M'han encarregat que fes una notícia, un comentari sobre la concentració que hi ha hagut fa unes hores (concretament a dos quarts de vuit del vespre) a Crist Rei amb motiu del punt negre que hi ha a la carretera C-55, sortint de Manresa.

Des del moment que he arribat allà he vist que em seria impossible mirar-me l'assumpte des de fora –d'una banda perquè més d'un amic ha mort en aquell punt i de l'altra perquè m'estimo la meva vida i la de la gent del meu voltant. Una concentració on el protagonisme el pren la solidaritat i la lluita incansable de la gent és un motiu més que suficient per no donar-me la gana de, simplement, explicar que hi ha hagut prou gent, s'han posat unes quantes espelmes en record de les víctimes mortals i que han estat uns moments molt emotius per part de tothom. NO. No vull convertir-me en una periodista que en comptes d'ajudar per les causes que són necessàries el que fa és reproduir el que ha vist fil per randa. No vull ser una periodista que no lluita per les causes justes ni que es posa a primera fila només per copiar les paraules que un portaveu ha expressat des del fons del seu cor. Ja n'hi ha prou. No pot ser que els mitjans de comunicació que som qui tenim el poder per fer adonar la gent dels problemes que realment són importants, ens dediquem molt més a parlar d'altres temes que el que suposen és un oblit gairebé immediat del que ens afecta de veritat.

Avui ha estat un gran dia. Ha estat un gran dia perquè uns quants manresans hem reprès la lluita contra aquest punt negre que no ens para de fer la guitza. Els portaveus ho han dit més alt però no més clar: “el sentiment d'aquest moviment que comença ara és dir prou sabent que es poden fer coses, actuacions a la carretera perquè millori l'estat amb el que està i així es redueixi el risc d'accidents”. Hem d'anar tots a la una, manresans. Hem d'anar tots a la una per ser un exemple a seguir per tots aquells altres ciutadans que fa temps que esperen que es faci justícia en els punts negres de la carretera.

Ens hi va la vida. Ens hi va la vida. La vida. És que és molt fort! Conscienciem-nos! Parlem amb la Generalitat, que vetlli per la seguretat dels ciutadans que representa. Amb això no es pot escatimar. Estem parlant del bé més preuat de tots els humans i de la raó per la qual som aquí.

No deixarem de fer soroll. Per respecte als qui s'han mort; els qui han resultat ferits; per les famílies que pateixen l'absència d'un fill, un marit, un cosí, un pare, una dona, una germana, una mare; pels amics i, sobretot, per respecte a nosaltres mateixos.