Les pensions i els serveis públics són una conquesta del moviment obrer; dels moviments socials alternatius i de l'esquerra transformadora al llarg de la història. I ara les estan atacant brutalment i espanten la gent al·legant que no són viables i aconsellant que es facin un pla de pensions privat. 

La Marea Pensionista per una banda i els Sindicats per una altra, estan duent a terme mobilitzacions en defensa d'unes pensions dignes. La reforma del sistema de pensions i la pujada del 0,25% anual estan suposant una pèrdua del poder adquisitiu dels i les pensionistes. Segons el portaveu de Marea Pensionista, Ramon Franquesa, la pèrdua econòmica des de les reformes és del 20%. En aquest sentit, els sindicats afirmen que els pensionistes espanyols haurien hagut de cobrar 432 euros anuals més el 2017 si s'hagués tingut en compte la inflació des del 2011. En el cas català la situació encara és més greu, perquè l'IPC és més elevat: la pèrdua anual és de 673 euros, un 40% més que a la resta de l'estat. 

Cada cop és més clar que el que vol el govern corrupte i neoliberal de Mariano Rajoy -amb el suport entusiasta de Ciutadans- és fer el que va dir la senyora Christine Lagarde, presidenta del Fons Monetari Internacional: aturar l'augment de l'esperança de vida. En paraules de Largade, "els vells viuen massa temps i això és un risc per a l'economia. Hem de fer alguna cosa i fer-la ja!". I, efectivament, ja ho estan fent tot per desmuntar el més ràpidament possible el sistema públic de pensions. Ens repeteixen que el sistema és insostenible i que com que la gent viu més del compte, cada cop hi ha més pensionistes que cobren unes pensions impagables... i només reiteren això.

Totes aquestes argumentacions tenen un objectiu per als poderosos: que els serveis públics i les pensions passin al lliure mercat per tenir un nou sector especulador on fer-hi negoci. Les últimes reformes impulsades pel PSOE (jubilació als 67 anys i elevació dels anys de cotització i del barem), així com les del PP l'any 2013 (endurint les condicions per a accedir a la jubilació anticipada i impulsant el reial decret que aplica una falsa pujada de les pensions cada any d'un 0.25%) són un atac en tota regla a les pensions públiques. I cal recordar que les pensions no són un regal, sinó que són un dret guanyat pels anys de cotització durant tota la vida laboral de les persones treballadores que es cobra en funció del que s'ha cotitzat. Per tant, cap govern pot presumir que les pensions són fruit de les seves polítiques. 

Els tres partits que han fet més mal al sistema de pensions públiques són el PP, el PSOE i CiU (ara PDECat), que sempre han donat suport a aquestes polítiques neoliberals. És una qüestió de classes socials?

Avui, les pensions són l'últim reducte de milers i milers de famílies per no acabar immersos en la misèria més absoluta. La crisi ha fet que a moltes llars es rebi, només, l'ingrés de persones jubilades. És un escàndol en majúscules! I quan l'atur i la precarietat són dels més alts d'Europa, estan carregant contra aquest sistema públic de pensions, desprotegint-lo i cremant-ne les reserves. No és cap fatalitat ni cap automatisme derivat de la crisi econòmica. És una política deliberada de desmuntatge. 

Per no parlar de les enormes bretxes en longevitat per classe. La diferència en els anys de vida existent entre una persona pertanyent al sector de renda més baixa del país (els més pobres) i al sector superior (els més rics) a Espanya, no baixa dels 10 anys (posi's com a exemple la que hi ha entre els barcelonins Bonanova i Nou Barris). Als Estats Units, aquesta diferència en l'esperança de vida entre rics i pobres és ja de 15 anys i la diferència mitjana en els països de la UE, de 7. Aquestes diferències de longevitat es deuen al fet que el nivell de salut de la població depèn, sobretot, de la classe social a la qual es pertany. Un treballador no qualificat (en atur freqüent durant més de 5 anys) té, als 60 anys, el nivell de salut que un banquer, per exemple, tindrà als 70. Endarrerir l'edat de jubilació a tota la població treballadora de manera sistemàtica és una mesura que perjudica les classes populars per a beneficiar les classes amb rendes més altes que viuen més anys i porten a terme feines menys físiques i perilloses. 

Les pensions poden cobrir-se amb les cotitzacions, però també amb altres ingressos, fins i tot amb impostos progressius, i amb una partida als pressupostos generals de l'estat, així com amb impostos als bancs i a les grans empreses que tinguin molts beneficis. En realitat, només en 8 dels 27 països de la UE les pensions es financen exclusivament mitjançant cotitzacions. 

Amb l'actual debat, no s'indaga en el cor del problema, que és que en aquest país hi ha moltes pensions, milions, manifestament insuficients per a la supervivència digna. Així doncs, la despesa en pensions és considerablement més baixa que en la mitjana europea. En el pitjor escenari, les pensions requeririen, com a màxim, el percentatge del PIB que ja li dediquen altres països de la UE. De mitjana, la despesa en pensions en els països de la UE és del 12% del PIB. A Espanya no arriba al 9%. Cal, doncs, complementar aquesta informació amb el fet que la despesa pública total és inferior al 39% del PIB, mentre que en l'Europa dels 15 és del 46%, una diferència que es concentra, sobretot, en les despeses socials. 

El camí a seguir, doncs, és molt clar: treballar menys per a treballar tots i totes, és a dir, repartir el treball. Això significa recuperar la reivindicació de les 35 hores de jornada laboral setmanal per llei. També cal augmentar els salaris de misèria per tal d'incrementar les cotitzacions, així com incorporar als pressupostos generals de l'estat la partida necessària per a garantir el pagament anual de les 14 pagues i el poder adquisitiu que en els últims anys s'ha perdut. 

Per tant, diguem ben fort: No a la pujada del 0.25%! L'augment de la productivitat que hi ha hagut en les darreres dècades dona per això i per molt més. La mobilització sostinguda i massiva i el vot polític són els mitjans per aconseguir alliberar-nos d'aquestes polítiques que van en contra de les classes populars. Aquesta és la via per procedir a la derogació de les reformes laborals del PSOE i del PP. 

Com he dit abans, les pensions públiques no són un regal del govern de torn. Són un dret conquerit, i com a tal, l'hem de defensar a través de la mobilització ciutadana però també en les eleccions, no votant aquells que volen liquidar les pensions públiques, i sí donant suport a aquelles forces polítiques que les defensin i recolzin. Estem i estarem en una batalla de lluita de classes, ja que la gran majoria del poble forma part del poble treballador. No ho oblidem i no ens deixem trepitjar més!