Estem en una societat malalta en què la diferència entre pobres i rics ja és una malaltia crònica de la societat capitalista; una societat que pel seu egoisme està amenaçant greument l'existència de la natura i de gran part de la humanitat. En aquest món capitalista, el que mou les inversions de capital és el benefici. Així, com més gran és aquest benefici, més gran és l'incentiu per invertir. Tot i que a nivell individual la relació no és mecànica, el benefici procedeix d'explotacions, ja sigui als treballadors, a la natura, etcètera. Hem fet de l'economia capitalista el fonament natural d’una part poderosa de la humanitat.
Aquesta ideologia intervé en tots els detalls de la nostra existència en forma d'una infraestructura a la qual s'afegeix allò social, allò humà i -si queda espai- allò ecològic. No obstant, i després de gairebé tres segles de domini indivís, el risc climàtic, la pandèmia i el confinament han posat en dubte el valor de tornar a començar com abans en el camí del suposat progrés.
I és que l'egoista economia capitalista ha deixat de ser l'horitzó insuperable del nostre temps: hi ha massa problemes de desigualtat que s'aniran incrementant a mesura que passin els anys. Els rics i els lobbys capitalistes han d’aturar la seva avarícia; posar fre, d'una vegada per totes, a la massacre a la natura i als éssers humans, i repartir i pagar allò que els correspon perquè tots puguem tenir millors serveis públics i una vida digna. Només així construirem una societat més sana i més forta. I el moment de començar a treballar en aquest sentit no és demà; és ara.
Fa 15 anys que el poder adquisitiu de la classe treballadora al regne d’Espanya està estancat i l'augment de la inflació durant el 2021 ha agreujat la situació. La diferència entre sous de directius i treballadors es multiplica per 3,5. Que en aquest món hi ha un repartiment injust és més que evident. Perquè se’n facin una idea: si els deu homes més rics del món demà perdessin el 99,999% de la seva riquesa, continuarien sent més rics que el 99% dels habitants del planeta.
Aquí al regne d’Espanya la majoria de les nostres disfuncions com a societat es deuen a la complaença que els diferents governs que ens han dirigit han tingut amb les classes més exageradament riques. La manera com els governs han permès que la democràcia sigui erosionada pels grups de pressió (inclosos els polítics amb interessos privats i lucratius); la desregulació que permet a les empreses, les oligarques i els propietaris esprémer els seus treballadors i llogaters per després descarregar els seus costos a la societat; l'entorn permissiu per a l'especulació; la degradació de la sanitat, l'educació i altres serveis públics pel constant impuls cap a la privatització... Tot això són símptomes d’aquesta mateixa condició. No és estrany, doncs, que la situació econòmica d’un gran nombre de famílies catalanes i espanyoles hagi tornat a empitjorar de manera significativa, tal com recull el darrer informe de la Fundació Foessa de Càritas titulat Evolució de la cohesió social i conseqüències del Covid-19 a Espanya.
La pobresa, igual que passa a Occident, escala posicions de manera alarmant. L'últim treball de recerca d'Oxfam Intermon, Les desigualtats maten, provoca una sensació d'impotència i de neguit extrema. La raó de l'increment de la desigualtat i la pobresa a Espanya, Europa i Occident no és només responsabilitat de la Covid-19 -com ens volen fer creure-: és molt més profunda. Té el seu origen en l'aplicació a cegues del fonamentalisme capitalista de mercat (on la Unió Europea ha actuat com a alumne avantatjat) i en l'abandonament dels més febles mentre els de dalt saquegen els diners públics dia sí i dia també. Això no es pot tolerar més. Ens va el planeta; ens hi va el futur!
Aquesta ideologia intervé en tots els detalls de la nostra existència en forma d'una infraestructura a la qual s'afegeix allò social, allò humà i -si queda espai- allò ecològic. No obstant, i després de gairebé tres segles de domini indivís, el risc climàtic, la pandèmia i el confinament han posat en dubte el valor de tornar a començar com abans en el camí del suposat progrés.
I és que l'egoista economia capitalista ha deixat de ser l'horitzó insuperable del nostre temps: hi ha massa problemes de desigualtat que s'aniran incrementant a mesura que passin els anys. Els rics i els lobbys capitalistes han d’aturar la seva avarícia; posar fre, d'una vegada per totes, a la massacre a la natura i als éssers humans, i repartir i pagar allò que els correspon perquè tots puguem tenir millors serveis públics i una vida digna. Només així construirem una societat més sana i més forta. I el moment de començar a treballar en aquest sentit no és demà; és ara.
Fa 15 anys que el poder adquisitiu de la classe treballadora al regne d’Espanya està estancat i l'augment de la inflació durant el 2021 ha agreujat la situació. La diferència entre sous de directius i treballadors es multiplica per 3,5. Que en aquest món hi ha un repartiment injust és més que evident. Perquè se’n facin una idea: si els deu homes més rics del món demà perdessin el 99,999% de la seva riquesa, continuarien sent més rics que el 99% dels habitants del planeta.
Aquí al regne d’Espanya la majoria de les nostres disfuncions com a societat es deuen a la complaença que els diferents governs que ens han dirigit han tingut amb les classes més exageradament riques. La manera com els governs han permès que la democràcia sigui erosionada pels grups de pressió (inclosos els polítics amb interessos privats i lucratius); la desregulació que permet a les empreses, les oligarques i els propietaris esprémer els seus treballadors i llogaters per després descarregar els seus costos a la societat; l'entorn permissiu per a l'especulació; la degradació de la sanitat, l'educació i altres serveis públics pel constant impuls cap a la privatització... Tot això són símptomes d’aquesta mateixa condició. No és estrany, doncs, que la situació econòmica d’un gran nombre de famílies catalanes i espanyoles hagi tornat a empitjorar de manera significativa, tal com recull el darrer informe de la Fundació Foessa de Càritas titulat Evolució de la cohesió social i conseqüències del Covid-19 a Espanya.
La pobresa, igual que passa a Occident, escala posicions de manera alarmant. L'últim treball de recerca d'Oxfam Intermon, Les desigualtats maten, provoca una sensació d'impotència i de neguit extrema. La raó de l'increment de la desigualtat i la pobresa a Espanya, Europa i Occident no és només responsabilitat de la Covid-19 -com ens volen fer creure-: és molt més profunda. Té el seu origen en l'aplicació a cegues del fonamentalisme capitalista de mercat (on la Unió Europea ha actuat com a alumne avantatjat) i en l'abandonament dels més febles mentre els de dalt saquegen els diners públics dia sí i dia també. Això no es pot tolerar més. Ens va el planeta; ens hi va el futur!