- Vas estudiar Filologia Espanyola, i has acabat sent escriptora. Té alguna relació, una cosa amb l'altra?
- Jo tenia clar que no em volia dedicar a la docència, perquè no tinc vocació. El que a mi m'ha interessat sempre són les eines del llenguatge, però tampoc no em plantejava publicar una novel·la, tot i que tothom escriu pel calaix. Una filòloga com jo, que m'he especialitzat en literatura, sempre té alguna cosa escrita, però això no vol dir que pensés que acabaria sent escriptora.

- En els estudis, t'has interessat per la literatura contemporània, o bé prefereixes estudiar altres èpoques?
- Vaig especialitzar-me en poesia contemporània. És un tema molt dur, però que a mi m'encanta. La poesia contemporània t'obre molts ventalls de coneixements, i et porta a la filosofia, la teoria literària, la lingüística, la música, el cinema; són diferents discursos narratius que et fan aprendre cada dia. I si el teu subjecte d'estudi, com en el meu cas, és tan ric i divers com Leopoldo María Panero, la cosa encara és més interessant. Panero és un home d'extrems, que des dels anys 70 viu en hospitals psiquiàtrics, i la seva poesia t'enganxa amb molta força, com una droga. De tant en tant l'he de deixar, sobretot quan estic un xic desanimada, perquè la seva força pot ser opressiva.

- I ara has escrit un llibre. Com has aconseguit que te'l publiquessin?
- Doncs la veritat és que jo no he fet res per que me la publiquin, ha estat una cosa molt circumstancial. A mi sempre m'havia interessat el món editorial, però mai no m'havia plantejat entrar-hi com a escriptora. La nostra idea era crear col·leccions i vendre-les a les editorials. Volíem ser creadores d'idees, una mena d'inspiradores d'escriptors, i oferir els llibres complets per a publicar. Però quan van veure la idea inicial del Malas, malísimas, em van demanar que la desenvolupés. Així va sorgir el llibre, que és fruit d'estar al lloc oportú en el moment adequat.
 

- Ens pots explicar, a grans trets, de què va la història?
- En realitat, no es tracta d'una història lineal. Són més aviat instantànies de cinc personatges femenins que ratllen la trentena i que es troben en un moment complicat de la seva vida, davant d'un encreuament de camins. Són dones que es deconstrueixen i construeixen constantment en el dubte i en la queixa, que estan enfadades i es busquen a elles mateixes. En el fons, és una manera de riure's dels mites i dels clixés imposats, dels arquetips de dona moderna i urbana: guapa, estupenda, increïble i sempre amb un somriure a la boca. El fil conductor de la història podria ser el personatge de l'Ángela, que està sobre la seixantena, que ajuda les noies a tenir els peus a terra i que actua sovint com a veu de la seva consciència.

- Aquest argument sembla compartir moltes coses amb una sèrie de "novel·les per a dones" (chick lit en anglès, amb obres com "El diari de Bridget Jones") que últimament s'han fet molt populars. Has volgut escriure una novel·la de gènere, o t'ha sortit així? O potser es tracta més aviat d'una paròdia?
- La meva idea inicial era més aviat riure'm de tot plegat, ja que en aquell moment estava molt immersa en el món literari de Panero, que és molt absorvent. Necessitava, de totes totes, animar-me, perquè tot era mort, buidor i silenci. Jo volia riure'm una mica de tot aquest món pijo de les aparences, però no tenia consciència d'estar fent literatura de gènere. De fet, aleshores ni tan sols havia sentit a parlar de chick lit, es tractava d'un pur divertiment.

- En un llibre d'aquest tipus, les vivències personals de l'escriptora solen quedar-hi molt reflectides. Hi ha coses teves en el llibre, o es tracta d'una obra de pura ficció?
- Sempre hi ha coses d'un mateix en una novel·la, però en aquest cas no crec que hi hagi res puntualment meu. Evidentment, la història es desenvolupa en un ambient molt proper al meu, però no hi ha res que es pugui interpretar com al meu jo narratiu. Agafo coses de molta gent, però sense posar-hi cares concretes.

