El Cerro de Andévalo - Cabo San Vicente (km 1.865): Adéu Espanya i recorro l'Algarve de punta a punta

Avui divendres 4 d'agost fa un dia net i clar però molt ventós, ventós com la resta de dies que he recorregut la costa sud de Portugal, l'Algarve, fins al seu extrem, a tocar l'oceà Atlàntic. Aquí dono per acabada aquesta ruta, que en 28 dies i després de recórrer prop de 1.900 quilòmetres (1.865, segons el meu comptaquilòmetres) m'ha portat des del Cap de Creus fins al Cabo de São Vicente tot recorrent la Península en diagonal i buscant un itinerari original i pel que em consta inèdit. Això sí, en bicicleta, amb els conseqüents avantatges de les dues rodes però no per això sense esforç i amb certa part d'aventura.

Surto quan ja clareja del Cerro de Andévalo i els primers quilòmetres els faig per boscos d'eucaliptus juntament amb un desgavell considerable de pistes i tallafocs que donen forma al paisatge. És un primer tram una mica dur i lent però quan arribo a la carretera els quilòmetres van caient un darrere de l'altre de forma sorprenent. Avui toca avançar ja que la idea és creuar a Portugal i cal fer gairebé 100 kms. És l'etapa més llarga de totes. 
 
Passo per Villanueva de las Cruces i a Alosno paro a agafar forces. Pinta bé la jornada. El vent en general el porto a favor i ho aprofito per recórrer infinitat de camps d'hivernacles on es cultiven les tan conegudes maduixes (hauríeu potser de veure la quantitat de plàstic emprat en aquestes instal·lacions i potser pensaríeu en menjar maduixes fora de temporada). Abans d'arribar a Lepe, trobo un ciclista que m'acompanya un tram fins a aquesta localitat i gràcies a ell m'evito de fer més tram del que em pensava, degut al mal estat de l'inici de la via verda. Aquí me n'adono que a qualsevol cosa li diuen via verda.
 
Porto quilòmetres a les meves cames i tot i que fins Ayamonte el terreny és planer, la calor i el vent no ajuden molt. Malgrat aquests fets arribo a aquesta localitat fronterera. Passo a Portugal en ferri, tot creuant el Guadiana, que en aquest tram ja abraçat pel mar, té una amplada de més de 600 metres. Realment un espectacle digne d'admirar. En poc més de deu minuts canvio de país i tinc una hora menys al rellotge. Sóc a Vila Real de Santo Antonio. Enrere ha quedat la serrania de Huelva i sóc a les portes de l'Algarve, que realment m'ha creat expectatives per tots els comentaris rebuts amb anterioritat. Ja veurem si s'ho valen.
 
Enceto el meu periple algarví amb una mica de desgavell amb el canvi horari i surto d'aquesta localitat una mica més tard de l'habitual i potser em pensava un recorregut plaent degut a l'existència d'un Ecorrail Verd, o Via Verda o, el que és el mateix, el primer tram de l'EuroVelo 1, que va des d'aquesta punta de Portugal fins el Cap Nord a Noruega. Això sí que és una aventura! Però aquesta idea ràpidament va desaparéixer del meu cap.
 
Aquest itinerari va néixer amb un bon propòsit de poder reseguir tota aquesta costa i fer-ho de forma ideal per a les dues rodes. S'ha fet inversió en infraestructures i carrils bicis, però com sempre, cal fer manteniment, i els tres dies que he recorregut el país lusità per la seva cota sud, ha estat una gimcana contínua per tal de poder seguir el camí correcte i arribar a bona destinació. A més, en aquesta jornada no em trobo al 100% i estic cansat. Sembla ser que no fer cap descans en tota la ruta, així com no haver descansat prou la nit anterior, fan d'aquest primer dia per l'Algarve un cert patiment del que no havia estat acostumat en tot el viatge. Mica en mica, m'adapto a la idiosincràcia de pedalar en aquest indret tot interpretant els cartells, buscar els carrils bici i vigilant sempre el trànsit rodat, que és molt intens en algunes poblacions.
 
Passo per Altura, Conceisão, Tavira, Fuseta i Olhão, tot això entre mig d'urbanitzacions sense fi, camps de golf i poca natura per gaudir. És cert que prop de Tavira s'obren uns grans aiguamolls que permeten gaudir de l'indret, observar la fauna i respirar l'olor del mar que impregna el recorregut. Arribo al Parc Natural de la Ria Formosa, on destaquen les salines explotades en l'actualitat. Malgrat aquests aspectes positius, és tal la concentració d'edificacions, vials, ciment i efectes portats per la mà de l'home que el tram en general deixa molt que desitjar, però per opinar cal conèixer i això és el que estic fent. El moment màxim d'anarquia arriba quan em trobo a 10 km de Faro. Aquí la via verda s'acaba de cop en una passarel·la (sí, en sec!, tal i com ho sentiu) i em toca buscar-me la vida al costat d'una autovia i enginyar-les poder entrar en condicions al que és la capital de l'Algarve. Com a teló de fons el continu soroll dels avions que aterren i s'enlairen de l'aeroport internacional, li donen un toc curiós a l'indret.

