Ignasi Corrons, al seu estudi durant l'entrevista. Foto: Reyes Fortó

Ens comenta que va néixer el 2 de juny de 1957, va estudiar el batxillerat i a partir d'aquí va deixar el que podríem anomenar estudis convencionals i va ingressar a l'Escola Massana, a Barcelona, on no es necessitava un títol oficial de COU, motiu per el qual no va poder fer Belles Arts. Era un centre molt catalanista, en aquella època, i d'un reconegut prestigi. A vegades entraven els grisos i, malgrat no passar coses molt fortes, era una mica revolucionària. Allà li van donar el premi de fi de curs, que era un premi de dibuix i pintura però que feien entre ells. Solter, viu amb els seus pares, té dos germans, un home i una dona que no és dediquen al món de la pintura, diu que "són més llestos que jo".

Es reconeix com a principal virtut saber escoltar i el seu principal defecte és que li costa molt perdonar. Té fòbia a la prepotència i a la immediatesa d'un producte que no és gaire bo. Religiosament es considera cristià catòlic però no massa practicant i políticament diu que li agradaria trobar una base sòlida per dir què és una política justa malgrat no saber-se definir. Segons diu: “En un mateix dia puc ser de dretes o d'esquerres”, compartint l'opinió d'un altre artista reconegut empordanès que una vegada ens va confessar que l'home està per damunt de tota paraula acabada en "ista". Això, deia, infravalora la condició humana.

- En quin moment de la teva vida decideixes que la pintura ha de ser la totalitat de la teva dedicació professional?
- Jo són una persona que si hagués de viure de portes enfora m'afectaria molt i requeriria tenir una capacitat que no tinc, en canvi la pintura m'expressa enyorances, puc anar al passat, al present i al futur. La meva capacitat intel·lectual a l'hora de pintar només és una. La de pintar enyorances, perquè si li treus aquest sentit, la pintura no té gaire coses més. Aleshores quedaria únicament com una cosa decorativa, per penjar en qualsevol lloc. Admeto que decoratiu ho pot ser tot, un quadre que comuniqui molta cosa pot ser decoratiu, però per a mi és la interioritat més pura. Jo pràcticament de tota la vida m'ha agradat. Ja de petit feia els meus colorets, els meus dibuixos, però dedicar-me plenament potser va ser als setze anys.

- Els artistes han de vendre obra per poder viure, i això significa mercantilitzar un sentiment. Com ho encaixes això?
- Mira, si jo pinto una cara forana, que no és gaire simpàtica i que molta gent voldria evitar penjar-la, però hi ha algú que me la compra, vol dir que tenir-la a casa d'ells demostra, en certa manera, que s'habituen a una cosa i que algun dia poden arribar a compartir com a concepte humà. Diuen si aquest també hi és, perquè no l'haurien de pintar? A l'hora de tarifar l'obra ho porta la mateixa societat. Un quadre d'en Dalí que ha comprat l'actor Di Caprio i li ha costat una milionada, és normal en tots els pintors que han transcendit; els que no, com jo, hem de ser molt expressius i el que pintem ha de ser universal. L'angoixa, el sofriment... és universal. Ho pot pintar qualsevol pintor de la nacionalitat que vulguis.

- El pintor transcendeix amb més facilitat quan és mort?
- No, perquè la mateixa societat contradiu aquesta manera de pensar. Tan en Velázquez com en Rembrandt eren grans treballadors i grans artistes, però no es pensava mai que passarien a la posteritat, contradient a la consciència humana. Ara per saber si una cosa és bona o no, s'ha de comparar amb moltes més, s'han de tenir molts antecedents i avui dia no es compara. Ara és en Barceló, ara és aquest, ara és aquell. Aquests són els bons i punt. Són coses producte de la immediatesa i en realitat s'hi hauria d'aprofundir molt; però bé, la societat va així, que se salvi el que pugui.

- Series capaç de definir, en poques paraules, l'art?
- L'art és la necessitat de materialitzar símbols. Tampoc és una paraula massa grossa. Els símbols expressen sentiments, coses espirituals, expressen meditació, en definitiva, ho poden expressar tot.

