Tinc cada vegada més clar que amb el govern de Rajoy és gairebé impossible el diàleg. I no només per les detencions injustes dels "Jordis" Sánchez i Cuixart així com també de vuit membres del govern de Catalunya i de la presidenta del Parlament, Carme Forcadell, sinó perquè està utilitzant Catalunya per afermar-se a nivell electoral utilitzant tota la maquinària de l'estat i els mitjans de comunicació afins.  

El divendres 27 de setembre es proclamava la República Catalana. Una república que jo bé voldria que hagués contribuït en una república espanyola, basca i gallega. Aquell mateix dia, el Senat votava l'aplicació de l'article 155 de la Constitució en versió Rajoy; un article amb el qual el front constitucionalista-espanyolista i monàrquic format pel PP, Pedro Sánchez i Ciutadans donava un cop sense precedents als drets i llibertats del Regne. Amb un cop de ploma, doncs, es dissolia un Parlament votat pel poble, es destituïa a un govern que responia a aquesta majoria parlamentària i es donaven ordres a la fiscalia perquè processés el Govern i la Mesa del Parlament de Catalunya per sedició, rebel·lió i malversació de fons. 

Una mica més tard, es convocaven eleccions a Catalunya pel 21 de desembre amb l'objectiu, asseguraven, de "restaurar la legalitat i la democràcia". Resulta molt poc creïble que el partit que es va finançar il·legalment buidant les arques de l'Estat; el partit de la trama Gürtel; el partit que va presentar-se dopat a les eleccions; el de Bárcenas i Correa; el de Gallardón i Ana Mato; el mateix partit que no condemna el franquisme, parli de democràcia. La convocatòria estatal del 21-D a Catalunya, sigui quin sigui el seu resultat, voldrà atorgar legalitat monàrquico-constitucional a l'escrutini però, a hores d'ara, el que no portarà és, per descomptat, democràcia. La seva pròpia convocatòria, dissolent el Parlament i cessant i empresonant més de mig Govern i els màxims dirigents de la societat civil, representa, en ella mateixa, una citació a les urnes il·legal i il·legítima que violenta les més mínimes normes d’aquesta democràcia a la qual tan es refereixen. 

Ara bé, com totes eleccions, les del 21-D seran una batalla. I és que se celebraran amb unes condicions democràtiques indignes per a qualsevol democràcia. Hi ha d’haver un esclat popular immens que permeti un altre camí des del qual derrotar el repressor 155 per a demostrar la força del vot de l'1 d'octubre. Un camí en el qual es reclami la legitimitat de la legalitat democràtica davant l'atropellament del front monàrquic. 

Des de fa anys, particularment des que va esclatar la crisi econòmica, que hi ha una reducció constant de la democràcia i dels drets en nom d'una legalitat que l'ocupa tot. Una democràcia que no és de proposar una convivència igualitària entre els diversos pobles i nacions de la península ni de garantir els drets humans bàsics (educació, sanitat, habitatge, vida sense pobresa, etc). El 155 ara, o la Llei Mordassa abans, constitueixen la prova del que ja van assenyalar les places el 15-M: "en diuen democràcia i no ho és". Si més no, per a mi, és una democràcia molt estranya. El règim del 78 ha fet un pas més en la seva crisi fins arribar a un punt de desesperació. Cada vegada hi haurà més aspectes incompatibles amb la legalitat, fins que aquesta, es mostrarà més buida de drets i democràcia reals. 

Una gran part de Catalunya va decidir l'1 d'octubre, davant les porres i amb un miler de gent contusionada i ferida, que desitjava una república, que volia conquerir una nova ciutadania igualitària i, de la mà d'aquesta llibertat, que tenia la total voluntat d’entendre’s amb la resta de la població de l'actual Espanya. La contestació del rei, "subordinat" del govern, va ser clara: dissoldre les institucions catalanes. Les eleccions del 21-D no restauren la perseguida normalitat monàrquica. Aquesta va marxar fa molt temps. 

Ara bé, necessitem diàleg, acords, convivència i respecte entre pobles, que és, justament, el que nega el 155. Per aconseguir-ho només hi ha una fórmula: màxima llibertat. Només la gent lliure és gent igual i, només gent igual, pot crear llaços fraterns. Avui la llibertat s'encongeix en el regne de la segona restauració borbònica a cop de legalitat. L'esquerra estatal ha de defensar més que mai aquesta bandera de la llibertat a través de la defensa de les repúbliques i del dret a l’autodeterminació, perquè, només així, el diàleg serà real i la unitat, indestructible. Ells saben que amb Rajoy a la Moncloa i amb el seu satèl·lit de C’s i Felip VI, hi ha poques –o cap- possibilitat de diàleg. I això deixant de banda el PSOE que, tristament, s’ha posicionat en contra de tot el poble republicà però que per altra banda no defensa la voluntat del PP d’humiliar la ciutadania de Catalunya. 

Hem de teixir aliances dins i fora de l’Estat amb tots aquells que tampoc volen que es neguin els valors republicans de Catalunya; amb aquells que condemnen que se segrestin els comptes de la Generalitat, i amb els que refusen els fiscals i els jutges es llencin contra els dirigents. Està clar que les aliances fora de Catalunya les hem de fer entre pobles i gent que busquin el mateix que la ciutadania de Catalunya. Necessitem diàleg entre els oprimits per lluitar contra els banquers i els privilegiats i per combatre una justícia que defensa els corruptes. Ens cal, doncs, un diàleg republicà, contrari al Rei i que combati la desigualtat. Necessitem diàleg lliure i fratern basat en la conquesta dels nostres drets. 

I com l’aconseguim, aquest diàleg? Doncs a través del llenguatge de la llibertat i el reconeixement de la igualtat. De la manera més oberta, directa i transparent possible. No ens podem conformar en què sigui entre governs i parlaments. Parlem entre entitats ciutadanes; parlem per conquerir una democràcia real per a totes i tots. Ni un pas enrere: la clau rau en enfortir el moviment popular i fer pinya a Catalunya, a l'Estat i més enllà . Aquesta és la manera de guanyar el reconeixement d’una República Catalana.