Més de 20 anys després de l'última revetlla de Sant Joan a la Plaça Catalunya de Manresa, dilluns un grup de veïnes i veïns del barri vam recuperar aquesta festa. Res molt ambiciós, un soparet on cadascú portava coses per fer a la brasa i una mica de música i petards. Una excusa per posar cara i nom a qui viu ben a prop nostre i per compartir la plaça un vespre agradable de finals de juny. Mentre a molts barris del país, el moviment veïnal va envellint i desapareixent, perdent la potència que el va fer guanyar lluites pels drets bàsics, a la Plaça Catalunya estem intentant fer-lo créixer. En gent, en diversitat, en capacitat d'organització i de fer feina. Tenim molta sort i un barri ben viu, de gent treballadora de totes les edats, que pren la plaça en molts moments del dia, sigui per a fer el vermut amb les amistats o per jugar amb les quatre coses que hi ha per les criatures. Tenim un teixit veïnal preciós i, el que és millor, permeable a nova gent, a idees noves, que ha tirat milles gairebé en soledat durant anys i que ara, malgrat la frustració que això ha generat, només tenen un sí per resposta. Sí a recuperar el Sant Joan a la plaça, sí a afegir noves activitats a la festa gran del barri, sí a pensar en nous espais perquè els nanos juguin a futbol o perquè el veïnat creï un hort comunitari. Sí a crear una Comissió Comunitària que sigui una extensió per a enxarxar a les escoles del barri, a les AFAs, a la gent que ha arribat a viure a Plaça Catalunya i té ganes de lluitar -com es feia abans- per millorar la vida de totes.
El Ramón, la Montse, el Cesc, la Dolors i la resta, aguantant com jabatos l'estructura, i la Marta, i el Javi, i la Margara, però també l'Abderraman, el Hakim i la Yuli, arromangant-se ara que l'individualisme i l'aïllament estan a l'ordre del dia. I també les famílies del Sant Ignasi i de l'Espurna, i la Roci, la Marta i el Ramon (recupera`t ràpid, amic!), que ens venen la botifarra, el Moha -institució absoluta del barri- que ens talla el cabell; el Marc, la Lluïsa i l'Arcadi, que ens venen la síndria ben fresqueta ara a l'estiu, i el Mounir, que prepara un pollastre especiat boníssim.
D'aquesta terra adobada durant molts anys per gent que s'estima el barri, va néixer la idea de recuperar la revetlla de Sant Joan a Plaça Catalunya, una revetlla que els que hem nascut en aquests carrers i tenim més de 40 anys, recordem amb molt de carinyo. Ajuntar-se al carrer, tirar petards, menjar coca i conviure amb les teves veïnes i veïns. Fer de la plaça un espai on ens reconeixem com a iguals i on, durant una estona, som alguna cosa més que persones que durant el dia a dia es creuen pel mateix carrer i no es reconeixen, amb les seves pors i preocupacions i, de vegades, massa soles.
Això és un homenatge al nostre barri, sí, i a la gent que el lluita i el fa viure. Però no només. Perquè la d'ahir hauria estat una humil revetlla d'un petit punt del país, una més de les milers que omplen la nostra terra de foc la nit de Sant Joan, si no fos perquè els de sempre van voler convertir una anècdota en un autèntic assetjament per xarxes.
Al barri hi vivim gent de diverses comunitats. Això no és nou, els nostres propis avis van arribar a Catalunya buscant un futur, treballant dur per sobreviure i construint a cop de suor el carinyo cap a una terra que ha acabat sent també la seva. Com ells en el seu moment, la gent que ha arribat en les darreres dècades i anys va voler compartir una celebració que, al cap i a la fi, va de coses que compartim totes les cultures mediterrànies: el carrer, el foc, el bon menjar i les ganes de fer gresca. D'entre les brases que es van disposar perquè tothom es pogués fer les seves viandes, n'hi havia una que era per a carn halal. Doncs, sí, volíem que una part del veïnat que també havia organitzat la festa estigués a gust i sopés amb la resta. Allà a la plaça, el tema va donar per poc més que per fer broma i provar els pinxos especiats que s'estaven cuinant, mentre al costat s'hi coien botifarres i cansalada i d'altres es duien amanida i menjar vegetarià. Ja veieu quina cosa, oi?
A les xarxes, però, la cosa era ben diferent. Aliança Catalana aprofitava una cosa tan irrellevant com una brasa en una celebració per atacar a tota la gent del barri que ha dedicat esforç a recuperar i compartir una tradició dels Països Catalans. Fins i tot la seva cara més visible, Sílvia Orriols, va decidir que la nostra revetlla tenia prou rellevància com per assenyalar-nos públicament. L'excusa aquesta vegada ha estat tan, però tan ridícula, que no podem evitar pensar en com de trist i ple d'odi s'ha d'estar per dedicar el temps a assetjar a d'altres per una refotuda brasa.
Però no ens enganyem, que la brasa és el de menys i l'anècdota amaga el què vol aquesta gent. Ells voldrien que visquéssim amb por, ben aïllades i espantades, que ens acabem creient que vivim en una ciutat insegura i perillosa, on els nostres veïns i veïnes són éssers quasi inhumans que ens volen mal, on ningú ens ajudarà o ens cuidarà si ens passa alguna cosa. Lluny de compartir les nostres preocupacions, el seu odi al diferent va en contra de tota la gent que es mou per construir barris, ciutats, un país millor. És un atac a totes les veïnes i veïns que van baixar ahir a la plaça, a tota la gent de les entitats i dels comerços que estava orgullosa de tornar a veure un Sant Joan al barri, a una AVV i una Comissió Comunitària que s'han encarregat que tot funcioni a la perfecció, a un teixit que no vol viure sota el núvol gris d'intolerància, conspiracions i paranoia que aquests falsos independentistes ens volen imposar.
Parlen de la nació i del català, però una brasa els sembla motiu suficient per atacar la celebració d'una festa popular de la nostra terra, una festa que va reduint-se (cada cop menys fogueres, cada cop menys revetlles). Prefereixen la nostra cultura i llengua morta, que no pas compartir-la amb qui arriba. Cap pla, cap solució real, cap proposta per avançar. I moltes, masses, per retrocedir. És imprescindible que el veïnat dels barris, que la gent de la cultura popular, de l'esport, de l'educació en el lleure, la gent que fem bullir d'activitat els nostres carrers, arraconem aquesta gent tòxica al marge i fem cas omís del seu soroll. Perquè això és el que són: soroll que no aporta res a la societat, més que propostes i lemes de temps passats i esgarrifosos. El pes mort de la història que ens arrossegarà si no el deixem caure. Som un territori de lluita i resistència, no donem peixet a qui ens vol fer un reducte marginal, esporuguit i ploricó.
Visca les cultures de foc, visca els Països Catalans i amunt la gent que s'organitza contra la manca de cohesió social, la soledat i l'aïllament als barris!