Tornem a cridar «no a les gueres»

04 de desembre de 2015
La violència inhumana que ara ha tornat a colpejar el cor d'Europa amb aquest últim atemptat de Paris ja fa temps que sacseja l'Orient Mitjà, l'Àfrica i l'Àsia. Només aquest any s'han produït multitud d'atemptats atribuïts als gihadistes arreu del planeta. Al maig a Nigèria: més de 200 morts. També al maig a l'Iraq: 120 morts i més de 130 ferits. Al juliol, al Kurdistan turc: més de 30 morts i més d'un centenar de ferits. El mateix mes a Nigèria i el Camerun: més de 50 morts. A principis d'octubre a Ankara: 95 morts i 246 ferits. El 13 de novembre a Beirut: més de 40 morts i 230 ferits. 

Aquesta llista de l'horror podria continuar. Per això és injust i inexacte definir aquestes accions com a terrorisme islamista. La comunitat musulmana internacional és la primera víctima d'aquesta barbàrie sostinguda contra la societat civil. L'anomenat terrorisme gihadista ha estat criminal sempre, des del seu naixement, i no només d'ençà que ha gosat colpejar els EUA o Europa. Ja era criminal fa 30 anys quan els talibans eren finançats pels EUA per enderrocar la República Socialista de l'Afganistan. Era criminal quan els EUA van finançar Al-Qaeda per a erosionar la Unió Soviètica. Ja era criminal a l'Iraq, quan va servir d'aliat a l'OTAN per enderrocar el govern de Saddam Hussein. Era criminal a Líbia quan va servir els propòsits imperialistes contra el govern de Gaddafi. És criminal a Síria des de l'inici de la guerra contra el govern d'Al-Assad. 

Però siguem clars: és occident qui ha alimentat aquests grups terroristes per llançar-los contra els seus enemics. El que hem generat és un odi profund. 

Des de la descomposició l'Imperi Otomà l'imperialisme s'ha repartit la principal regió productora de petroli del món com si fos el pati de casa seva. Però ha estat incapaç d'aconseguir l'estabilitat política, social i econòmica dels pobles del Pròxim Orient. De fet, els ha condemnat a la guerra i a la pobresa contínues. El nacionalisme àrab va ser incapaç de construir una alternativa a l'imperialisme, i ara la regió viu un nou cicle de lluita per l'hegemonia regional entre les monarquies semi-feudals petrolieres i la contrarevolució de l'Iran, que, a falta de qualsevol perspectiva de futur, es desenvolupa com un xoc entre musulmans sunnites i xiïtes que arrossega totes les comunitats religioses i pobles de la zona. L'Estat Islàmic no és sinó la versió més fanàtica i feixista d'una de les parts d'aquest conflicte de difícil solució. 

La solidaritat amb les víctimes d'aquest feixisme islàmic s'ha d'estendre també als refugiats i a les minories musulmans, que són assetjades en nom de la "seguretat nacional" per imposar un estat d'excepció contra les minories convertides en ciutadans de segona categoria. El terrorisme gihadista és un monstre creat per les potències occidentals; un monstre perillós i terrible que, al mateix temps que creix, alimenta un altre monstre: el neofeixisme. La ideologia neofeixista va guanyant espais d'hegemonia a Europa i als Estats Units . Es nodreix de la crisi econòmica i de les institucions, així com del malestar social. S'estructura en un discurs populista identitari, caracteritzat pel pitjor xovinisme colonial. Es canalitza en forma de ràbia col·lectiva contra la immigració i contra les comunitats musulmanes; contra les classes més pobres i més vulnerables de la societat, que són identificades erròniament com l'amenaça. El poder conjugat d'aquestes dues potències reaccionàries, que es retroalimenten l'una a l'altra, posa en perill els fonaments dels nostres precaris sistemes democràtics . No podem deixar que la dreta populista bolqui la seva frustració imperialista i racista contra les minories musulmanes i els refugiats que fugen del conflicte i són rebutjats per aquesta Europa cada vegada més insolidària. 

Cal una resposta que exigeixi mobilització democràtica i solidaritat. No ens val una justificació bèl·lica per a nous repartiments de zones d'influència entre les potències regionals i globals, ni tampoc creiem en la recerca de noves excuses per fomentar les retallades de llibertats ciutadanes. Hem de reivindicar les polítiques de cooperació i resolució dels conflictes mitjançant el diàleg, i no fent ús de l'agressió i la guerra. Defenso que aquestes polítiques són fonamentals per no crear un xoc polític i cultural que l'únic que genera és un odi immens que al final es transforma en aquesta bogeria dels atemptats suïcides. Les guerres que provoquem avui són els atemptats que potser demà haurem de plorar. Un món amb més agressions militars és un món més insegur.