Nascut el 13 de Juliol de 1950. Va estudiar dels deu als catorze anys al seminari de Vic i al sortir va anar a la Acadèmia St. Tomàs i a l'Institut on va fer el batxillerat i ja no va arribar a cursar estudis superiors. De sempre s'ha dedicat a la gimnàstica, començant amb el judo i el taekwondo i, naturalment, el karate. Casat i amb dos fills i tres néts. Els dos fills (un noi i una noia) són cinturons negres i una néta comença ara amb el karate, malgrat que aquestes edats, afegeix, tots els nens fan algun esport. Diu que la seva principal virtut és la transparència i el seu defecte és la manca de constància en algunes ocasions. Diu no tenir cap fòbia però vol que el seu caràcter no decideixi la manera de ser, ha d'aprendre a canviar i a adaptar-se a les circumstàncies.

- On, com i quan neix el karate?
- El karate és la transformació d'altres arts marcials que neixen a la Índia, després passen a la Xina, a Okinawa i al Japó. Totes les transformacions acaben a l'any 1921 on d'un art anomenat "Okinawa-te" es desenvolupa el que és el karate modern i es comença e estructurar fent presència a Instituts, etc. Hi ha altres arts marcials que amb altres noms vénen a ser el mateix. Passa com a les religions, per moltes que n'hi hagin totes busquen el mateix, la realització interna de l'ésser humà.

- Havia sentit a dir que el karate va néixer del poble que, al no tenir armes per defensar-se, havia aprés a lluitar amb les mans i les cames per contrarestar la superioritat de les armes en mans dels rics i poderosos...
- En tot hi ha una cultura popular i la cultura de la gent que ho ha estudiat i ho sap. Hi ha una tradició, per una banda i per l'altra parlar d'una manera profana d'allò que no se sap. A Okinawa hi ha tres parts, la primera seria el castell, després hi ha el poble i per acabar hi ha el port. Al castell hi ha unes tradicions centenàries de la gent que, amb més o menys poder, pot accedir al coneixement. Allà tenen les biblioteques i tota la ciència com passa en altres cultures. El poble té la cultura del poble i al port, al arribar gent de tot arreu, aporten cultures diferents, creant una diversitat que enriqueix. El karate també, com a cultura pròpiament dita també es veu enriquida per altres aportacions. Hi ha una part del karate, l'anomenada tradicional que considera els punts meridians del cos i la seva energia. Hi ha l'altre part que està basada en la defensa i el atac, que és la del poble i que la feien servir per defensar-se dels guerrers. Aleshores hi ha la del port que ve a ser la del poble però enriquida per gent de fora. Gent que ve de Xina i d'altres llocs i que tenen coneixement de tècniques noves. Això és bàsicament el karate però avui dia pràcticament només es treballa la vessant esportiva.

- Quan comences a vincular-te en aquest món?
- Vaig començar a l'any 1966 fent judo, taekwondo, del que vaig arribar a segon dan i ja després em vaig passar al karate. El taekwondo jo el vivia com una filosofia però la Federació Internacional va començar a fer i a fomentar només la part esportiva i vaig decidir passar-me a la filosofia del karate que tenia més contingut.

- El karate és alguna cosa més que esport?
- A la vida tot es alguna cosa més, el que passa és que en cada època i en cada moment un pot veure el que està preparat per veure. El karate per a mi és una base de formació del cos que treballa les qualitats motrius i una part educativa en el pensament, no només el cos. Es tracta d'ajuntar-ho i buscar la part espiritual on hem de buscar la manera de perfeccionar-se en el caràcter i adonar-se de que quan et deixes portar per les emocions i tens alguna mala resposta s'ha d'intentar evitar-ho.

- De totes maneres, a cert nivell, tots els esports necessiten de l'esforç, la concentració, l'espiritualitat per l'abstracció...
- Sí, es cert, però la concentració ha d'anar enfocada a la unitat no a la diversitat, al menys en el mon del karate. Buscar l'èxit o el fracàs dintre teu. Avui dia tot està enfocat a fora, a l'exterior, els polítics ens han de portar la felicitat, les religions el coneixement i la cultura de l'esperit, a nivell econòmic els banquers ens han de portar a la riquesa, a una societat cada vegada més poderosa econòmicament, els científic ens han de proporcionar una llarga vida. Tot això no porta a cap lloc ja que l'ésser humà es despreocupa dels seus poders originals i cedir-los a tots aquests altres i amb el temps tots els intermediaris, per que continuïs sent client d'ells el que fan és manipular-te i enganyar-te. Per exemple, les religions. Déu el tenim dins nostre i si vas a l'església se't manipula i arribes a creure que necessites allò per parlar amb Ell, quan en realitat pots parlar-hi directament. Som un reflexa d'aquesta llum. Hem de tenir la concentració necessària per saber que tots som iguals. Si ara sortim al carrer i veiem al Sant Pare, a l'Obama, nosaltres dos, un nen malalt, un avi malalt,etc., si comença a pedregar tant ho farà per un com pels altres, i si cau un llamp pot caure a qualsevol. La naturalesa és un gran mestre i no distingeix som nosaltres que distingim en la nostra ment segons la nostra educació. A nivell egoista que algú demanés qui és el que parla?. Doncs és una sèrie de creences que s'han anat formant dins el meu pensament, també és una sèrie de pensaments i conceptes que d'alguna manera he intentat esbrinar que hi ha de veritat i de mentida i això poc o molt condiciona. A la llarga un ha d'intentar viure amb aquesta ment condicionada.

