Si el capitalisme neoliberal tingués un lema, podria ser aquest: "L'economia és la base de la decisió racional davant de qualsevol problema; tot plegat, amb l'objectiu d'incrementar el guany privat del capital d'uns pocs, del que en rajarà una miqueta de mel per a tothom". 

La pandèmia del coronavirus, però, ha demostrat que un sol element de l'ampli catàleg de catàstrofes actives o potencials, pot desencadenar una allau de conseqüències imprevisibles. Unes conseqüències que ens aboquen al col·lapse i que afecten de manera directa l'economia, les finances, la producció i el consum de productes essencials com el petroli, els aliments o els materials sanitaris bàsics, per posar alguns exemples. 

Tanmateix, la pandèmia no ha estat l'única manifestació del col·lapse. De fet, coincidint amb l'arribada de la Covid-19, va sortir a la llum que una enorme plaga de llagostes estava destruint part de les collites de diverses regions ubicades en països del nord-est de l'Àfrica i del sud-oest asiàtic. No cal ser un expert per determinar que l'increment de la intensitat i freqüència d'aquestes plagues té relació amb les alteracions del règim de pluges causades pel canvi climàtic. Davant d'aquest escenari, milers de persones podrien acabar morint de fam en els propers mesos. I si no els mata la gana, potser ho acabarà fent algun huracà o algun incendi catastròfic, que últimament no paren d'intensificar-se.

Pels que abordàvem l'anàlisi del col·lapse des de la visió del capitalisme (el canvi climàtic i les seves seqüeles físiques) o des d'una de més oculta (l'escassetat d'energia i les seves implicacions), aquest factor sorpresa afegeix noves incerteses. Per començar, l'expressió "crisi ecològica" pot ser enganyosa, perquè el que està en crisi no és la natura, sinó la relació entre aquesta i la societat industrial; és una manifestació de la crisi sistèmica del capitalisme. 

Els camins empresos fa aproximadament dos segles i mig (més temps encara si tenim en compte l'expansió colonial) han estat marcats per una ruptura metabòlica caracteritzada per l'ús dels combustibles fòssils que es van sumar a la força de treball aportada per la classe obrera. Davant d'això, el que cal és que tant la classe obrera com aquelles [classes] potencialment aliades –que són les que constitueixen la majoria de la societat–, desenvolupin un discurs i un projecte propis que siguin independents als de les transnacionals i les finances; un discurs i un projecte que qüestionin el dogma del creixement econòmic incessant causat per la necessitat congènita d'augmentar el guany del capital com a via per assegurar el benestar humà. En definitiva, un discurs i un projecte que contemplin que, perquè tothom pugui viure bé, el que cal és assegurar que els riscos ecològics i la crisi climàtica es conjurin en pro d'un dràstic decreixement en l'ús d'energia i recursos que s'acompanyi d'un desenvolupament generalitzat de l'economia al servei de les persones

I per què destaco el paper de les classes socials en aquest procés? És molt simple: per la seva ubicació objectiva en les relacions de producció. I és que el seu punt de vista confereix una potencialitat antagonista respecte el capital que cap altre sector té. 

Cal sensibilitzar la societat que el capitalisme com a sistema social i econòmic només crea dolor i col·lapse. M'explico: és un fet que des del començament de la Revolució Industrial i la transició als combustibles fòssils (a partir del segle XIX), els països industrials han estat els responsables de l'acumulació a l'atmosfera de nivells cada vegada més alts de gasos d'efecte hivernacle sense preocupar-se per la pertorbació del clima que aquests causen ni tampoc de l'amenaça que suposen per a la supervivència d'ecosistemes i de comunitats humanes senceres. I mira que ja fa més de tres dècades que es coneix, el fenomen de l'escalfament global...

Aquesta lògica suïcida de recerca de beneficis, siguin quines siguin les conseqüències, ens porta a l'abisme i és amb la que es basa el sistema de producció capitalista que fa tant temps que impera en aquest món. La recerca de beneficis sota el capitalisme ha estès la industrialització i la urbanització descontrolada a nivell mundial. La productivitat del món del treball s'ha disparat juntament amb la població mundial sense tenir en compte la destrucció, en particular, de les espècies de vida silvestre, ja siguin de flora o fauna. L'agricultura i la ramaderia localitzades han estat reemplaçades per unes d'industrials i globalitzades. Els boscos cada cop estan més talats i delmats per la fal·lera de trobar minerals i combustibles fòssils per a l'economia mundial, així com també per poder plantar cultius transgènics com la soja o la palma, que ho arrasen tot. 

Totes aquestes accions han portat els éssers humans en àrees abans remotes i prop de patògens que han estat a la vida silvestre durant milers d'anys. I ara, aquests patògens han saltat a les persones, als animals de granges industrials i als mercats d'aliments, contagiant humans que no tenen immunitat. La Covid-19 és un exemple de tot plegat. Abans ja n'hi havia hagut d'altres. La impressió és que la naturalesa contraataca. I és que hem posat al límit el planeta en el qual vivim i pertanyem.

Només una reacció cívica, global i de classe pot impedir el col·lapse.