Després d'una jornada que ens ha fet sentir l'orgull de pertànyer a les organitzacions que donaven suport  a la mobilització del 29 de setembre que  qüestiona tota la política econòmica del govern de l’Estat, que és la mateixa, recordem-ho, que la del PP, CiU, PNB i CC i la patronal. La direcció del PSOE ha de triar entre les seves bases socials i votants d’esquerres o la tutela d’una oligarquia capitalista no democràtica que domina els mercats, és un contrasentit que Zapatero vagi al cor d’Europa a escoltar les directrius del mercat financer i que ara no escolti la ciutadania, aquella gràcies a la qual està governant, per haver assumit el crit de “no a la guerra el 2008”. “Zapatero ha de fer el que li demana la ciutadania”.

El sindicalisme de classe surt reforçat, l'èxit de la vaga i les manifestacions desmenteixen i deslegitimen tota la campanya en contra dels sindicats i també dels i les sindicalistes, que una vegada més han demostrat la seva entrega i el seu esforç solidari en contra d'unes mesures lesives als interessos de la classe treballadora i es consolida el seu paper de bastió de defensa dels treballadors i sectors populars des d’una perspectiva sindical i sociopolítica. Més de 2 milions de treballadors i treballadores a Catalunya i més de 10 al conjunt de l’Estat han parat amb la vaga, aquesta ha estat un èxit i ara la pilota està a la teulada del Govern de l’Estat que ha de rectificar, fer enrere i oblidar els seus projectes de reforma laboral, congelació de pensions, retallades salarials, ajustaments pressupostaris i allargament  de l’edat de jubilació i copagaments sanitaris.

Per molt menys es van fer les anteriors vagues generals, i la classe treballadora d'aquest país va ser capaç de parar altres reformes laborals. Si vam poder amb el Decretazo de Aznar, hem de poder amb el de Zapatero.

El 29 de setembre vam escoltar al govern i a la dreta política del Partit Popular, a alguns mitjans i els seus analistes, expressar la seva preocupació perquè poguessin exercir el seu dret al treball els qui no desitgessin secundar la vaga. Efectivament, el 29 de setembre, a Espanya, quatre milions de persones no van poder exercitar el seu dret al treball. Tampoc no van poder el dia anterior, ni el següent, ni avui. Són els quatre milions d'aturats als que el sistema polític i econòmic vigent a Espanya no els permeten  exercir el seu dret al treball. Tanmateix, aquest dret només sorgeix en el discurs de governs de dreta i els seus mitjans els dies en què es convoca una vaga. Ja no el tornarem a escoltar ni exigir per als dies següents. L'ús discursiu del dret al treball és un de les mostres més hipòcrites del capitalisme i els seus portaveus. Els qui permeten que no es garanteixi a milions de persones per imperatiu del mercat es desesperen quan no es garanteix per imperatiu de la lluita social.
Els defensors del capitalisme accepten sense queixar-se les desocupacions quan no van associats a la lluita social, tanmateix no els suporten quan van lligats a les lluites socials. En el fons, fins i tot quan aparenten preocupar-se per la violació dels drets, l'únic que els molesta és que els ciutadans s'aixequin per lluitar per ells.

No pensem, però, que tot està guanyat, haurem de seguir lluitant, el govern, la dreta i la patronal no renunciaran fàcilment als seus plans, allò que ells hipòcritament en diuen “reformes”. Però ara sabem que tenim força, raons i que podem guanyar si lluitem. Tenim alternatives i tenim l’organització dels treballadors que presenta una força social definitiva.