Josep Bosch atenent l'entrevista de Joan Soler. Foto: David Garriga

- No és una mica fort per un ex seminarista renunciar a la religió per arribar a Déu?
- Des d'aleshores m'he interessat per les altres religions, no només la catòlica, com les arts marcials que n'he practicat diverses, i totes les arts marcials es basen en unes tècniques que volen arribar al mateix, que l'ésser humà es conegui. Les religions totes busquen la mateixa cosa, totes tenen un deu que té un nom que nosaltres ens inventem i ens apropiem del pensament i ens ensenyen que hem d'anar a aquell lloc perquè ens expliquin qui és Déu, quan en realitat ell està en nosaltres. La nostra ment té un poder i nosaltres el seguim, per exemple la seguretat. Si em refio de que hi ha uns policies que em protegeixen, el dia que no hi siguin jo no em sabré defensar. La seguretat ha d'estar en la “no por”, les emocions s'han de tenir controlades. Tenim una ment preparada per sobreviure, si ara ve algú aquí i em tiba dels cabells els primer que faré serà molestar-me i respondré d'una forma violenta perquè la ment m'obliga a lluitar per sobreviure. Si fa un temps que estic estressat, la ment se sent amenaçada i m'envia un avís en forma de malaltia. Si paro, em recupero i torno al d'abans vol dir que no he après la lliçó i això significa que tornarà a venir la malaltia i cada vegada de més envergadura.

- Ets dels que pensen que no hi ha malalties sinó malalts?
- Bé per això parlava de la concentració. La concentració serveix per fer diners, per enganyar al veí, per dir mentides, etc., però no es fa servir pel que realment s'ha de fer servir. Tots hem de buscar el lloc d'on venim, tots som diferents, som diversitat però hem de buscar el punt comú. Per això en el karate fem les cates que és la màxima expressió. La unió de la ment amb el cos, anar a buscar la unitat, viure el present. Quan es viu el present no hi ha res més. Ara mateix que estem aquí parlant, no me'n recordo si després tinc d'anar aquí o allà, però quan se separen el pensament i el cos, que costa molt tenir-ho sempre unit, es crea una diferenciació i un enfrontament entre l'un i l'altre perquè tu estàs aquí però el teu pensament està allà. Per exemple jo sóc la meva ma i el meu pensament, encara que estiguin distanciats hi ha un punt d'unitat i aquí on convergeixen ens trobem. El meu pensament ha de creure que és així i quan s'assoleix ja viu un altre moment del que estava vivint. El món està farcit de limitacions però quan entrem en un altre món que fins ara tenia prohibit si van junts puc ficar-hi també el cos, al contrari significa confrontació, i la confrontació mai porta la pau, ni a casa ni al món en el cas dels politics, aleshores tot es conflicte i les activitats humanes són conflictives. Arribes a casa i sorgeix el conflicte perquè tu no estàs amb tu mateix. Això es una disciplina no solament esportiva. Hi ha gent que per practicar esport prenen antioxidants, omega 3 i d'altres coses quan l'important és la respiració. S'ha d'aprendre a respirar, s'ha de fer ioga i practicar disciplines...però potser m'estic estenent massa...

- No, al contrari, però sí que vull demanar-te, no creus que hi ha més promoció en altres esports o arts marcials, com el judo que no pas el karate?, Dic judo per posar un exemple.
- Crec que sí que es parla de karate, potser aquí a Manresa no tant, però hi ha altres llocs on es parla més del karate que d'altres esports. Pensa que a Catalunya hi ha més de vuit mil federats en karate i en judo n'hi ha menys.

- Per arribar a un nivell digne de coneixements de karate, fa falta un mínim de condicionants o qualsevol hi pot arribar?
- Tots naixem amb unes capacitats per poder desenvolupar, uns en unes àrees més que unes altres. Hi ha gent que físicament té una tendència a desenvolupar-ho i altres el seu cos no tendeix al mateix, però té una tendència a comprendre les coses a nivell intel·lectual. Té més facilitat per altres qüestions, però a la llarga tot es va compensant, però si un no té una disposició o una inquietud determinada és molt difícil que es desenvolupi.

