Recordo perfectament el primer dia que vaig veure el Pere. M'havia passat el seu telèfon el Carles Claret, a qui des d'aquí agraeixo infinitament que m'obrís portes per anar tastant l'ofici de periodista pel qual m'estava formant a la universitat. Era l'any 2010 i s'acostava la Fira Mediterrània. El Pere, que feia just un any i mig que havia creat Manresainfo, ens havia reunit a uns quants motivats per proposar-nos de cobrir alguns dels espectacles de la Mediterrània. Vam trobar-nos a la tarda a la Granja Alpina, al Passeig Pere III, i allà va ser quan el vaig conèixer. Recordo que després de la reunió, va oferir-se per portar-nos a casa amb el cotxe a mi i a un parell més de col·laboradors que vivíem per la zona de la plaça Catalunya.
Estic segura que ell ja no ho recorda. Tant, que hi posaria la mà al foc i no em cremaria. I n'estic tan convençuda perquè el conec. El conec molt bé. I ell em coneix a mi. Aquella primera cobertura de la Fira Mediterrània de l'any 2010 va ser l'inici d'una relació que auguro que durarà per sempre. Jo feia primer de carrera, i les ganes d'escriure i explicar què passava a la ciutat i a la comarca se'm menjaven. Quan veia un cotxe de policia (o un camió de bombers) circulant a tota velocitat i amb la sirena, el seguia fins que s'aturava. Llavors feia una foto amb aquells mòbils que amb prou feines tenien definició, i m'atansava a parlar amb els agents per saber què havia passat. Acte seguit, trucava al Pere, li ho explicava i li enviava el material gràfic.
Ho feia tot de manera voluntària. I m'agradava, perquè ell, el Pere, sempre m'ho agraïa. Així vam passar gairebé tres anys, fins que poc abans d'acabar la carrera, un dia em va trucar per oferir-me treballar amb ell al diari. Vaig al·lucinar: però si encara no tenia el títol! Com és que confiava tant en mi? Evidentment, vaig dir-li que sí, i el mes d'agost del 2014 començava la meva aventura a Manresainfo, en plena Festa Major.
D'això ja en farà onze anys; onze! Des que vaig acabar la carrera i fins ara que no he canviat de feina. I això té una explicació molt clara: el Pere sempre, sempre, sempre, m'ha tractat com una igual. Tot i que jo, carinyosament, m'hi refereixo com a "jefesito", ell sempre ha posat les meves opinions i punts de vista al mateix nivell que les seves. Fins i tot a vegades una mica més amunt.
El Pere ha donat ales a la meva ment creativa i m'ha deixat fer, sempre amb una confiança total i absoluta que em sembla que mai li podré agrair prou. Ell no ha dubtat mai de mi; al contrari. Si en algun moment de la vida dubtava més de la meva vàlua com a periodista, ell em desfeia totes les cabòries i m'esperonava a seguir endavant, amb tot el que necessités i amb una humanitat que -em sembla- no és gaire habitual entre la gent que mana.
El dia que li vaig dir que em semblava que la meva etapa al NacióManresa (i al Nació) s'havia d'acabar, lluny d'enfadar-se, de retreure'm res o de fer-se la víctima, em va dir que endavant, que em desitjava tot allò bo que em pogués passar, i que havia estat un plaer treballar tots aquests anys amb mi; amb aquest tàndem tant estupendo que fèiem -i que fem, perquè d'aquí n'ha sorgit una amistat molt bonica.
Tot i que trobaré a faltar la resta de companyes i companys de Nació, el que més em dol de marxar d'aquesta empresa és no tenir el Pere a prop. Perquè amb ell he crescut i he pogut ser qui he volgut ser. Perquè amb ell he après i m'he fet gran. Perquè amb ell he descobert que manar no vol dir imposar, sinó compartir, parlar i consensuar.
T'estimo molt, Pere Fontanals. Gràcies per tot i per sempre. Espero que mai ningú posi en dubte la teva vàlua professional i encara menys personal. Perquè ets una gran persona.
Fins sempre, NacióManresa! Fins sempre, Nació! Sou casa.