Ignasi Corrons i Joan Soler durant l'entrevista. Foto: Reyes Fortó

- Formes part del Cercle Artístic, i en cas afirmatiu, quina relació hi ha entre els seus membres?
- Hi ha una relació en la que s'intenta certa germanor quant a lluita a l'hora de salvar el Cercle. Ara m'he assabentat que ja ho tenen tot liquidat, que han trobat una sala, al barri antic, però que és bonica de dins, etc. Aquesta lluita d'ells jo ja els hi accepto, malgrat no ser ningú per acceptar o rebutjat, però sí noto algun enfrontament de "capelletes". Per exemple, jo quan vaig exposar amb la Rosalina Camps, aquí al Casino, ni van anomenar la meva exposició, van passar totalment de llarg; però ja em sembla bé, tampoc és una cosa que els hi critiqui. Entra al món del subtil entendre si caus bé o no i jo, que he hagut de lluitar sempre per col·locar la meva obra i inculcar la meva manera de ser a través d'un quadre, no de cap menjada de "coco", amb un teixit i uns colors impresos i punt, em van demanar si en volia ser el president i els hi vaig dir que no. Em van contestar que ara era "fulano de tal" i a mi ja em sembla bé, com si volés ser "menguano". A mi m'ha de semblar tot bé. Si algú diu que no es pot trobar amb el que li digui que sí.

- Està, a Manresa, el món de l'art delimitat per uns interessos determinats? Vull dir, es segueix en el món de la pintura la màxima de "amb mi o contra mi"?
- Mira, com a molts llocs, hi ha els quatre que manen, els quatre que no et deixen parlar, els quatre que poden anar de bona fe però són els que et demanen si tens un comissari per poder fer una exposició, aleshores seria més fàcil exposar. La cosa és més burocràtica i social que artística. Per bons que siguin els teus quadres, hi ha d'haver algú que estudiï la teva obra, que l'analitzi, que la plantegi penjada a la paret, ja sigui per èpoques o qualsevol altre cosa, algú que te la presenti. El que passa és que no saben que un artista, al menys jo, és una persona que ha anat molt bé, ha anat molt malament, que ha tocat, que no ha tocat, que ha desviscut, que ha viscut, es a dir, sempre ha estat en crisi. El món de l'art està inclòs totalment en la frase castellana que diu: "Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija". Tu mira els costats que va tenir en Dalí, no podia fallar, els costats que té en Barceló, tampoc pot fallar i no vull parlar més per no fotre'm baix.

- És certa la frase que diu que ningú és profeta a la seva terra?
- No i sí. Jo estic segur que quan sigui gran, si Déu o la naturalesa m'hi fa arribar, hauré de dir: "m'agrada el manresanisme" malgrat ser conscient que Manresa no farà mai res per mi, això ja ho sé. Per què? Perquè he viscut la tradició, he conegut uns personatges, no amics, que han tocat diners, i quan n'han tocat més si que m'han recolzat una mica més, però mai han estat una gent sòlida. Sempre en un món que és com un mar de tempestats , molt insegur.

- El treball artístic, concretament el teu, és fruit de la inspiració o resultat d'un esforç diari?
- Mira, en Picasso va posar de moda una frase, que molts pintorets han repetit, i que diu que la inspiració és molt millor si t'enganxa treballant. Bé, això ho considero una frase feta. Jo crec que tot és fruit de la manera de ser. Hi ha persones que tenen una gran capacitat de treball i d'altres que no. Ara, tot i la capacitat de treball, quan fas un tema inspirat, que hi pots aprofundir més, el fas de més qualitat, senzillament. Dones més qualitat a allò que sens més a prop.

- Tu que ets un home, pel que conec, aficionat a tenir llargues converses, et serveix això a l'hora de crear una obra?
- No, perquè la vida m'ha demostrat una cosa, que encara em demostra, i que diu que si la persona que parla va acompanyada del que ella fa, jo li dono molt més valor. A vegades he tingut converses amb persones, d'una mitja horeta i que mai han arribat a tertúlies. Simplement les ganes de voler quedar bé. No s'aprofundeix res. Jo les tertúlies series que he tingut han sigut aquí dins, al meu estudi. Per exemple amb el pintor Joan Pujol, que és bastant reconegut internacionalment i sempre em diu que vagi amb ell a l'estranger. Diu que allà agrada molt la meva obra, gràcies a la pàgina web, però jo no puc. Pots pensar que tinc molta cara d'estar aquí, a casa dels pares, però si jo no hi fos es desmuntaria tot. Els pares són grans i no és que em vulgui donar importància, però em fa feliç sentir-me necessari.