- Hi ha alguna bona edat per començar a practicar el karate?
- El karate és com la terra: primer una branqueta, d'aquí ha de sortir una espiga , després surt el gra i aleshores s'ha de segar per aprofitar-lo.

- Però als cinquanta anys el gra ja no està per aprofitar-ho, oi?
- Ni que sigui per aliment dels demès. Amb els nens s'ha de fer el mateix, cultivar, aprofitar les qualitats motrius, una mica la disciplina de pensament, és més fàcil de petit que de gran, encara que a vegades de gran les coses es fan perquè es volen i de petits és com una guarderia. De totes maneres es nota quan al nen li agrada. A vegades demanem als pares: “Però al nen li agrada o li agrada al pare?”. Si es cert que al nen li agrada de petit desenvolupes més les qualitats. Si al nen li agrada ja de més gran fomentes el treball personal i la disciplina.

Bosch és president de la Federació Catalana de Karate. Foto: David Garriga

- Jo conec gent que han portat el nen a fer karate perquè, diuen, els ensenyen a picar. Quan passa els curs escolar i veuen que no és així, es donen de baixa. Que et sembla?
- És el que deia; hi ha molta gent que parla de karate i no n'ha practicat mai. Hi ha el punt de vista tradicional i el punt de vista del profà. Sovint es parla de coses que no es coneixen. Jo crec que algunes paraules també s'han d'utilitzar amb mida en qüestions concretes. Hi ha qui diu que el karate és un esport de combat. Compte el que dius perquè si no ho saps això condiciona. Primer que tu t'ho creguis i també els del teu entorn, que potser no és així. Jo els hi diria que no. Primer perquè picant-se no s'aconsegueix res, i en segon lloc si quan tens un problema el vols arreglar picant, perds l'oportunitat d'arreglar-ho sense picar que és una manera d'aprendre més.

- Què passa quan algun antic alumne no ha aprofitat del tot els coneixements i només utilitza la vessant esportiva per ocasionar estralls en llocs on no és capaç d'acaparar una raó amb la paraula?. Em consta que ha passat alguna vegada.
- En principi s'ha d'avisar i jo ho he fet, però en realitat pots fer-hi molt poc. Un aprèn quan està preparat per aprendre, però amb això no vull dir que si has sembrat, allò ja sigui dintre, però si no ho has enterrat prou bé vénen els corbs i s'ho emporten. Malgrat tot posaré un altre exemple. Jesucrist tenia dotze apòstols i un li va sortir una mica fora de to. No és una excusa però hem d'entendre que hi ha d'haver una mica de tot. Ara bé, de les persones a les que jo els hi hagi pogut transmetre alguna cosa de karate, potser són gent que els hi falta control, no diré que no, però no és gent que vagi amb ganivets ni amb pistoles...

- No, amb les mans i els peus ja en tenen prou...
- Mira el karate no és ni bo ni dolent. És la persona que hi ha al darrera. Si aquesta persona no té seguretat anirà armada i aleshores farà mal. En part és bo que aquesta persona hagi aprés karate, si no ho hagués fet, faria les mateixes coses però amb armes a la ma. Això és com la policia. Si en sap no utilitzarà més que la paraula, però si no, utilitzarà la pistola, i aleshores ve el perill.

- Has hagut mai que actuar mai en defensa teva utilitzant els coneixements que tens de karate?
- Si mai has actuat d'aquesta manera que dius, és que t'han faltat els recursos per no haver de fer-ho. Quan fas servir les mans per arreglar les coses, sempre hi surts perdent tu i l'altre. Els dans no serveixen per res, simplement és una qüestió que s'ha mitificat i que d'alguna manera és un reconeixement que et fan els demès.

- De totes maneres a vuit dans, com tens, hi arriba poca gent.
- Si, però no és més que el reconeixement a tota un a tasca. Els gran tècnics arriben a cinc dans, però si hi ha un reconeixement de treball, de pedagogia sobre la disciplina, se't reconeix amb la resta de dans.

- Quans n'hi ha a Catalunya de vuit dans?
- A Catalunya soc sol. A la resta d'Espanya n'hi ha alguns més, no gaires, però al ser pioners, com jo, sempre hi ha un reconeixement.

Josep Bosch ha fet gimnàstica i arts marcials des de sempre. Foto: David Garriga

- Parlem de la Federació. Arribar a presidir-la és una fita esportiva o té quelcom de política?
- És una mica de tot. A la Federació Catalana pots fer política, però política esportiva. A casa teva pots fer una política de formació però esportivament no pots anar massa lluny, si pertanys a la federació tens més coneixements i pots treballar millor per l'esport del karate.

