En les societats postindustrials del món digital, el dubte s'ha apoderat de nosaltres. I que consti que considero que és un bon mecanisme mental i personal davant de reptes i realitats. Per poder reflexionar amb més deteniment i amb menys limitacions prejuiciades, i per tant tenir més eines per actuar amb virtuts. Però, i afegint-hi llenya a l'argument, el fet de ser societats capitalistes amb un sistema de valors hobbesià (egoista; simplificant-ho molt) fa que el dubte s'estengui. De tal forma que ens intoxica com una xacra: perquè el dubte estabilitzat, constant, pot conduir a l'angoixa i a l'estrès si no se sap gestionar... O bé, canalitzar adequadament... D'aquesta forma, s'estén en les relacions socials una sensació de desconfiança generalitzada. "El dogma de la raó" -totes les visions totalitàries com la racionalista són dogmes perquè tot és subjectivable- s'apodera de l'ambient. La màgia perd el seu sentit: l'arbre de Nadal ja no significa gran cosa... Ja no té cap importància res del què ens estranya, sorprèn, ens agrada o ens desagrada... Ni cap "gràcia".

Els diferents models i formes d'estimar perden sentit transcendent i es converteixen en simples inputs químics i elèctrics. Per gent que conec -com també pel que he pogut saber-, aquells que creuen exclusivament en l'explicació científica de tot, com a única vàlida, estan més tristos... Hi ha estudis al respecte, però no voldria semblar que estic posant per sobre o que veig incompatible la felicitat i el saber (cal que vagin units). Amb la qual cosa no hi ha redescobriment de l'amor, d'un mateix, i es busquen continus estímuls (com em va exposar un bon conegut) per no perdre la sorpresa "de la primera vegada". La racionalitat condueix doncs a la irracionalitat: la teoria de l'equilibri (tant útil pels filòsofs) no sap trobar camí. Els extrems depenen del centre i el centre d'on posem els extrems: això són valors, mesures, guia. On estan els referents en una societat tant descreguda, tant desmitificada, tant poc dúctil a la utopia? Que els Reis siguin els pares o que la màgia sigui un truc de distracció i d'habilitat, fan perdre el seu valor intrínsec? Tenir part d'infant o infantil et fa ser menys persona adulta... no ho crec. I tantes preguntes. Com les respondríem? Amb aquesta tendència i ús de la raó: malament!

I és per això, entre d'altres aspectes més importants, que defenso la religió com un espai d'irracionalitat pur, de creença sense rebre res a canvi, d'esperança: d'autoreconeixement. Així com d'humilitat: per posar al seu lloc la Ciència. O millor: a nosaltres. A la humanitat mateixa, que és qui ha creat un mite que s'ha estès entre científics (no tots ho comparteixen) a que podrem arribar a descobrir La Veritat?! Una Veritat racionalitzada. Domesticada. Irreal en definitiva: poc sentida... La Ciència és un element d'ús, un mitjà: no és un fi. Bé, en realitat tot hauria de ser un fi en si mateix en el sentit que caldria aplicar-hi la bona forma d'entendre com s'han de fer les coses (hi sigui humanisme...)... No podem tenir concepcions himmlerianes de la ciència, posant-la per sobre dels Drets Humans. En la ciència no hi trobarem doncs La Veritat. Hi ha qui diu que La Veritat com a tal no existeix (existeixen "les veritats"): que només són punts de vista.. La Veritat és un cub. I cadascú només hi veu una part de vidre (opac per dintre). No podem veure'ls tots junts. M'agrada aquesta visió per ser humil: poder tornar a explicar-li a l'ésser humà que ha de ser humil. Només som una part de l'Univers, però no en el sentit de que des de l'univers es veu com una formiga (la mida no importa).

Que la única veritat és la nostra realitat ("penso, llavors existeixo"). Jo crec que no: que només és una protecció mental: no podem validar ni invalidar l'existència de l'ésser humà. Perquè mai perdrem la subjectivitat per analitzar-nos a nosaltres mateixos com a realitat. Per tant, continuaria sent una creença...? És igual: està clar que existim. És obvi. El que volia dir és que la ciència no pot estar per sobre de "la veritat sentida", dels sentiments (tot i que cal que controli, canalitzi i pugui explicar en part les sensacions contradictòries, desagradables o equivocades), etc. No hi trobarem la veritat perquè aquesta hauria de ser tant inestable com la pròpia tendència (digues-li rigor, digues-li "sincerització") científica a renovar, revalidar o a refusar hipòtesis vàlides des de feia dècades. Aquesta és la nostra guia? Una ciència que varia amb el pas del temps les seves conclusions? Quina mena de credibilitat té com a guia de la societat? (sóc coses que sempre he pensat, de forma desordenada però que ara posant-les una darrere de l'altre, entenc que són bàsiques per mi!). I no és la cultura la que canvia els gens i per tant, la biologia? -tal i com la història (la millor ciència de totes i la més útil, a part de la més interessant) ens explica- amb el pas del temps es transforma (sempre he cregut que ens hem d'imposar -no de forma extrema: he notat les conseqüències de creure'm més fort que tots els impulsos, necessitats i desitjos que sorgeixen dintre meu (això ho deixo pels ioguistes: és un procés personal molt llarg i cal anar pas per pas).

A les societats occidentals el nivell de convivència, pau i seguretat entre conciutadans és alt. Això és degut a un sistema de valors al qual ens adaptem, acceptem o creiem que són propis (podria ser). Aquest sistema ens ajuda també a guiar-nos en les nostres accions diàries (aquí hi juga un paper important la costumització d'una certa rutina imposada): un equilibri entre allò que sorgeix de dintre (que molts cops és induït, influenciat per la socialització primària i per les idealitzacions) i allò que pensem, reflexionem (que potser volgut o no volgut, planificat o no planificat) acaba sent el que fem. Però a vegades no fem el que diem que fem, ni fem el que pensem, ni pensem tot el que podríem fer: aquest petit caos mental amb un relaxament genera confusió, rutina i falta de voluntat. S'imposa allò que fèiem o dèiem, a allò que es vol o és necessari dur a terme. I tot aquesta rutina, a vegades bona per la salut mental i psicològica, està lligada.

Sí: jo crec en la religió, en una. Això no significa que no cregui que la majoria tenen una relació especial, o que s'hagin de buscar complicitats. En termes de convivència, espiritualitat, multiculturalisme, etc. I sí, puc ser tolerant. Però no enganyaré a ningú: per mi, el catolicisme és la verdadera (sinó malament rai). Si dius el contrari ("crec en tal religió però no crec en la "veritat absoluta" - oxímoron en si mateix- o no crec que la meva hagi de ser "la única verdadera") no creus en res i tot i que sigui respectable cal exposar-ho sense embuts. Sense més circumloquis: una cosa és la tolerància i l'altre el relativisme (en termes morals i culturals cal deixar-ho clar). El primer cop que vaig escoltar tal frase... Vaig entendre que anàvem malament: havíem entès malament el terme convivència, coneixement i tolerància; ens havíem cregut que tot val i no. No pot ser que el que tu creguis perdi valor pel meravellós fet de no voler jutjar l'altre, fer-lo sentir malament o ser contundent o dur amb el vocabulari (de comprendre'l)... Per tant, si hi creus hi creus. No ens equivoquem pas: els valors i les creences són estables i duradores de forma intrínseca; sinó no ho són.