Al Moianès són habituals les poues de glaç situades a la vora dels corrents d'aigua de les rieres o en els indrets obacs al fons de les valls, però sembla que s'ha trobat la primera poua de neu de la zona, situada al Pla de Querol, a Collsuspina. A diferència de les poues de glaç, aquesta és una construcció inusual i peculiar a la comarca del Moianès, donades les seves característiques, ja que està allunyada dels corrents d´aigua de les rieres i també per la cota d'alçada a què es troba situada, que no arriba als 1.000 metres.

Les poues de neu s'utilitzaven per guardar blocs de neu durant l'hivern que es venien quan arribava el bon temps. La neu es feia servir per a la conservació d'aliments (el peix a les llotges), com a refrescant de begudes, per fabricar gelats... I també tenia aplicacions en el món de la salut: per combatre la febre, com a anestèsic, per a les cremades i per aturar hemorràgies.

En el cas de Collsuspina, tot i que està mig enderrocada, s'intueix que l'estructura de la poua és formada per un dipòsit semisoterrat de planta circular en tot el tronc. Té 8,75 metres de diàmetre interior i 7 metres d'alçada fins al nivell de l'esplanada. A fora i a nivell de superfície es troba una gran esplanada de roca viva. L'esplanada s'aprofitava per recollir neu blanca de molt bona qualitat, totalment neta perquè no es barrejava amb les restes de la terra del voltant i probablement abastia, a part del propi territori, la ciutat de Barcelona i municipis de l'entorn.

El negoci de la neu
No hi ha data exacta sobre els inicis de l'extracció de neu amb interessos comercials però sembla que va tenir lloc el segle XVI. La conservació de neu destinada al consum humà va ser una de les activitats més tradicionals i alhora singulars que es portaven a terme al Moianès i al Montseny.

Es començava a recollir la neu amb les primeres nevades: els homes acostaven la neu fins la vora dels pous, es picotava ben fort amb unes masses de fusta,i els blocs de neu premsada que s'obtenien d'aquest procés es baixaven amb corrioles fins al fons dels pous on es col·locaven acuradament omplint el buits que quedaven amb una capa intermitja de boll o de palla, fins a omplir la poua de blocs fins a dalt. Un cop plenes, les poues es tapaven amb branques d'arbres, fullaraca i pedres per aïllar-les de l'exterior i conservar el fred.

Aquesta activitat proporcionava uns ingressos suplementaris a la gent de la zona, justament en èpoques de l'any en que hi havia poca feina al camp. A més, era una feina que requeria nombrosa mà d'obra i era una activitat molt dura pel fred i pels llargs desplaçaments, tant per netejar l'esplanada i els pous abans de les primeres nevades, com per omplir les poues amb els blocs de neu premsada.

Les poues s'obrien a l'estiu, els primers dies de juliol, i aleshores també es necessitava un gran nombre d'homes per fer de carregadors, traginers, carreters, etc. per fer arribar els blocs de neu fins al seu punt de venda. El transport es feia sempre de nit aprofitant les hores de fresca i es portava a terme mitjançant llargues caravanes de carros i de mules i matxos. En aquesta activitat la rapidesa era molt important per minimitzar el desglaç, ja que normalment les pèrdues del volum de neu eren d'un 20 a un 25% del total transportat.

El negoci de la neu i del glaç natural va desaparèixer totalment en els primers anys del segle XX degut als avenços tecnològics. Consta, però, que al Moianès alguna de les poues de glaç va estar activa fins a la meitat dels anys vint.