- Quin organigrama hi ha a la federació, apart del president?
- Hi ha el president, dos sots presidents i els vocals. Els càrrecs importants els tria el president i els vocals els trien entre els clubs, però també són càrrecs de confiança, i després també hi ha els delegats, perquè la Federació Catalana de Karate té diverses disciplines que anomenem disciplines associades, hi ha: kung-fu, tai-chi chuan, kobudo que són armes orientals, full-contact, goshin-do que és defensa i dintre el goshin-do hi ha goshin, krav-maga, defensa i projecció i defensa policial. També tenim com a disciplines associades el kempo karate i el tai-jitsu. Aquestes disciplines al ser poca gent les han agrupat a la federació de Karate, però nosaltres els ajudem a ser més gent i a crear la seva pròpia federació.

- Amb tants càrrecs i delegats, hi ha bon "rotllo" a la Federació?
- Sí, perquè la política que portem és la de buscar la unitat dintre la diversitat, perquè, com he dit abans, si et disperses entres en conflicte i es bo que sempre hi hagi un punt d'unió. Hi ha idees i les parlem, un cop arribat l'acord defensem tots allò que hem decidit.

- També he sentit a comentar que abans el karate era molt més dur que ara, es cert?
- Era més físic. Més dur no sé exactament què vol dir. Abans el que volia fer karate s'ho plantejava com una activitat més de gimnàstica. Abans no hi havia gimnasos com hi ha ara. Quan jo vaig muntar el d'aquí a Manresa, a l'any 1975, crec que només hi havia el Judo Manresa i no sé si ja funcionava el Gimbe i estava jo. Tenia molta gent que venia a fer gimnàstica, no karate i si el feien era perquè suaven i fèiem una mica de tot. Avui dia això no té sentit, el que vol fer gimnàstica ja sap on ha d'anar i per fer karate també. Afortunadament avui dia hi ha una oferta tremenda. Aquí mateix també es pot fer només gimnàstica, tenim màquines i tot el necessari.

- Amb el karate passa com en altres esports, que un arbitratge discutit pot fer inclinar la balança?
- L'esport és així i amb el karate també. El director d'arbitratge és molt criticat, però qualsevol que vingui i digui "ja m'hi posaré jo", tampoc ho arreglarà, perquè és condició humana i ja ho dèiem abans, com que els humans vivim en conflicte i la ment no es creu que és el cos. Si amb algú tens confiança t'és més fàcil ajuntar però amb una persona que no hi tens confiança és molt més difícil, i això no s'aconsegueix només amb l'esport. S'ha de fer meditació, concentració. Per exemple, quan t'atures a un semàfor i dius: "ara vaig a meditar, a respirar", et concentres i al cap de poc ja estàs pensant una altra cosa. Has de dir: "Vine cap aquí" i continuar pensant, sempre tornarà a marxar el pensament, però a base d'esforç s'ha d'aconseguir la unificació entre la ment i el cos.

- Les pel·lícules d'arts marcials, que ja fa temps estan de moda, fan bé o fan mal a la idea?, a més em consta una amistat personal amb Chuck Norris...
- Sí, bé, el vaig conèixer a l'any 1975, als Estats Units quan participava en els campionats del món, i vaig tenir oportunitat d'estar amb ell i parlar-hi. De totes maneres les pel·lícules que fa aquest senyor també tenen un contingut o uns transfons educatiu. No és que les vegi, ja que l'horari no m'acompanya i no soc un gran seguidor de televisió però les que he vist tenen un darrera més educatiu que la simple baralla, però desenganyem-nos que la gent, en el fons, la violència ens atrau. També a mi suposo em va influir les pel·lícules de l'època d'en Bruce Lee. En el fons les coses no son ni bones ni dolentes, simplement com ho enfoquem i com ho fem servir.

- Un científic lluita tota la seva vida per descobrir allò que pugui ajudar a la humanitat, un metge per salvar vides, un poeta per alliberar l'esperit, però com voldria ser recordar un shihan, un mestre de mestres de karate?
- Jo voldria ser recordat com una persona que ha deixat petjada per allà on ha passat i que d'alguna manera sigui útil a la resta de la gent. Bé la ciència pretén el mateix però avui en dia ho hauríem de posar en dubte. Amb la física quàntica queda en evidència que tots els descobriments que s'han fet. Per exemple l'energia es com porta depenent de l'energia que l'observa, vull dir que tot és relatiu. Inclús Newton i la llei de la gravitació no era únicament ciència, això ja estava demostrat. La ciència constantment veu els seus errors, des de Copèrnic i les seves teories fins als nostres dies. Cada vegada s'obren nous mons que limiten els actuals. En definitiva com els poetes, alliberar una mica l'esperit i si algú li puc haver servit per alguna cosa positiva em donaria per satisfet.

Text: Joan Soler i Golobart
Fotos: David Garriga i Alarcon