Abans de començar, m'agradaria recordar que la Convenció Marc sobre el Canvi Climàtic de l'ONU va establir-se en el marc de la Cimera de la Terra celebrada el mes de juny del 1992 a Rio de Janeiro. El tractat plantejava als estats signants impedir una "pertorbació antròpica perillosa" del clima de la Terra, un objectiu que s'hauria de garantir a través de les Conferències de les Parts (COP) que des del 1995 se celebren anualment i que, enguany (del 2 al 13 de desembre) s'està duent a terme a Madrid. La qüestió rau, però, en el fet que l'acord establert a Rio no definia el nivell de "pertorbació antròpica perillosa". 

Aquesta important llacuna es va deure a les pressions de les multinacionals del petroli, del carbó i del gas, així com de molts altres sectors de l'economia capitalista que depenien directament dels recursos fòssils d'energia (automòbil, petroquímica, construcció naval i aeronàutica...). En aquest sentit, i fidelment secundats pels estats al seu servei, els grans emporis petrolers i del carbó van pagar milions de dòlars a pseudocientífics perquè difonguessin grolleres falsificacions clima-negacionistes a l'opinió pública. 

És per això que des del 1992 -i sense cap escrúpol- es van posar en marxa tots els mitjans necessaris per explotar les reservar fòssils durant tant temps com fos possible per evitar l'esclat d'una "bombolla carboni". I aquest fet ha provocat que ara estiguem com estem: dirigint-nos, de pet, al desastre.

Els responsables d'aquestes maniobres i els seus còmplices polítics haurien de ser jutjats i condemnats per crims contra la humanitat i la natura. Aquesta vint-i-cinquena Conferència de les Parts que va iniciar-se dilluns a Madrid s'hauria d'haver celebrat a Xile, però el president del país en qüestió hi va renunciar. Com que en aquestes cimeres s'hi reuneixen 10.000 persones de tot el món, era millor que aquestes no poguessin donar testimoni de la salvatge repressió policial de l'aixecament popular contra la política ultraliberal i hereva de Pinochet del govern Piñera. 

D'entre totes les qüestions ecològiques a resoldre, tenim claríssim que l'emergència climàtica provocada per l'emissió de gasos d'efecte hivernacle - particularment de CO2, procedent de la crema de combustibles fòssils en la indústria, el transport i la generació elèctrica- és la prioritària per evitar la tragèdia. L'agressió que suposen les emissions contra l'equilibri de la biosfera permet afirmar rotundament que la nostra vida corre perill. 

Els incrèduls de Trump i Bolsonaro, ignorants per interès, neguen les dades que els ofereixen organismes com la pròpia Agència Espacial dels EUA o la NASA i, per descomptat, refusen les alarmants conclusions dels informes del panell d'experts internacionals (GIEC, en les seves sigles en castellà) que treballen per l'ONU. 

La mateixa Casa Blanca va sol·licitar un informe a tres-cents científics i tretze agències estatals en el qual, en les seves 1.656 pàgines, es concloïa que l'escalfament global està transformant on i com vivim, i presenta un desafiament creixent per a la salut pública, la qualitat de vida i els sistemes naturals que ens ajuden a viure. El document estimava en 400.000 milions de dòlars els costos de l'escalfament en el període 2015-2018. La resposta de Donald Trump, pròpia de l'Abascal de VOX, va ser: "No m'ho crec". 

Actualment, l'escalfament se situa al voltant d'1,1ºC en relació a l'era preindustrial. Amb l'actual ritme d'emissions, el límit de l'1,5ºC s'assolirà cap al 2040. Cal fer tot el possible per impedir que això passi. Però, hi som a temps? No del tot! I per què? Doncs per la presència de personatges com Trump, Bolsonaro i de dirigents politics amb el mateix pensament.

El sentit comú més elemental -o, millor dit, l'instint de supervivència- exigiria elaborar, immediatament i de la manera més democràtica possible, un pla mundial d'emergència per salvar el clima i la biodiversitat que es basés en la justícia climàtica i social. És a dir, reduint radicalment les escandaloses desigualtats socials generades pel neoliberalisme.

El pla en qüestió hauria de contemplar la socialització de sector energètic i el de la finança (sense indemnitzacions ni compres), perquè és l'única manera de desbloquejar el futur climàtic. També hauria de suprimir totes les produccions inútils i nocives (les armes, per exemple) i tots els transports inútils, la manera més ràpida de reduir dràsticament les emissions. D'aquesta manera s'aconseguiria disposar d'un marge de maniobra per invertir en l'eficiència energètica (sobretot en la renovació i/o aïllament dels habitatges) i per construir un nou sistema energètic basat en un 100% en fonts renovables. 

Un quart de segle després de Rio, de COP en COP, el cataclisme s'acosta. La COP25 (la que s'està celebrant ara a Madrid) no revertirà la tendència. Un dels principals punts que protagonitzarà el debat serà sobre el nou mecanisme de mercat previst en l'acord de París (art. 6). Aquest mecanisme hauria d'englobar i estendre els dispositius -en la seva majoria fraudulents- de compensació de carboni posats en marxa després el protocol de Kyoto, on també s'hi van afegir els programes REDD i REDD + (Katowice). 

Els inacabats debats sobre com concretar l'article 6 de París a la COP24 van deixar clar que el repte és sempre el mateix: anul·lar amb una mà els compromisos de principi signats amb l'altra. 

No es podran canviar de dalt a baix les relacions que la humanitat té amb la natura si no revertim totalment les relacions entre les persones humanes. Tenir cura de nosaltres mateixos amb la dignitat pròpia de la nostra humanitat és la condició sine qua non per a tenir cura d'això al que pertanyem. 

Fi del món, final de mes: el mateix enemic, la mateixa lluita. Aquesta consigna llançada en les concentracions que va marcar la convergència dels Armilles Grogues i de les i els manifestants pel clima a França dona forma al fons de la qüestió: les lluites contra la destrucció social i les lluites contra la destrucció ecològica són dues dimensions d'un mateix combat. La sortida no rau en les COP; rau en la convergència de les lluites dels explotats i oprimits en favor d'un altre món possible i desitjable. Si no ho fem així, ens n'anirem a fer punyetes!