No tenia ni quinze anys, la Gemma Calmet, quan va descobrir que una de les coses que més li agradava era ajudar la gent. Nascuda a Manresa l'any 1983, sempre s'ha definit com una gran amant de les persones i els enigmes. És per això que quan va haver d'escollir quina carrera estudiar, no va pensar-s'ho dues vegades: faria psicologia. "Volia descobrir com funcionem els éssers humans i indagar en els perquès que fan que actuem i sentim d'una manera o d'una altra", explica.
 
Després d'un temps treballant per altri (va formar part dels equips de professionals del centre de menors l'Estrep i de l'institut Gomà), l'any 2013 va decidir obrir la seva pròpia consulta, disposada a "acompanyar persones en processos de canvi i creixement personal" en clau de psicòloga, coach i terapeuta. I és si bé quan era petita el que es pensava que havia de fer era ajudar la gent, un cop va començar la seva trajectòria professional va adonar-se que el verb que feia servir per definir la seva feina no era el correcte: "jo no ajudo; el que faig és acompanyar, perquè la protagonista no soc jo, sinó qui tinc al davant", manifesta.
 
El resultat de l'aposta d'iniciar un projecte en solitari, ratlla l'excel·lent. I és que no només lidera el seu propi despatx, sinó que ha tirat endavant diverses iniciatives centrades en l'educació emocional, la més reeixida de les quals és L'illa, una extraescolar familiar que, tal com ella mateixa explica, "busca ensenyar als infants i a les seves famílies estratègies i habilitats que aportin benestar, creativitat, autoestima, serenitat i capacitat d'adaptació" per tal que "creïn vincles sans i estables amb l'entorn".
 
El darrer projecte que ha capitanejat, juntament amb el també manresà Ivan Tapia, és Happy Book, un llibre-joc amb reptes i exercicis enfocats a ajudar a trobar el camí de la felicitat.
 
- Però què és, exactament, la felicitat?
 
- Aquesta és la pregunta clau! De fet, el llibre comença explicant precisament això: que la felicitat és un estat en el qual la persona no percep cap mena de patiment. I això vull que quedi clar: és un ESTAT, no un tret sobre el qual no hi podem fer res (com ho seria l'alçada, per exemple). Això significa, doncs, que com a estat que és, podem treballar per potenciar-la i millorar-la.
 
- Aquest treball, en el cas del llibre, té l'arrel en el joc.
 
- Exactament. Una de les millors maneres d'aprendre (i la més natural) és a través del joc. I per què? Doncs perquè quan juguem ens permetem els errors, i els errors són una de les poques fonts d'aprenentatge que tenim. Quan fem les coses seriosament, a vegades volem fer-les tan bé que el que fem és limitar l'aprenentatge.
 
-  Però a vegades hi ha la tendència a pensar que els jocs són per als infants, i no pels adults...
 
- I és una interpretació totalment errònia. El joc ens permet integrar nous coneixements, i això és súper potent, perquè aquests coneixements que integrem conformaran el filtre de les ulleres a través de les quals veurem el món.
 
-  Vol dir que pot ser que hi hagi jocs que, sense ser-ne conscients, contribueixen a canviar actituds o pensaments que creiem inherents a nosaltres?

 

-  Absolutament. De fet, una de les parts més engrescadores del Happy Book parteix justament d'aquesta idea: suggerint bons jocs podem contribuir a què el lector/jugador potenciï actituds i pensaments que li siguin favorables!

 

 

-  Entenent que la recerca de la felicitat és la base de tot plegat, el llibre-joc acompanyarà el lector en l'anomenat contínuum de la maduresa, que és aquell recorregut vital que ens porta de la dependència a la interdependència.
 
-  No sé si ho he acabat d'entendre, això...

-  Sí! És senzill! Quan naixem i som petits, depenem de les altres persones en tots els sentits (aquesta seria la fase de la dependència). Llavors, a mesura que ens anem fent més grans, passem per un altre estadi, el de la independència, que és aquell en el qual ens pensem que ho sabem tot i que no necessitem ningú. Es tracta de dos processos que s'han de desmuntar per poder arribar, finalment, a assolir la interdependència, la fase final en la qual aconseguim integrar els conceptes de comunitat, col·lectivitat i cooperació. Arribar a la interdependència vol dir aprendre a gaudir de nosaltres mateixes i de la nostra comunitat.
 
-  En el llibre-joc, el lector/jugador haurà d'anar avançant en aquestes fases fins arribar a la interdependència, doncs?

 

-  Correcte. El camí de la felicitat serà el taulell del joc. Tothom començarà dintre de la Casa de cristall, que representa la dependència; llavors, un cop fets els reptes que proposem, el lector/jugador s'aturarà a la Casa dels miralls, la independència, on també haurà de 'superar' diverses activitats que el duran fins a la darrera casa, la de les portes, que representarà la interdependència.

