Vaig tenir el que podríem anomenar un conflicte ètic que em va donar força maldecaps. Fins i tot, durant unes hores, no sabia si anar a la manifestació del "No tenim por". Els dubtes, però, es van esvair, en primera instància, quan l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va fer públiques les pautes de com seria l'acte. A la capçalera de la manifestació hi hauria guàrdies urbans, Mossos d'Esquadra, comerciants, i la ciutadania, que havia estat, en definitiva, la que havia patit i viscut en primera persona els atacs terroristes. Pel que fa a la posició que ocuparien els polítics, l'alcaldessa va ser molt clara: "Anirem a la segona o tercera fila de la manifestació". Això em va tranquil·litzar. I és que quan em vaig assabentar que certs polítics del govern espanyol i el mateix rei visitarien la nostra estimada Barcelona atemptada per gihadistes, no vaig poder evitar pensar en què el propi monarca de l'estat té uns llaços d'amistat i econòmics amb la monarquia Saudita, la qual visita cada dos per tres, com feia el seu pare i com també feien alguns empresaris propers a certs partits polítics. Sí senyors, una monarquia –igual que la de Qatar– que adoctrina i capta fanàtics.

Tenia, també, un altre conflicte ètic. I és que el fet que a la manifestació hi assistissin certs polítics de la Generalitat que en més d'una ocasió havien fet palesos uns llaços més enllà de l'amistat amb el govern genocida d'Israel, em desagradava força. 

Però, tot i això, el que més em molestava i trobava d'una gran hipocresia era la visita del rei i de certs polítics del govern espanyol en una manifestació de solidaritat. Cal recordar que a les escoles alcoràniques i mesquites de l'Aràbia Saudita hi abunden els imams fonamentalistes. Allà, ells hi couen el wahhabisme, una mena de feixisme religiós que fanatitza a joves de tot el món i els converteix en terroristes que atempten contra innocents, com va passar a Barcelona o a Cambrils. La monarquia d'Aràbia Saudita finança nombroses mesquites fora del seu dictatorial regne, principalment a Europa, incloent-hi tant Espanya com Catalunya. Però el finançament de les mesquites a Espanya és només una de les parts més evidents de l'incessant flux de diners que les dictadures de l'Aràbia Saudita, i també Qatar, fan servir per ampliar la seva influència. Els negocis al més alt nivell -entre ells, la gran quantitat d'armes que ven Espanya a aquest govern- i les fortes inversions de capital en empreses espanyoles, al costat dels sucosos negocis que proporcionen aquests països, fan que tant la nostra monarquia com el govern espanyol i, no ho oblidem, molts futbolistes, no vegin que estan donant suport indirecte al discurs de l'odi que promouen. Al cap i a la fi, quan les morts són fora d'Europa, no les veuen tant. Vuit de cada deu víctimes del terrorisme gihadista són creients musulmans. De cada deu atemptats que perpetren, nou es produeixen en països de majoria musulmana. Els atemptats, el terror, la mort i la tragèdia, tot el que s'acaba de viure a Catalunya, constitueix el dia a dia de milions de creients musulmans víctimes del mateix odi i el mateix fanatisme que encoratgen des del Govern d'Aràbia Saudita i Qatar. 

Al final vaig creure que si no anava a la manifestació em posaria a un nivell semblant dels que sembren i busquen la discòrdia i només pretenen fomentar l'odi aprofitant aquests atemptats. I com que jo no sentia odi, vaig creure que només hi havia una posició moral acceptable: l'antifeixisme. Si en un combat ideològic, entre hipòcrites, feixistes i antifeixistes, no tries la trinxera dels que defensen la pau, la diversitat i el respecte a les minories, ja has triat. 

És per això que crec que finalment em vaig auto-convèncer i vaig assistir a la manifestació, al costat dels que cridaven en favor de la pau i el respecte. Vaig estar amb la ciutadania i la ciutat de Barcelona, que ha donat tants exemples del que és manifestar-se per la pau, i vaig sentir-me ben lluny d'aquests impresentables que, a parer meu, van fer acte de presència només perquè els hi tocava.