L'escalfament global no cessa. En els propers cinc anys, la temperatura mitjana global es mantindrà, com a mínim, un grau per sobre de la que hi havia en època preindustrial (1850-1900). Però això no és tot: tal com assenyala l'Organització Meteorològica Mundial (OMM) en les seves prediccions climàtiques, hi ha un 70% de possibilitats que en el pròxim lustre, aquest augment arribi fins als 1,5 ºC en alguns mesos concrets. 

Si no s'aturen les emissions de diòxid de carboni que produeixen els gasos d'efecte hivernacle, el nombre de persones que moriran a causa de l'escalfament global serà escandalós. Podríem acabar aquest segle amb més de 1.200 milions de morts per l'estrès dels efectes de la calor i la humitat extremes, una dada quadruplicaria les víctimes actuals. De fet, l'any 2.100, en molts llocs de la Península Ibèrica es passaran estius amb temperatures superiors als 50 graus. 

Aquest panorama, que tindrà enormes conseqüències per al medi ambient i la salut, comença a donar-se a partir de la revolució industrial del segle XX, amb la transició als combustibles fòssils. En aquest sentit, han estat els països industrials els responsables de l'acumulació, a l'atmosfera, de nivells cada cop més alts de gasos d'efecte hivernacle, malgrat ser coneixedors del fenomen de l'escalfament global. Tot plegat, sense preocupar-se ni per la supervivència dels ecosistemes ni per la subsistència de comunitats humanes senceres, particularment d'aquelles que alguns anomenen del Sud. 

Aquest afany d'obtenir beneficis sense pensar en les conseqüències ens està portant cap a l'abisme. Es tracta d'una lògica suïcida –i que fa molts anys que dura- que retrata, perfectament, com funciona la producció en el sistema capitalista. La recerca de beneficis sota el capitalisme ha estès la industrialització i la urbanització descontrolades a nivell mundial. La productivitat de la feina s'ha disparat alhora que també ho ha fet la població mundial. En cap cas, però, sense tenir en compte el medi ambient, la natura i, en particular, les espècies de vida silvestre, ja sigui flora o fauna. 

L'agricultura i la ramaderia localitzades has estat reemplaçades per l'agricultura i ramaderia industrials globalitzades; s'han talat i delmat els boscos per poder extreure minerals i combustibles fòssils per a l'economia mundial... Aquesta ambició capitalista ha portat els éssers humans a ficar les urpes en àrees remotes i en patògens que durant milers d'anys han format part de la vida silvestre; uns patògens que ara han saltat als animals de granges industrials i als mercats d'aliments, fins arribar als humans, que no tenim immunitat. 

La covid-19 és només un d'aquests nous patògens, ja que la naturalesa contraataca. Hem posat el planeta al límit i ens dirigim cap al desastre. Només una reacció cívica global pot impedir que la Terra es col·lapsi. El nostre petit planeta està malat en estat terminal a causa de l'acció humana, i la seva agonia serà dolorosa per a tots els éssers vius que el comparteixen, inclosa la nostra espècie, enfrontada al repte de preservar la vida i impulsada a construir un futur més harmònic en què tot ha de canviar. 

El nostre petit món està en una situació semblant a la que vivim quan un ésser estimat es troba hospitalitzat en estat greu. Els metges s'acosten, ens mostren radiografies i resultats de diferents proves, i ens diuen que el nostre parent està molt malament. No afirmen que es pot salvar, però es mostren molt pessimistes. 

Aquest és el diagnòstic de l'estat del món que els membres de Comitè Científic del Club Nou Món van realitzar fa uns dies en una reunió especial sobre la crisi de la nostra civilització. Segons aquest diagnòstic, el planeta manifesta tots els símptomes propis d'un estat terminal: els seus oceans s'estan quedant sense oxigen; les espècies que el mantenen amb vida desapareixen a velocitat vertiginosa; la seva atmosfera està seriosament contaminada; la febre li puja cada vegada més, i pot arribar a temperatures que el portin cap al col·lapse. 

A més, s'ha desconfigurat completament: el seu modus vivendi ha esdevingut anacrònic, és incapaç de mantenir-se en equilibri i ha engendrat desigualtats internes que fan inviable la prolongació de la vida. 

El diagnòstic es completa amb la constatació que el planeta està abandonat a la seva sort: nosaltres, als que l'evolució ens ha dotat de la capacitat de gestionar els seus recursos naturals, som els responsables últims de la crisi planetària i del seu eventual desenllaç. Encara estem a temps d'evitar el desastre. D'una manera o d'una altra haurem de canviar els nostres hàbits de consum i reconduir-nos cap a un decreixement anticapitalista. Només d'aquesta manera evitarem el desastre. No creieu!