"No es pot barrejar esport amb política" és una frase que segur que ens sona a totes, ja que cada vegada que es vol utilitzar un gran esdeveniment per denunciar alguna situació que a ulls de tothom no és justa, surten els de sempre a dir-nos que vigilem, que res no pot trencar el silenci que volen imposar els que creuen que el món és seu.

Que esport i política van agafats de la mà queda clar quan veus que 3 dels últims 7 presidents del bàsquet Manresa han estat candidats a l'alcaldia per Convergència i Unió o Junts per Catalunya; amb els "pelotazos" urbanístics de Florentino Pérez; la campanya de futbolistes brasilers a favor de Bolsonaro; o com s'utilitzen competicions esportives per blanquejar règims autoritaris com el de Qatar. I podríem estar posant molts més exemples que demostrarien que clar que hi ha política en l'esport i que, casualment, quan aquest es posa al servei de qui té el poder, no se senten gaires veus dient que no s'han de barrejar les dues coses.

El poder construeix la seva hegemonia intervenint a tot allò que influeix a la societat, i a ningú se li escapa que l'esport és un element que mou moltes coses a casa nostra: des de la passió de l'afició i la gent que el practica fins a tot el capital que mou i que ha fet que, en bona part, l'esport sigui una mercaderia més amb la que uns pocs fan molts diners a costa de, mai millor dit, la suor de molts.

Hi ha també espai per a l'esperança, per un esport popular que estigui al servei del poble treballador català, que sigui un espai entre iguals, on construïm comunitats que ens ajuden a caminar cap a la construcció d'un poble unit, d'un esport que es planta davant de les injustícies i decideix prendre partit. Podríem buscar mil exemples per agafar-nos a aquest fil roig esportiu: el nostre Oleguer dient no a la selecció espanyola, en Craig Hodges plantant cara a l'NBA, els punys alçats de John Carlos i Tommie Smith al Mèxic del 68, el cas recent de l'equip femení del club de bàsquet de Gernika negant-se a jugar contra un equip d'Israel o les desenes de jugadores de futbol que s'han plantat dient que no pensaven tolerar cap més abús de poder, d'un sistema patriarcal que opera al món de l'esport i ho fa d'equip local.

A Manresa, per sort, tenim la gran oportunitat de fer història i sortir a jugar durant els pròxims dies, convertint-nos en protagonistes de noves històries que converteixen l'esport en un motor de lluita i transformació de la nostra societat. El proper 15 d'octubre el Baxi Manresa s'enfronta a l'Hapoel de Jerusalem, en ple genocidi de l'Estat d'Israel contra el poble palestí. Tenim, per tant, l'oportunitat de plantar-nos davant del Congost per dir ben clar que no permetrem que a casa nostra es jugui amb el genocidi i que els sionistes no han de trepitjar el parquet del Nou Congost.

Però això no és tot! Tres dies després, el 18 d'octubre, se celebra la Primera Cursa Antiracista de Manresa, on un miler de persones sortirem a córrer pels carrers de Manresa per dir que la nostra ciutat és orgullosament antifeixista i antiracista i que, juntes, acabarem amb els racistes que volen trencar amb la convivència a la nostra ciutat.

I, a més, aquest és el segon curs del Gimnàs Popular La Ruda, un gimnàs autogestionat on desenes de joves de la ciutat cada setmana entrenen plegades i fan de l'esport de contacte un motor de transformació per teixir vincles i crear comunitat.

Tres experiències que ens demostren que amb organització popular i amb voluntat, l'esport també ha de ser una trinxera des d'on fer tremolar el seu món, que hi ha partit fins a l'últim minut i ens cal més coratge que mai per marcar nosaltres el gol definitiu.