Jordi Masdeu Valverde.
- Un projecte com aquest no és fruit de la casualitat. D'on surt la idea d'aquest viatge, i durant quant de temps l'has estat gestant?
- Portava uns quants anys treballant molt a gust com a periodista, en projectes cada vegada més interessants. Tot el que somniava professionalment s'anava complint. He fet televisió, ràdio, premsa, Internet... el cos em demanava un projecte que fos un pas endavant, on pogués aplicar tot el que havia après. D'aquí va sortir la idea boja d'escriure un llibre amb entrevistes a joves de la meva edat de tot el món. I em vaig llançar a la piscina. Si m'ho hagués pensat dues vegades m'hagués quedat a casa.
- Per dur a terme una aventura d'aquesta magnitud, calen molts diners. Com has finançat el viatge?
- Viatjar és l'antònim d'estalviar. Certament, en aquesta aventura hi dedicaré els estalvis de tota la meva vida. Tot i que he tingut la sort de poder treballar molt, els meus recursos són mínims, anirà justet. Si m'hagués comprat un cotxe o no hagués compartit pis amb amics hauria estat impossible marxar. És clar que cal molt d'estalvi, també durant el viatge i després.
- Internet facilita molt les coses, però tot i així, no ha de ser fàcil quadrar els viatges i les agendes. Com ho prepares? Ho duies tot pensat des d'aquí, o ho prepares sobre el terreny? Els bitllets i els allotjaments, ja els tenies tots contractats, o els contractes sobre la marxa?
- El millor d'un viatge així és que no es pot preparar. Vaig marxar amb algunes idees al cap però sense tenir res tancat. I no en tinc cap remordiment. El camí es va fent mica en mica. Que aniria a Zimbabwe ho vaig decidir des de Sud-Àfrica. No recomanaria a cap amic que hi anés de vacances però jo vaig descobrir la manera d'entrar-hi. No em llegeixo només les guies de viatge. Demano sempre consell a molta gent, llegeixo blocs i el què diuen els diaris.
- Tampoc no deu ser fàcil tot el tema de paperassa. Com t'ho has fet, per aconseguir els visats? Has hagut de subornar gaires duaners?
- El suborn és habitual en alguns països. A Moçambic, per exemple, uns policies ens van parar al mig de la nit. Primer ens demanaven molts dòlars i, al final, ens van dir que s'acontentaven si els convidàvem a una copa. Vam acabar marxant sense donar-los ni cinc. Vam tenir sort i mà esquerra. Alguns visats me'ls vaig fer abans de marxar. Va ser una qüestió de càlculs. Però amb el passaport europeu tenim les portes obertes a la majoria de països.
- I les qüestions mèdiques, com les portes? Et vas haver de vacunar aquí de totes les possibles malalties? Per cert, et preocupa la nova grip? Tems que et puguin retenir en alguna frontera per culpa d'aquesta epidèmia?
- Vaig marxar després de rebre un còctel de vacunes. Amb un doctor vam repassar la possible ruta i em va donar molta informació sobre on m'aconsellava medicar-me i què hauria de prendre en cas d'emergència. Tot i això, sóc menys responsable del què caldria. Ara mateix estic pensant en anar a Mèxic. Tinc una amiga que hi viu i que em diu que endavant.
- Com t'ho fas, per fer-te entendre? Domines moltes llengües, o et vals d'altres mitjans?
- Només domino quatre llengües: català, castellà, anglès i francès. Sé una miqueta d'alemany però no per a entrevistar a ningú en profunditat. Això vol dir que en alguns casos m'ha calgut imaginació, perícia i instint de supervivència. En d'altres, directament, algú que traduís.
- A cada país, intentes entrevistar un jove de 25 anys. Tens totes les entrevistes pactades, o bé encara n'has de buscar? Com t'ho fas, per contactar amb la gent?
- Certament, trobar els entrevistats és tota una aventura. A cada país calen vies diferents. Per a buscar un pescador d'una illa perduda de Filipines cal anar a la illa perduda i parlar amb la gent. No hi ha Internet ni intermediaris que valguin. En el cas de l'estrella del pop coreà vaig necessitar un temps de treball previ amb el seu mànager per coordinar agendes.
