La tarda del passat diumenge, els melòmans de la Catalunya Central van poder fruir d'una nova producció operística dels Amics de l'Òpera de Sabadell. Un cop més, la companyia vallesana va fer les delícies del nombrós públic que atapeïa el Teatre Kursaal amb la presentació d'un nou títol que va ampliar amb notable èxit el seu extens catàleg: Manon Lescaut de Giacomo Puccini.

Tot i que algun espectador va arribar al teatre creient que s'hi donava el títol homònim del compositor francès Jules Massenet (Manon), ben aviat va poder constatar, amb la primera ària del jove cavaller Des Grieux, que l'empolainada atmosfera vuitcentista, exquisidament musicada per Massanet, havia deixat pas aquí a un melodrama d'alt voltatge dramàtic. Efectivament, no va ser altre el propòsit que va moure al jove compositor de Lucca a reprendre la història novel·lada per l'Abbé Prévost que convertir-la en un drama passional veraç sense concessions a refinaments ni a contemplacions preciosistes. Dins el marc del corrent naturalista que campava arreu d'Europa, Puccini va vestir amb la seva música un drama realista a partir d'un intens retrat psicològic dels personatges protagonistes, els quals es veuen arrossegats per les seves passions cap a un tràgic destí. En aquest sentit, podem reconèixer ja en el personatge de Manon la primera de les grans heroïnes que donaran cos a les posteriors creacions del popular mestre italià. 

La soprano Svetla Krasteva va ser l'encarregada de defensar el rol titular, un repte d'allò més exigent del qual va sortir-ne absolutament triomfadora. Avalada per una extensa carrera que l'ha portat a actuar arreu d'Europa, la cantant búlgara va exhibir un instrument portentós, capaç de subtils regulacions i alhora d'una extraordinària intensitat dramàtica. Se'ns dubte es tracta d'una de les millors veus que hem pogut escoltar en les darreres edicions d'aquest cicle d'Òpera a Catalunya, així com també una actriu excepcional. Al seu torn, el tenor madrileny Enrique Ferrer, qui la passada temporada va debutar amb gran èxit l'Otello verdià, va interpretar un lluït i incisiu Des Grieux, cantat amb vigor i entitat dramàtica. Enric Martínez-Castignani va donar cos i veu a Lescaut, germà de la protagonista, donant fe novament de la seva professionalitat i del seu bon ofici. Juan Carlos Esteve - malgrat la seva jovenesa - fou un Geronte ben caracteritzat i cantat amb dignitat. Mentre que Carles Cremades va saber defensar de forma reeixida el breu però intens paper d'Edmondo. La resta de coprimaris, com de costum, van rendir a un gran nivell. 

Menció d'honor mereix l'actuació de l'Orquestra del Vallès i l'extraordinària tasca del mestre Daniel Gil de Tejada que, en aquesta ocasió, va anar molt més enllà d'un òptima concertació, tot descobrint molts dels tresors que conté la riquíssima orquestració pucciniana. No va decebre tampoc el Cor Amics de l'Òpera de Sabadell, reforçat amb veus importants com la de la soprano Eugènia Montenegro (visiblement emocionada en la cavatina de Des Grieux).

Bon coneixedor de l'ofici, Carles Ortiz va saber narrar la fragmentada història de la desvalguda Manon de forma eficaç i fluida, amb un dinàmic moviment d'actors en els primer i tercer actes, malgrat que, puntualment, en el segon, algun dels protagonistes acusés certa dependència de les indicacions del director musical. Tanmateix, el resultat fou d'allò més òptim, a la qual cosa contribuí també el vistós marc escenogràfic concebut per Jordi Galobart, qui va saber resoldre de forma enginyosa l'evocació del desolat paisatge desèrtic del darrer acte, tot mostrant-nos la nuesa del revers dels decorats.