. Amant de la naturalesa, té certa debilitat per les curses d'orientació. Amb una gran fal·lera pel teatre i el cant, el manresà Ton Armengol, de 53 anys, ha publicat, aquest any, el seu segon poemari, “He somiat en tu”, que va guanyar el 20è Premi de Poesia Maria Oleart d'Alella. El proper dimarts, 18 d'abril a les vuit del vespre, el presentarà a la biblioteca de l'Ateneu Les Bases, dintre d'un espectacle en el qual compartirà escenari amb l'actriu Iolanda Segura i el saxofonista Dani Huertas.

Què me'n pots dir, d'aquest “He somiat en tu”?

Es tracta d'un poema unitari i estricte. Una història des del principi fins a la darrera pàgina, que pot llegir-se com si es tractés d'una novel·la. Parla de dues persones que se somien i que comparteixen somnis. Quan ho fan, s'esvaeixen els llindars entre passat i futur; entre el somni i el desig, i entre la realitat i la imaginació. En qualsevol cas, però, el somni és l'excusa.

L'excusa de què?

Jo, en un primer moment, amb aquest poemari volia fer un agraïment als poetes. Sempre he llegit molta poesia i, tots els fragments que m'han fet sentir i emocionar, els he col·locat dintre del relat en forma d'intertextualitat. Totes les cites que he tret d'altres poetes estan en cursiva, i al final del llibre, poso qui ha escrit què.

A quants poetes cites?

A una seixantena. Tot i així, no només mostro gratitud cap a ells; també ho faig envers la naturalesa, l'univers i l'entorn, i faig un especial agraïment a petits artistes i artesans, més o menys desconeguts.

Com quins?

Aventurers com Shackleton; funambulistes com Philippe Petit; artistes com el Joan Turu o el Valentí Gubianas, vitrallers com en Pere Valldepérez...

I què els hi agraeixes?

Trobo que ens ajuden a fer que la vida sigui més alegre, més divertida i més acolorida. D'aquesta manera, obro portes per a qui vulgui saber més coses sobre cadascun d'ells.

Quant temps t'ha portat escriure aquest poemari?

Dos mesos. Tot i que és un únic poema  i és com la narració d'una història, no està escrit en el mateix ordre que s'ha publicat. En un primer moment vaig començar a escriure idees soles i es van anar eixamplant i entrelligant fins que va sortir el que ha sortit.

Per què poesia i no narrativa?

Perquè en cinc minuts pots fer o llegir un poema. En canvi, no pots ni escriure ni llegir una novel·la. Jo escric i llegeixo a estones molt curtes, no sé si això és l'excusa o no però en qualsevol cas no podria passar-me llargues estones intentant fer una novel·la. Només quan estic de vacances o en èpoques molt puntuals, llegeixo novel·les llargues. En canvi sí que trobo moments per llegir unes quantes pàgines d'un poemari, o poemes solts.

Però l'amor per aquest gènere literari ja et deu venir de fa temps.

Oi tant! La primera vegada que vaig entrar en aquest món va ser quan jo era molt petit; devia tenir uns sis anys. Compartia habitació amb un dels meus germans, el Joan. Ell era més gran que jo i recitava versos de Segarra. Quan vaig entrar en l'adolescència vaig començar a llegir aquest autor pel meu compte i vaig embrancar-me a escriure les meves pròpies poesies. També vaig descobrir Bécquer i de més gran em vaig endinsar en poetes com Salvat-Papasseit o Miquel Martí i Pol.

Tot i així vas decidir estudiar una carrera que dista molt del món de les lletres.

Penso que escriure és una cosa transversal. Jo era molt de ciències i m'agradaven les coses tecnològiques, però penso que això no és incompatible amb què t'agradi llegir o escriure. De fet, Pompeu Fabra era enginyer i Joan Margarit, arquitecte.

Què t'aporta la poesia?

Em sento bé llegint-ne i escrivint-ne. M'agrada perquè s'ha de llegir pausadament. I sovint se n'han de fer segones lectures, reflexionant-hi.

D'aquest llibre que has escrit també recomanes fer-ne més d'una lectura?

Sí. Una persona va dir-me que n'estava fent la cinquena lectura i que encara hi trobava coses noves.

On t'agrada escriure?

A qualsevol lloc i de matinada.

De matinada?

Necessito tranquil·litat i energia, i sóc més d'anar d'hora que no pas d'anar tard.

Com és que un bon dia decideixes donar a conèixer els teus poemes?

És una cosa que em plantejo moltes vegades. I, de fet, cada cop més. Molta gent que escriu, és cert, no publica un llibre, ja que hi ha altres mitjans on difondre l'obra.  Suposo que vaig decidir publicar, una mica, per egoisme, per narcisisme i per veure que alguna cosa que has fet tu perdura en el temps. D'altra banda també és bonic tocar el paper. Jo, pràcticament, el 95% de poesia que llegeixo, la llegeixo en paper.

Hi ha molts poemes que mai has donat a conèixer?

La majoria. Moltes vegades escric coses esparses que, perquè tinguin sentit en un volum de poesia, han d'estar una mica lligades, o tenir un nexe. No sempre és fàcil que tot el que escrius ho puguis publicar i que quedi bé. I a la que tens una obra més travada o un poema llarg com aquest, té més sentit que surti publicat, penso.

Faràs la presentació del poemari en forma de performance.

Juntament amb la Iolanda Segura i el Dani Huertas, que ens acompanya amb el saxo, hem fet una tria d'uns quants dels versos del llibre, no necessàriament amb el mateix ordre en el qual es troben en la publicació, i expliquem una part de la història que relata el poemari. La Iolanda i jo interpretem els dos personatges que se somnien, i el Dani hi posa la música; el magma de jazz en el qual ens imbuïm.

Per què has decidit fer-ho així?

Perquè molta gent m'ha dit que li costa llegir poesia, però, en canvi, que li agrada molt que n'hi recitin. I si a més a més, teatralitzes una mica, arribes a un ventall de públic molt més ampli. A més, jo vinc, també, del món de la faràndula i m'agrada poder interpretar i gesticular el que escric.