21 d'octubre de 2016: el Manresa perd al camp de la FP Hermes i cau a la zona de descens per primer cop aquesta temporada. 2 d'abril de 2017: el Manresa, cinc mesos i mig després, surt de la zona de descens. Han passat vint jornades en les que el Manresa, després d'una llarga travessia pel desert, després de canvis a la banqueta i molts canvis a la plantilla, ha aconseguit, després de vèncer un dels millors equips de la categoria, deixar enrere una angoixa que semblava impossible. Setmana rere setmana, l'equip manresà ha anat trampejant com ha pogut lligar els seus resultats als dels altres equips per tal de no quedar despenjat d'un objectiu que no era tal a principi de temporada, però que les dinàmiques l'han dut a tenir que assumir. Setmana rere setmana, la mateixa lectura abans o un cop acabada la jornada: si guanyem; si haguéssim guanyat; si hagués perdut tal o si hagués perdut qual... La qüestió era que no hi havia manera de deixar enrere el fantasma del descens, més encara veient com van les coses a la Segona Divisió B, que no ajuden gens. Però, per fi, el treball de l'equip blanc-i-vermell ha tingut la recompensa desitjada i s'ha deixat enrere la zona de descens. Sí, ja sé que no és definitiu, però si t'has d'agafar a un clau ardent, qualsevol s'agafaria al clau on és ara agafat el Manresa. I no obrir la mà fins el 28 de maig. Home, si es pogués obrir la mà abans, millor. Això que ens estalviaríem, de patiment.

Si els aficionats manresans que hi havia al Congost van relacionar el que van veure a l'inici del partit amb el fet que la victòria es quedaria a casa, van encertar. Millor inici, impossible. El Manresa va jugar un primer tram de partit que va concebre moltes esperances als seus. Domini, joc viu i ràpid, arribades a l'àrea rival... Amb aquests ingredients, el primer gol podria haver arribat als 9', quan una jugada col·lectiva per l'esquerra de l'atac blanc-i-vermell, després d'una combinació entre Joshua i Javi Lopez, aquest deixava un caramel a peus de Sergi Soler que, tot sol davant la porteria rival, va errar un gol que semblava mastegat. Però el resultat final d'aquesta acció, xut per sobre del travesser, no va provocar cap trasbals en la moral manresana i cinc minuts després els deixebles d'Albert García tornaven a gaudir de la possibilitat d'obrir el marcador. Bernat robava una pilota al mig del camp, la prolongava cap a la dreta, on s'incorporava Alejandro, i la centrada d'aquest, al segon pal, la recollia Brian per posar la pilota al fons de la xarxa després d'una rematada en semi errada, que topava en un defensa, s'enverinava, i acabava per significar un esperançador 1 a 0 a l'electrònic de l'estadi. El gol va ser un just premi al que es va veure sobre el terreny de joc fins aquell moment.

Diuen que l'alegria dura poc a casa dels pobres. L'alegria li va durar al Manresa sis minuts. Roland Garrós va discutir una pilota a l'àrea manresana, la va guanyar, va enfilar la línia de fons i la va servir en safata per Alabau, que marcava a plaer a boca de gol. 290 minuts després, Roman recollia una pilota del fons de la seva porteria. Aquest gol va obrir un nou partit en que la igualtat va regnar el matx. Ambdós equips van intentar buscar la porteria rival amb un joc més col·lectiu que pràctic, però les accions de perill real van ser escadusseres. Per no dir que l'única va arribar als 43', quan una centrada d'Alejandro des de la dreta de l'atac manresà la va recollir i rematar Joshua al balcó de l'àrea, però la seva rematada, molt ben orientada cap a porteria, la va poder neutralitzar un defensa visitant, escombrant el perill. Tot quedava obert de cara a la segona part.

La represa es va tenyir d'igualtat, com va succeir després del gol de l'empat. Un i altre equip buscaven la porteria rival amb un joc de toc. Poques vegades s'optava per guanyar l'esquena del rival amb pilotades llargues, encara que en més d'una ocasió hagués sigut el millor. Amunt i avall, anades i vingudes. Però tot moria al balcó de l'àrea o a les mans de Roman o Barragán. Excepte en dues ocasions. I totes dues per ampliar més i més un somriure que primer va ser tímid per, després, convertir-se en un somriure d'orella a orella.

Als 60' (quedava tot un mon encara), una altra jugada col·lectiva del Manresa feia aixecar els culs de l'afició manresana dels seus seients. Una jugada iniciada per Alejandro davant la banqueta local va continuar pels peus de Clop, primer, de Sergi Soler, a continuació, i, després d'una centrada d'aquest últim pels volts del balcó de l'àrea, la pilota arribava a peus de Brian, que afusellava la porteria visitant. El que apuntàvem: quedava tot un mon, encara. Somriure tímid. Però l'alegria es va desfermar quan Alejandro, de nou, iniciava la jugada del 3 a 1, que obria la bretxa definitiva en un marcador que començava a fer patxoca. Una autopassada del lateral argentí davant un rival, a la zona de mitjos i a prop de la banda dreta de l'ataca manresà, el va permetre arribar fins a la línia de fons; allà va prolongar la pilota cap a la porteria barcelonina i Samy, que arribava, com d'altres jugadors, en tropell, feia la diana definitiva i treia als seus companys, tècnics i aficionats de les misèries de més de cinc mesos en el llindar de l'infern. Era el minut 77. No era tot dat i beneit, encara, però el Manresa va saber administrar la renda sense passar cap angunia.

Fitxa tècnica

Centre d'Esports Manresa

Roman
Agus
Solernou
Bernat
Joshua
(Leandro, 59')
Alejandro
Brian
(Rebollo, 78')
Javi López
(Samy, 45')
Lucho
(Clop, 39')
Sergi Soler
(Enric Soriano, 78')
Moha

Futbol Club Martinenc

Barragán
Márquez
(Chicho, 73')
Aleix Vall
(Raventós, 73')
Lobo
Adri Grau
Varese
(Lozano, 63')
Antolínez
Romario
Alabau
(Kilian, 59')
Roland Garrós
Adri Ruiz

Gols

1-0 (14'), Brian
1-1 (20'), Alabau
2-1 (60'), Brian
3-1 (77'(), Samy

Àrbitre

Sr. Eduardo Hernández Cacho, de la delegació del Maresme. Va estar auxiliat per Saber Lech-Hab El Ghoury i David Cano Martín.

Targetes

Bernat
Alejandro
Sergi Soler
Enric Soriano
//
Barragán
Márquez
Aleix Vall
Roland Garrós

Camp

Estadi del Congost, 150 espectadors.