En pocs anys les condicions de vida de la majoria de persones han empitjorat fins al punt que sabem que ja vivim i viurem pitjor que els nostres pares. Ens trobem davant d'un mercat de treball cada vegada més desregulat en què ens sentim mercaderia i amb unes vides cada vegada més a la intempèrie. 

A l'Espanya del 2017 avança la precarietat i s'assenten les privatitzacions i retallades de serveis públics, al mateix ritme amb què es retallen impunement drets bàsics. La sostenibilitat de la vida està en risc. Les reformes laborals del PSOE i el PP; la reforma constitucional de l'article 135; l'asfixiant principi d'estabilitat pressupostària; el nou tsunami de retallades de més de 5000 milions imposat per Brussel·les, i les pressions per la reforma de les pensions, suposen una amenaça constant per a la majoria treballadora. 

No va passar ni un mes des de la posada de llarg del govern i partit més corrupte d'Europa, perquè es comencés a assenyalar el nou front de les retallades. El saqueig de la guardiola de les pensions i l'aprovació del nou sostre de despesa indiquen el camí d'un procés constituent de tall neoliberal que està transformant les regles del joc sense comptar amb la majoria social, a costa de la seva vida i a costa de la democràcia. 

Hem passat d'escandalitzar-nos per ser mileuristes a alegrar-nos d'aconseguir una feina de 700 euros en jornades laborals de fins a 40 hores. Els treballs temporals; per hores; l'economia submergida i l'atur formen part del mateix circuit d'entrada i sortida permanent del mercat laboral, que fa que visquem en els marges de l'exclusió. Patim taxes d'atur de les més altes de la UE, només per darrere de Grècia. Xifres escandaloses del 20%, la meitat de llarga durada (més de dos anys), que s'incrementen fins a un 43% entre els més joves. 

Atur, exili i precarietat formen part del llenguatge quotidià de la majoria de joves. Segons l'Agència Tributària ja hi havia 3,7 milions de persones l'any 2014 que subsistien amb sous inferiors a 300 euros. El nombre de treballadors pobres se situa ja en el 15%, i va pujant. Més d'1,5 milions de llars no tenen cap tipus d'ingrés. Més de 4 milions de persones estan aturades i la pobresa infantil ascendeix ja al 30%. Els sous que s'han expandit impedeixen una vida digna, i no permeten pagar un habitatge ni les despeses bàsiques, per no parlar de l'oci i la cultura. 

Les condicions laborals i d'existència que abans eren comunes especialment entre les dones, joves i migrants, s'han estès en el conjunt de la classe treballadora, convertint-se en paradigma general. Estem davant d'un procés de degradació total de les condicions laborals i de confrontació del capital amb la sostenibilitat de la vida. 

Segons l'enquesta de qualitat de vida en el treball, la migració de persones treballadores cap als nivells salarials més precaris, s'ha incrementat un 10% en només 5 anys, de tal manera que dins el perfil del nou assalariat urbà ens trobem una concentració elevadíssima de persones treballadores lligades al sector de serveis no qualificats, amb fortes taxes de temporalitat i parcialitat, així com una creixent presència de treballadors/es joves. La precarietat material és la que fa impossible fer front a necessitats vitals com la factura de la llum i el gas. 

Espanya, amb els salaris mitjans més baixos de la UE és un dels països en què més cara és la llum. Tot i els més de 5000 milions de beneficis de les elèctriques l'any 2015, van produir-se, gairebé, 700.000 talls de subministrament a llars. Unes xifres terribles. 

Per a la majoria, un projecte de vida emancipat i lliure és impossible. La precarietat s'expressa en forma d'incertesa, inestabilitat i inseguretat vital. Ens travessa, estructura i condiciona les nostres vides, sent consubstancial a l'actual fase del capitalisme. Aquesta situació té culpables, noms i cognoms, que engreixen el molí destructor de la precarietat. Si volem alliberar-nos-en, és imprescindible identificar-los i aprofundir en les causes profundes de la injustícia. 

Mentre les grans empreses i els seus propietaris ingressen milers de milions d'euros, un ciutadà mitjà no arriba a final de mes. Mentre el govern i els seus còmplices retallen els serveis públics, nosaltres tenim cura dels nostres fills i filles i dels nostres pares i mares en horaris impossibles. Mentre que els partits que representen els interessos de les elits econòmiques fan lleis per als més rics, nosaltres hem d'escurçar les hores de calefacció o patir llistes d'espera interminables per ser ateses en un hospital públic. 

Però aquesta situació té alternativa. Aquesta no és la història de milers de fracassos individuals. Aquesta és la història d'uns governs que han emprès polítiques que posen en risc les nostres vides. Aquesta societat genera recursos econòmics per atendre les necessitats de tots i totes. Només amb una part dels recursos econòmics destinats a rescatar la banca, es podria posar en marxa un pla de treball decent per a tothom. Amb una modificació de la llei del sector elèctric es podrien garantir subministraments bàsics per a totes. Amb una gestió responsable dels pressupostos generals de l'estat, es podria estendre i reforçar una xarxa de serveis públics. Tot depèn de com pactem les normes que regeixen les nostres vides i els llocs comuns de convivència. Tot depèn de fins on ens impliquem. 

Tenim la determinació de no permetre que ens fotin la vida. Estem disposats/des a defensar el nostre dret a una vida digna, suficient i feliç des de tots els front , des de la consciència del "sol no pots, amb companys/es sí". Mobilitzacions com les de l'1 de maig a Manresa fan reivindicacions assumides que nosaltres recolzem. Estem orientats a connectar amb els conflictes socials existents al territori, a fer que emergeixin els conflictes latents. Tenim un enemic comú. Volem la construcció d'espais unitaris de lluita enfront de la precarietat, des de baix, des de la precarietat que vivim en primera persona, des de la participació activa en la mobilització, des de la confluència amb altres actors socials, polítics i sindicals que defensin el mateix. 

La història ens ensenya que tots els grans canvis que han suposat avenços per a les societats s'han fet amb la participació de la majoria. Identificar els nostres problemes comuns i tractar d'unir-nos als altres i als que els pateixen, és el nostre repte. Fer de la nostra indignació una eina per canviar la realitat del país. Lluitar pels nostres drets i conquerir la nostra felicitat. Us proposem construir aquests camins juntes i junts. Lluitem per una vida digna! Visca l'1 de maig!