- Tot i la globalització, no és el mateix tenir 25 anys a Soweto que a Tòquio. Més enllà d'uns quants referents comuns, teniu alguna cosa en comú, els joves d'arreu del món? Creus que formeu part de la mateixa generació, o les diferències socials i culturals són massa fortes?
- Som part d'una mateixa generació. I els 25 anys és el moment en què un ja sap més o menys què vol ser a la vida i intenta aconseguir-ho. Crec que és una etapa vital preciosa. Tot i això les diferències són abismals. La majoria de vegades els abismes són només a uns quilòmetres de distància. Cada país té el seu nord i el seu sud.
- D'entrada, el viatge ja t'ha servit per guanyar un premi, el de millor bloc en llengua no anglesa dels Travel Blog Awards 2009, que atorga la prestigiosa editorial Lonely Planet. Com vas viure tot el procés? N'eres conscient, quan vas començar el viatge, de la possibilitat d'aconseguir tant ressò mediàtic?
- El premi ha estat una empenteta, tot i que, a la pràctica, és un reconeixement simbòlic. Encara no tinc una editorial que em publiqui el llibre, ni la certesa que això em porti a algun lloc. Crec fermament en el projecte i penso que el material és bo. Però estic només en el procés de crear alguna cosa. No tinc res al sac. Només sé que el què un dia vaig somniar, i semblava rocambolesc, és possible.
- El premi també ha servit perquè molta gent s'interessi pel teu viatge i segueixi les teves passes. Com s'ho fa, la gent, per contactar amb tu?
-Alguns simplement segueixen el meu bloc, i n'hi ha que s'animen a deixar-hi comentaris. D'altres estan subscrits als feeds del bloc (http://feeds2.feedburner.com/LaVoltaDels25), i així reben diàriament els meus apunts. També n'hi ha uns quants [més de 700] que segueixen l'aventura mitjançant el Facebook (http://www.facebook.com/group.php?gid=33526589884). Si voleu saber com s'acaba tot plegat, aquests són els canals que cal tenir en compte.
- Ja has visitat 18 països, de quatre continents diferents. Què és el que més t'ha impactat? Has trobat algun indret màgic on vulguis tornar quan s'acabi l'aventura?
-El meu amor a primer vista ha estat a Filipines. La majoria de viatgers que recorren el Sud-est asiàtic hi passen de llarg, tot i que hi arriben vols de baix cost. Però em sembla que tot plegat és una qüestió d'expectatives, d'humor, de casualitats... Vull dir que el viatge pot ser un èxit o un fracàs depenent de cadascú.
- A l'Àfrica, vas visitar Soweto, el gueto negre de Johannesburg que fou el nucli de la resistència contra l'Apartheid. Han canviat les coses, a Sud-àfrica, o el racisme encara forma part del dia a dia?
- El racisme hi és molt present. Vaig conèixer a uns espanyols que portaven pràcticament un any vivint-hi i em deien que en tot aquest temps no s'havien fet amics de gairebé cap negre. L'avió amb què vaig arribar a Johannesburg anava ple de blancs. L'odi ha calat fons. Blancs i negres continuen agafant cada dia camins diferents per no trobar-se.
- Swazilàndia és el país del món amb la taxa de SIDA més alta. Les autoritats fan alguna cosa per evitar-ne més contagis? Saps si hi arriben tractaments retrovirals, o bé la gent segueix morint per culpa de la malaltia?
- Si una cosa es descobreix veient món és la facilitat amb la que a vegades jutgem les coses. L'alta taxa de Sida a Swazilàndia és producte de molts factors. N'hi ha d'històrics, de quan molts sud-africans feien servir el país com a prostíbul, fins a problemes estructurals, la pobresa. El govern fa el què pot. Vaig visitar el parlament i em van donar un grapat de preservatius. Hagués pogut endur-me els que hagués volgut. Desgraciadament, amb la voluntat del govern no n'hi ha prou. Hi ha qui m'ha dit que això és culpa dels negres, perquè tenen sexe sense consciència, que són uns incivilitzats. S'ha de ser ignorant per a afirmar fredament segons què.