Faro amb més de 67.000 habitants és una ciutat turística, però no per aquest fet menys interessants que altres que m'han vist passar al llarg d'aquests dies. La posta de sol des del seu port, és sincerament l'única que he pogut gaudir en tota la ruta, ja que els meus horaris han anat com el sol i de vegades ja dormia quan el sol encara enlluernava el dia.

La segona jornada per aquesta costa em deixa amb un problema afegit: el Google Maps (sense itinerància) fa el tonto i no se'm carrega. Cal tirar d'alguna altra aplicació i de la meva intuïció. Sempre cap a l'oest, tot i que la sortida de Faro està complicada ja que els aiguamolls la rodegen i l'aeroport, que curiosament sembla que visquin en un fràgil equilibri, delimiten l'espai per on et toca pedalar. Per sort, me'n surto prou bé i agafo la via verda, però aquesta etapa sí que puc dir que és un festival de l'orientació i entre comprovació i comprovació, costa fer els quilòmetres.
 
També vull comentar que sincerament m'he indignat en veure la febre malaltissa de l'ésser humà pel que ell es creu el benefici immediat, sense tenir en compte els efectes a mitjà termini i que en l'actualitat ja estem notant. Tothom està preocupat però no para en pensar en poder fer un tipus de turisme més sostenible i més racional per tal d'evitar el que malauradament sembla un escalfament global amb conseqüències potser catastròfiques. Cotxes per tot arreu, edificis de potser vint plantes a primera línia de mar, encara més existència de camps de golf, amb el requeriment hídric que necessiten i que sols estan destinats al gaudi d'uns pocs. Com podem transformar tan dràsticament l'entorn de forma insostenible, sense parar a pensar les conseqüències que tots aquests actes poden tenir? Sembla que un bé tan preuat i escàs com és l'aigua no es pot destinar a infraestructures que crec jo malmeten l'entorn de forma brutal. Quan el meu pedalar em porta pels trams d'interior observo que la vegetació predominant són garrofers i llentiscles, com passa en la zona del nostre litoral català, tan àrid i que pateix estrès hídric, ja no sols a l'estiu, sinó més enllà. Aquests pensaments em venen al cap mentres suo i pateixo amb algunes de les pujades que em trobo en aquestes monstruoses urbanitzacions que ocupen la zona.

Ja per acabar d'adobar-ho, en una d'aquestes inexplicables finalitzacions sobtades de les passarel·les del recorregut, m'he de desviar i entrar de ple en la Praia Grande de Pera, on una multitud desesperada vol fer passar la calor posant-se al sol i refrescant-se en les aigües de l'oceà. La situació és ben curiosa: milers de persones en banyador i jo enmig de totes amb la meva bicicleta i amb la indumentària típica d'aquest dies. Fa calor i la sortida d'aquesta immensa platja plena de gom a gom es fa feixuga per la sorra. Això sí, sortir i trobar un munt de xiringuitos. Paro a hidratar-me. Encara queden quilòmetres i ja fa calor.

Abandono d'aquesta manera la costa massificada i passo a un interior erm, sec i sembla mig mort. La calor i l'hora del dia no ajuden a pedalar. Això sí, davant la meva estupefacció, torno a trobar-me algun que altre camp de golf. Malauradament, una constant en aquesta etapa. Aquest dia tot i que degut a la continuïtat de l'asfalt i les edificacions, m'ha costat de diferenciar, he passat per poblacions com Quarteira, Vilamoura, Olhos de Agua, Albufeira, Armação de Pera, Parchal i finalment Portimão, on entro de forma espectacular pel pont sobre el riu Arade. En el fons trobo a faltar una mica més de natura salvatge com la que m'ha acompanyat al llarg d'aquests dies, però he pogut comprovar que no sols l'ésser humà ha destrossat el litoral a casa nostra. En aquesta zona també ho ha fet, i concretament en aquest tram en excès. Si em diuen de tornar ho faré a la tardor o a l'hivern, seguríssim!
 
Enceto la darrera etapa de la ruta, concretament la que em portarà fins l'extrem sud de Portugal, el Cabo do São Vicente. Són poc més de 60 km que en principi no han de revertir problemes. La ciutat s'aixeca mandrosa i molt jovent que es concentra en la zona de la Praia de Alvor encara es troba molt activa quan passo jo amb el fontal i amb les llums a la bicicleta. Tot i així, puc gaudir de les vistes a aquesta costa on els penya-segats i alguns monòlits erosionats que queden rodejats de mar fan més gran i bonica la postal de regal per a la meva ruta. Surto de Portimão i creuo una nova zona de marismes que em porten per un caminet entretingut que, amb els colors de la sortida de sol, juntament amb la presència d'algunes vaques que es paren enmig del camí, fan d'aquest sector una part entretinguda. Ara bé, les sorpreses no s'han acabat i després d'haver de creuar un rierol tot enfangat que quasi em fa anar a terra i igualment acabo de fang fins dalt, em trobo una tanca tancada amb cadenat! Sí, sempre que les jornades semblen fàcils, ja sabem el que passa. Per sort, aquesta no és molt alta i puc passar-la sense no molts problemes tret dels d'aquestes situacions.
 
