Sí que és veritat que preveia un resultat ajustat, però estava convençut que guanyaria el Sí a la pau a Colòmbia. El veia ajustat perquè coneixem una mica la situació del país i sabem que fa l'efecte que en comptes d'una, hi ha dues Colòmbies totalment diferents. I, de fet, això ha quedat palès en aquests resultats.

Si fem una ullada a les regions més afectades pel conflicte podrem distingir amb més claredat les dues Colòmbies de les quals parlo. Una, que és la que més morts va posar a la guerra, va donar suport a l'acord. L'altra, despolititzada i allunyada de la realitat i dels motius reals de la guerra, va mostrar-se contrària a la proposta. 

Després de més de dos anys de negociacions a l'Havana entre el govern colombià i la guerrilla de les FARC-EP, aquest país estava més a prop que mai d'aconseguir el final del conflicte armat del que ho havia estat en altres moments de la seva història. Des que es van instal·lar els diàlegs de pau, les dues parts havien avançat en una agenda que contemplava la necessitat d'arribar a acords en punts tan crucials com la política de desenvolupament agrària integral; la participació política; la solució al problema de les drogues il·lícites; la determinació de qui és víctima del conflicte armat, i la caracterització de la fi del conflicte. Tots ells, temes crucials. 

La necessitat històrica de donar resposta a les aspiracions de milions de colombianes i colombians passa per trobar solució a aquestes necessitats. És per això que es buscava l'aval i la participació de la ciutadania, que és la que, finalment, havia de ratificar els acords. La mobilització d'una part important de la societat colombiana havia aconseguit que els actors armats emprenguessin, en paral·lel a la negociació, un procés d'afluixament del conflicte, pel qual les FARC-EP es comprometien a no iniciar accions armades, mentre s‘emprenien els preparatius per a la realització d'accions conjuntes de desminatge en diverses parts del país. 

Tot i això, desenes d'activistes camperols, indígenes o sindicalistes van ser assassinats durant el temps negociació en un clar torpede del procés per part d'interessos privats. Qualsevol incident dificultava el procés i trencava la confiança de les parts, especialment si tenim en compte l'ofensiva de l'extrema dreta colombiana, encapçalada per l'expresident Álvaro Uribe, representant dels interessos dels sectors ramaders i oligàrquics així com d'una part de l'exèrcit. 

S'ha de seguir amb la pressió internacional perquè aquests successos parin. La UE no ha jugat cap paper ni abans, ni durant ni després del procés de pau. I això és vergonyós. Des de la Unió Europea s'ha de jugar un paper més actiu en el procés obert a Colòmbia després de la victòria del No en el referèndum del passat cap de setmana sobre la signatura de la pau entre el Govern i les FARC-EP. Se li ha de recordar a Juan Manuel Santos que la pau és irreversible i que s'ha de mantenir l'alto el foc de manera indefinida. 

El resultat del passat diumenge va inundar de ràbia totes aquelles persones que han lluitat a favor de la pau a Colòmbia, i la victòria del No va ser de forma clara una picada d'ullet a la campanya d'un sector de l'oligarquia que ha utilitzat tergiversacions i mentides cap als detractors de la fi del conflicte. De fet, els sectors de la guerra van aconseguir convèncer una petita majoria amb una grotesca campanya de mentides. I això no és lícit, ja que atorga un paper rellevant en el procés de pau a aquells que es lucren i es van lucrar amb la guerra; aquells que van tolerar i van impulsar els esquadrons de la mort, que van omplir Colòmbia de tombes i milions de desplaçats interns.

Mentre les FARC reiteren el seu ferm compromís de pau, Santos posa data de caducitat a l'alto el foc. Una molt mala notícia. La UE ha d'estar present per acompanyar aquesta voluntat de pau. Ha fet molt bé a treure les FARC de la llista d'organitzacions terroristes, però ha de dir ben clar al president de Colòmbia que així no, que mantingui el compromís amb la pau. Tampoc podem oblidar que és real que bona part de la solució del conflicte tindrà a veure amb l'accés a la terra dels sectors que històricament han estat desposseïts d'ella. A Colòmbia, les causes de la guerra han estat diverses, però bona part de la solució al conflicte tindrà a veure amb l'accés a la terra dels sectors que històricament no n'han pogut fer ús. Colòmbia té 114 milions d'hectàrees de les quals 40 milions pertanyen al 0,8% de la població. Ens trobem davant d'una oligarquia que no vol perdre ni vol repartir la seva desorbitada riquesa. Aquest 0,8% és una xifra que escandalitzaria qualsevol país en el qual es respectés la diversitat i el dret a viure amb dignitat. Des de les organitzacions socials i camperoles hi ha alternatives i propostes, que cal escoltar si es vol una pau duradora. I hem de tenir en compte, també, que la pau no pot construir-se des de la desmemòria ni des de l'oblit. 50 anys de guerra han portat desenes de milers de desaparicions forçades, assassinats i massacres contra la població civil i el genocidi d'una força política, la Unió Patriòtica. Els responsables d'aquests actes han de assumir-los. No hi haurà pau sense esclariment de les violacions als drets humans, justícia als seus causants i reparació per a les víctimes. La societat civil colombiana i la comunitat internacional han de redoblar el suport perquè aquest procés de pau no quedi en res i no caigui per les provocacions dels enemics de la pau.