- Al teu bloc hi ha fotos d'un hotel càpsula de Tòquio on vares passar una nit. N'hi ha molts, o es tracta més aviat d'un mite? Com s'hi dorm, en aquesta mena de taüt?
- Els homes de negoci fan servir aquest tipus d'hotel d'una manera regular. No són barats. Solen ser només per a homes, tot i que ara també n'hi ha que ofereixen càpsules per a dones. S'hi dorm bé, hi ha televisió a dins. Però si algú l'angoixa els espais tancats pot ser un drama. Tant de bo hagués dormit en llocs tan confortables durant tot el viatge.
- Com a la majoria dels viatgers que la visiten, l'Índia et va causar un gran impacte. Que té aquest país, que deixa tocat tothom que el visita?
- L'Índia em va impactar moltíssim. És realment un altre món. La gent que hi viu et fa sentir especial. A la vegada, és un país difícil, on cal molta energia per a visitar-lo
- A les Filipines, vas veure una baralla de galls, que al nostre país considerem una salvatjada. Com reacciones, quan et trobes davant d'aquest tipus de fets? Els entens, hi participes, o bé intentes conscienciar-los del que fan malament?
- Les baralles de galls em semblen una salvatjada sense explicació. A molts països estan a l'ordre del dia. A Filipines les transmeten per televisió. Al web hi he posat unes fotografies perquè cadascú en pensi el que vulgui. Per les estadístiques sé que és una de les entrades del bloc més visitades, hi ha desenes de persones que busquen informació a través del Google i que hi van a parar. El que intento és explicar com és el món, entendre'l. Que cadascú faci el seu judici.
- A Nova Zelanda vas conèixer una noia maori. Després de molts anys de submissió, i ara que han recuperat part dels seus drets històrics, com veuen els maoris el futur? Se senten part de la societat neozelandesa, o tenen sentiments independentistes?
- Els maoris són un exemple brutal d'integració i de resistència. No volen ser independents perquè han aconseguit una cosa millor: que se'ls respecti tal i com són. Tant de bo els aborígens australians ho tinguessin tan ben resolt.
- I ara, quins països et falten per visitar? Encara te'n queden uns quants, entre Nord Amèrica i Europa. Quins són els que més il•lusió et fan?
- Em noto constantment sobreexcitat des de fa uns quants mesos. Ara estic creuant Amèrica de sud a nord i estic planejant d'entrar a Colòmbia per carretera, amb autobús. Serà la part més atrevida del viatge. No tinc encara molt clara la ruta final però sé que inclourà els Estats Units i Canadà.
- Quan s'acabi el viatge, què penses fer? T'has plantejat com serà la teva vida, si als 25 anys ja has complert un somni d'aquesta magnitud?
- No faig gaires plans. Ara mateix estic concentrat en el viatge, hi tinc posats els cinc sentits. Certament, si acabo realitzant aquest somni hauré acomplert un petit impossible. Però no vull pensar en què passarà quan acabi perquè encara no he acabat. No vull que em passi com el conte de la lletera. A més, en el millor dels escenaris que imagino, si aconsegueixo que d'això en surti el llibre més interessant del món... el Risto Mejide n'acabarà venent molts més que jo.
- Vivint aquesta experiència, t’ha canviat la percepció de Manresa i Catalunya? T’ha diluït o t’ha concentrat la consciència de pertinença cultural?
- Els països que més m'han agradat són els que tenen caràcter propi. Hong Kong és una gran ciutat internacional, on costa de trobar-hi alguna cosa que la diferencia d'altres grans urbs. I llavors penso, per què anar-hi? És per això que jo cada dia estic més convençut de la importància de tenir unes arrels, un origen. Només així es pot abraçar millor el món.