- És cert que un desengany, un problema o una frustració desenvolupa amb més fluïdesa l'esperit de l'artista?
- Si, efectivament. Un desengany et provoca una actitud més separada del que estimaves i un esforç superior. Però, es clar, l'art és per fer-te més preguntes, al menys el meu, i de desenganys n'has de tenir molts. Ja diuen que en art i religió tothom s'hi atreveix. Qui diu que una obra d'art és superior a una altra? Podem dir que una cosa té més qualitat que l'altra, si té ofici de temps, si segueix la tradició. En definitiva el món de l'art és molt subjectiu i aquesta és la grandesa que té. Jo coneixia, per exemple, un noi de Terrassa que no sabia ni dibuixar ni pintar però era un artista en potència. Pintava un quadre i sortia bé, tenia un encant, malgrat que acadèmicament no es valorés. Però si anem a mirar això, tampoc és acadèmicament correcte en Van Gogh, en canvi és un gran pintor.

Ignasi Corrons, al seu estudi durant l'entrevista. Foto: Reyes Fortó

- Sense parlar de ningú en particular, tu creus en l'art dels concursos de pintura ràpida?
- Si, si. És el que jo havia fet a l'Escola Massana. Pintar al natural té la seva frescor però és una pintura post impressionista, està fora del seu temps. És una pintura molt respectable i mai l'he criticada en absolut.

- T'has plantejat mai fins on vols arribar?
- A mi m'agradaria que diguessin que l'Ignasi Corrons ha donat una lliçó d'humilitat pictòrica. Només m'agradaria això, quan no hi fos, eh?

- Quan reconeixen públicament el teu art, perquè no fer-ho seria enveja, et sents realitzat o avergonyit? O les dues coses?
- En part les dues coses, perquè crec que no m'ho mereixo, si tinc en compte que jo em comparo amb gent molt bona, però no deixa de ser un motor, un esperit per continuar fent coses més bones.

- On has tingut més èxit?
- N'he tingut a Madrid, a Colmenar Viejo, quan hi vaig exposar, també a Girona on vaig vendre tota l'obra exposada. Vaig passar una època molt bona, però com a pintor realista, no jo només, la majoria de pintors realistes exposen molt poques vegades, les obres porten molta feina, aleshores quan exposen totes son antològiques. Per exemple Antonio López, quantes exposicions ha fet, poquíssimes i la majoria són compromisos on ha d'exposar, fins i tot, obres a mig fer.

- Quins guardons tens?
- Tinc el primer Premi d'Artistes Manresans, el segon del mateix i la Biennal Nacional d'aquí a Manresa, que potser sigui el més important que he guanyat.

- Estàs enamorat de la vida?
- Si, clar, és l'únic que tinc, la vida.

- T'agrada el que has fet i el que et queda per fer?
- El que em queda per fer m'agrada molt més que el que he fet, tot i que penso que hauria d'haver tingut una mica de reconeixement.

- Aconsellaries a un jove, amb inquietuds artístiques, la dedicació al món de la pintura? Digues-li uns avantatges i uns inconvenients.
- Si el jove valgués jo li aconsellaria que no ho deixés, per la seva aportació a l'art, això seria l'avantatge. Els inconvenients? Que es prepari per aguantar moltes putades.

- Tu ets feliç?
- No, feliç gens. Tampoc sóc infeliç del tot però feliç no ho he sigut mai. He tingut una joventut turbulenta, molt de pensar coses, però mai amb una felicitat plena.

- Amb quatre paraules, què aconsellaries a la gent per ser feliç?
- Que es trobin amb ells mateixos, que puguin ser ells, que intentin ser ells. A mi m'ha costat molt i hi ha gent que m'ha admirat i gent que m'ho a tirat en cara, però no han de defallir mai.

TEXT: JOAN SOLER i GOLOBART
FOTOS: REYES FORTÓ i GARCIA