 

 

-  N'hi ha de tres tipus: de pensament, d'emocions i d'actuacions. En el primer cas, i amb l'objectiu que el lector desafiï creences i estructures mentals poc sanes, instem a la reflexió a través de l'escriptura. Els reptes centrats en les emocions busquen treballar amb metàfores i amb el cos mitjançant exercicis de respiració, concentració i expressió. Pel que fa als jocs d'actuació, consisteixen en demanem al lector dugui a terme accions concretes que el facin sortir de la seva zona de confort. Tot i així, totes les propostes que surten al llibre-joc estan pensades perquè qui les faci, s'ho passi bé. En aquest sentit, si n'hi ha alguna amb la qual el lector/jugador no s'hi sent còmode, no caldrà que la faci.
 
-  Hi ha alguna cosa que s'hagi encarregat de remarcar molt, a Happy Book? Algun concepte que hagi volgut deixar molt clar entre els lectors?
 
-  Sí, hi ha tres idees que son constants, en el llibre. La primera, que la felicitat és un estat i que, per tant, es pot treballar; la segona, que no hi ha res que impedeixi començar avui mateix a caminar cap al benestar personal, independentment del lloc d'on es parteixi, i la tercera, que la persona protagonista de la teva vida ets tu. Per estar bé emocionalment primer necessitem saber quines emocions sentim. Malauradament, però, aquest és un camp que fins ara no hem tractat gaire, a nivell educatiu, i això es tradueix en el fet que moltes persones no saben com se senten i, per tant, no tenen eines per gestionar-ho.

 

-  La tenim mal entesa, la salut mental?

-  La salut mental és una gran desconeguda i, en general, fa por. I per què fa por? Perquè no l'entenem. Ens costa molt assumir que algú que no tingui una ferida observable estigui 'ferit' o que hi hagi gent que, encara que aparentment ho té tot per estar bé, no ho estigui. En aquest sentit, si hi ha algú que està llegint aquesta entrevista i se sent identificat amb aquesta 'ferida no visible', li recomano que vagi al seu metge de capçalera o que busqui ajuda de la mateixa manera que ho faria si tingués un trau o un os trencat. El dolor -també el que no es veu- es pot resoldre; no té perquè durar per sempre.

 

-  Com entén, vostè, la psicologia?

-  Dit d'una manera ràpida, la psicologia s'interessa i estudia tot allò que té a veure amb la conducta humana. En el meu cas, jo l'entenc i la visc com l'estudi dels processos cognitius, emocionals i conductuals de les persones. El que faig a la consulta, doncs, és acompanyar i donar eines que ajudin a entendre, legitimar i gestionar aquests processos.

 

-  Què ha après, al llarg de la seva carrera professional?
 
-  Que totes les persones del món recerquem la felicitat però també ens sentim malament, a vegades. Tothom té pors, vergonyes, culpes; totes hem viscut injustícies i totes necessitem estimar i que ens estimin. També he après que totes ens emboliquem i que aquests embolics ens fan posar nervioses i pensar o sentir coses estranyes. Resumidament: m'he adonat que no sabem com ser felices perquè encara no hem après a viure en el ser, sinó que estem encallades en el fer i en el tenir, i això ens causa un munt d'embolics.
 
-  Diu que la felicitat és l'objectiu comú de tota la humanitat. Quin paper creu que hi juguen, les xarxes socials, en l'assoliment d'aquesta fita? Pot ser que l'exposició pública del nostre dia a dia (ja sigui a través de Facebook o Instagram) converteixi el ser feliç en una imposició?

 

-  Vivim en una espècie de tirania del somriu-i-sigues-feliç-i-tingues-una-actitud-positiva que a vegades no té cap mena de sentit. Per ser felices hem d'estar centrades en la realitat, i la realitat -a vegades- és trista o ens fa enfadar. En aquest sentit, quan la realitat sigui trista, el que ens farà felices serà saber gestionar, legitimar i escoltar la tristesa. Després ja podrem tornar a somriure! Si quan vivim una realitat trista el primer que fem és somriure, el que estem és negant aquesta tristesa. I negar les emocions mai ha aportat felicitat a ningú. Quan no legitimes una emoció, el que estàs fent és no legitimar-te a tu mateixa.
 
-  Tenint en compte el seu bagatge professional, com creu que la societat ha entomat el fet de viure confinada? Quins consells i eines ens podria donar, en el cas que ens haguéssim de tornar a tancar a casa per un rebrot de la Covid-19?
 
- El primer que recomanaria seria que cadascú es preguntés què ha après durant el temps del confinament, què li va funcionar i què no, i quines coses hauria pogut fer millor. A banda, també penso que, davant de qualsevol situació, és bàsic que fem una bona previsió d'esforç. Què vull dir amb això? Doncs que quan ens van confinar, molts de nosaltres pensàvem que seria per poc temps i que tornaríem ben aviat a la normalitat. La realitat, però, va ser una altra. Per tant, recomano a tothom que se centri en el present i graduï bé la seva energia; això ajudarà a no caure en frustracions ni desesperacions. Finalment, vull recordar que, tot i que la salut física el que demana és distanciament, la salut emocional el que requereix són vincles. En aquest sentit, és molt important no aïllar-nos i cuidar i nodrir la xarxa de persones que estimem i ens estimen, encara que sigui des de la distància.