- I tu, t'identifiques amb aquest perfil de dona que veiem a les sèries de televisió, dones que poden amb tot, que treballen, estudien, cuiden de la família i encara tenen temps de fer vida social?
- No, de cap manera, jo vaig amb la llengua fora tot el dia. Crec que tots hi anem, no només les dones. Però a nosaltres ens imposen un objectius molt ambiciosos. Si no vols renunciar a allò que t'omple i a allò que t'agrada, però tampoc no vols renunciar a la vida laboral i familiar, no et queda temps per a res. Però es tracta d'una decisió personal, que has de prendre tenint clar com estàs i on ets. Però tampoc no hi he reflexionat massa, sobre aquest tema. El que si que em fa ràbia és la idea de la Superwoman, la idea de que podem amb tot. Som humans, i no m'agraden les imposicions. La pressió de la societat és molt forta, i m'emprenya que ens venguin les presses com a felicitat. Tot plegat són aparences i superficialitat; vivim en una societat cosmètica.
 

- Normalment, aquest tipus de llibre té un públic gairebé exclusivament femení. Malas, malísimas, és un llibre per a dones?
- No ho se, no m'ho he plantejat. La veritat és que jo no vaig escriure el llibre pensant en les dones. De fet, no el vaig escriure pensant en cap lector. Tampoc no em plantejava fer un llibre d'èxit, només volia divertir-me. Les etiquetes, que les posin els altres.

- L'editorial ha fet una tirada inicial de 30.000 exemplars, que sobretot tractant-se d'un llibre de gènere, és un llançament estel·lar. La responsabilitat també deu ser molt gran. T'hi veus, en el món dels escriptors d'èxit?
- Fins i tot quan escrivia el llibre, com que d'entrada no el tenia pensat com una novel·la pròpia, ho feia sense cap pressió. Per a mi, la literatura no ha estat mai una fita professional, i tot el que vingui serà de més a més. Ja veurem el que passarà, però de moment no hi penso gens ni mica. No em poso cap fita; estic contenta, però no hi penso massa. No m'atabala gens com es vendrà la novel·la, ni tinc cap intenció d'escriure'n una altra. Les coses es fan i prou, no miro més enllà.

- El tema que tractes és un aspecte de la vida comú en totes les societats avançades. Per tant, el teu llibre és global; creus que es pot exportar amb èxit a d'altres països?
- La meva agent literària va portar la novel·la a la Fira del llibre de Frankfurt, i em va dir que hi havia 4 o 5 editorials interessades. Em va parlar de Suècia, Portugal i Itàlia, però tampoc no em faig il·lusions. Aquest món ven paraules, i les paraules són fum. Fins que no es firma, no hi ha res segur. Ja ho veurem, però les reines del gènere, diuen, són les americanes, i no ho tindrem fàcil. Però tampoc no em neguiteja gens.

- Una de les característiques del gènere chick lit és una certa continuïtat de les històries i els personatges. Et planteges, en aquest moment, noves històries de les teves creacions?
- Jo mai no he deixat d'escriure. Escric de tot, poemes, contes i novel·les. I seguiré escrivint, perquè forma part de mi. Ara, si escric novel·les de les que anomenen frívoles o d'altres de més serioses, és una cosa que de moment no em plantejo.

- I ara que ja ets una autora, com veus el futur del llibre? T'agraden, els llibres electrònics?
- Els llibres tenen un punt fetitxista, com a objecte. La veritat és que a mi m'agrada molt el contacte amb els llibres, m'agrada olorar-los, saber per quines mans han passat. El llibre electrònic té molts avantatges, però crec que el llibre físic no desapareixerà mai. Potser sóc nostàlgica, però de moment prefereixo comprar llibres en paper.