Pere Fontanals: Fa anys, un vespre sol a casa em vaig estirar al sofà a veure la tele amb un paper de carnisseria ple fins dalt de cansalada viada. Fins llavors, la cansalada, si era ben curada i tenia unes betes ni massa grans ni massa xiques de greix, era un dels meus entreteniments gormands preferits. Aquell vespre, però, vaig veure la televisió fins tard i em vaig acabar el paquet. Com era d'esperar vaig tenir una nit pesada i un matí de ressaca i des de llavors, ni cansalada viada, ni bacó, ni res que s'hi assembli de lluny.
Jo, que malgrat ser obertament independentista no em considero massa patriota –pel que s'entén com a patriotisme convencional- començo a veure massa estelades per tot arreu. No pas als balcons i a les finestres –a casa en tenim dues de penjades- que ja es confonen amb el paisatge urbà, sinó en actes, cerimònies, reivindicacions i posades en escena. Massa estelada, massa moció als ajuntaments, massa país per tot arreu, com si la insistència dotés a la cosa –en aquest cas a Catalunya- de més catxé. Com si la insistència servís per mantenir la flama encesa entre la gent.
A risc que surti algú i em titlli de traïdor, el cert és que ja n'estic fart de trobar-me l'estelada a la sopa. No tothom té l'ànima còmplice amb els promotors d'iniciatives d'enaltiment d'emblemes reivindicatius i correm el risc de cansar els que s'han afegit a la cursa a darrera hora. Deixem-nos de símbols i embolcallem-nos de realitat que ja tots som grans i tenim capacitat d'anàlisi. A veure si entre tots plegats acabarem cremant l'estelada, i, el que és el mateix, el somni de tenir un país en llibertat.