Arribo a Lagos pel seu bonic passeig però com no, fora del track estipulat i he d'anar improvisant. Arribo a la Praia de Luz, on he de pujar pel mig de les urbanitzacions amb pendents properes al 40% (i no exagero) i malgrat aquests entrebancs continuo. Ara sí que el paisatge va canviant i les restes de darreres urbanitzacions (algunes fins i tot abandonades) van desapareixent per deixar pas a terreny erm, sense edificacions i que et porta fins a alguna cala poc massificada i rodejada de grans centinel·les en forma de penya-segats que donen ganes de fer un bany. Però cal seguir ja que la recompensa és molt a prop.

En aquest tram que és un continu puja i baixa em trobo amb un grup de quatre noies que van en bici cap a Lagos, van sortir de prop de Portugal i em demanen com està el tram que els hi queda. També em demanen pel meu periple, ja que hi ha una que és de Terol i l'interessa veure per on vaig creuar. Són les úniques persones que m'he trobat amb bici en plan cicloturisme i que hem pogut parlar. Realment sí que trobo que ha estat una ruta bastant solitària.
 
M'acomiado d'aquest grup i segueixo vers Raposeira, on arribo fora de recorregut i superant forts pendent i un vent de nord que em ve de cara. Sense adonar-me ja sóc a Vila do Bispo, això vol dir que és el darrer poble abans del final de la ruta. M'emociono i tot. Emprenc aquest tram final amb il·lusió i amb ganes. Ara sí que el vent m'ajuda ja que el porto a l'esquena. El ferm no és molt agraït, i pel meu cap planeja la idea d'una punxada. Per sort, res de tot això passa i trobo algun grup de caminants en sentit contrari que deuen haver començat el seu camí on jo el vull acabar. En l'horitzó veig una parella a peu que conforme m'apropo es fan evidents les immenses motxilles que porten. Em paro a parlar amb ells, són el Michael i l'Stephanie i intercanviem unes quantes paraules i tenim conversa en anglès. Ens acomiadem i segueixo el meu camí. Això ja ho tinc. De sobte en l'horitzó es dibuixa el far de color vermell que he vist en fotos i vídeos.

Un tram asfaltat en baixada em deixa a la carretera principal que té un trànsit considerable, ja que aquest cap és un estil al del Cap de Creus a Catalunya, o Fisterra a Galícia, i el seu fàcil accés fa que tothom hi vulgui anar. Malgrat això, allà estic jo, gaudint del meu moment, de veure que tot i la distància, els inconvenients, el cansament i moltes anècdotes, ho he pogut fer. Ja ho diuen, i ho ratifico que voler és poder. Sóc al Cabo San Vicente! Paro, faig fotos, la gent em mira una mica sorpresos de veure un ciclista amb aquestes pintes, i gaudeixo del moment. Moment que vull compartir amb la gent més propera, amb la més estimada, amb aquells que m'han anat seguint aquests dies. Com sempre dic, gràcies, ja que ells també són part del camí. Paro a menjar una mica en un dels molts xiringuitos muntats en la zona i quan estic acabant arriben els dos companys alemanys que he conegut quilòmetres enrere. Com que no hi ha presa, els convido a unes birres i petem la xerrada una estona, intercanviant impressions dels països així com la realitat de la zona. Son moments per ser-hi! Em quedaria aquí molt més temps, però encara que estiguem a 4 d'agost i sent prop les 12 del migdia, el vent que bufa és fred i no acompanya molt a estar quiet.

M'acomiado dels dos companys de camí que he fet i marxo cap a Sagres, on toca descansar i escriure aquesta crònica. Abans d'arribar a aquest poble faig una darrera ullada enrere i encara puc veure el far vermell sobre el penya-segat que conforme aquest racó de món. Sempre podré dir que jo hi he estat i hi he arribat a cop de pedal. 
  
Crec sincerament que tenim la sort de viure en una Península Ibèrica molt rica com ja he dit en cultures, però també en gastronomia, en arquitectura, en varietat de paisatges, en clima, en flora i fauna. Tot un tresor a la nostra mà i que espero que si almenys una mica us ha cridat la curiositat alguns dels llocs per on he passat i us he explicat, ja em dono per satisfet.
 
Gaudim doncs d'allò i d'aquells que tenim a prop, ja que en les coses més petites i properes s'acostumen a trobar grans tresors!
 

Diari del trajecte