- Doncs molta sort, Marc, i moltes gràcies per dedicar-nos una part del teu temps. Seguirem atents al teu viatge, i restarem espectants a la teva arribada i a la publicació del llibre.
-Gràcies a vosaltres; m'ho he passat molt bé contestant les preguntes. Ja ens veurem a Manresa!
- Un projecte com aquest no és fruit de la casualitat. D'on surt la idea d'aquest viatge, i durant quant de temps l'has estat gestant?
- Portava uns quants anys treballant molt a gust com a periodista, en projectes cada vegada més interessants. Tot el que somniava professionalment s'anava complint. He fet televisió, ràdio, premsa, Internet... el cos em demanava un projecte que fos un pas endavant, on pogués aplicar tot el que havia après. D'aquí va sortir la idea boja d'escriure un llibre amb entrevistes a joves de la meva edat de tot el món. I em vaig llançar a la piscina. Si m'ho hagués pensat dues vegades m'hagués quedat a casa.
- Per dur a terme una aventura d'aquesta magnitud, calen molts diners. Com has finançat el viatge?
- Viatjar és l'antònim d'estalviar. Certament, en aquesta aventura hi dedicaré els estalvis de tota la meva vida. Tot i que he tingut la sort de poder treballar molt, els meus recursos són mínims, anirà justet. Si m'hagués comprat un cotxe o no hagués compartit pis amb amics hauria estat impossible marxar. És clar que cal molt d'estalvi, també durant el viatge i després.
- Internet facilita molt les coses, però tot i així, no ha de ser fàcil quadrar els viatges i les agendes. Com ho prepares? Ho duies tot pensat des d'aquí, o ho prepares sobre el terreny? Els bitllets i els allotjaments, ja els tenies tots contractats, o els contractes sobre la marxa?
- El millor d'un viatge així és que no es pot preparar. Vaig marxar amb algunes idees al cap però sense tenir res tancat. I no en tinc cap remordiment. El camí es va fent mica en mica. Que aniria a Zimbabwe ho vaig decidir des de Sud-Àfrica. No recomanaria a cap amic que hi anés de vacances però jo vaig descobrir la manera d'entrar-hi. No em llegeixo només les guies de viatge. Demano sempre consell a molta gent, llegeixo blocs i el què diuen els diaris.
- Tampoc no deu ser fàcil tot el tema de paperassa. Com t'ho has fet, per aconseguir els visats? Has hagut de subornar gaires duaners?
- El suborn és habitual en alguns països. A Moçambic, per exemple, uns policies ens van parar al mig de la nit. Primer ens demanaven molts dòlars i, al final, ens van dir que s'acontentaven si els convidàvem a una copa. Vam acabar marxant sense donar-los ni cinc. Vam tenir sort i mà esquerra. Alguns visats me'ls vaig fer abans de marxar. Va ser una qüestió de càlculs. Però amb el passaport europeu tenim les portes obertes a la majoria de països.
- I les qüestions mèdiques, com les portes? Et vas haver de vacunar aquí de totes les possibles malalties? Per cert, et preocupa la nova grip? Tems que et puguin retenir en alguna frontera per culpa d'aquesta epidèmia?
- Vaig marxar després de rebre un còctel de vacunes. Amb un doctor vam repassar la possible ruta i em va donar molta informació sobre on m'aconsellava medicar-me i què hauria de prendre en cas d'emergència. Tot i això, sóc menys responsable del què caldria. Ara mateix estic pensant en anar a Mèxic. Tinc una amiga que hi viu i que em diu que endavant.
- Com t'ho fas, per fer-te entendre? Domines moltes llengües, o et vals d'altres mitjans?
- Només domino quatre llengües: català, castellà, anglès i francès. Sé una miqueta d'alemany però no per a entrevistar a ningú en profunditat. Això vol dir que en alguns casos m'ha calgut imaginació, perícia i instint de supervivència. En d'altres, directament, algú que traduís.
- A cada país, intentes entrevistar un jove de 25 anys. Tens totes les entrevistes pactades, o bé encara n'has de buscar? Com t'ho fas, per contactar amb la gent?
- Certament, trobar els entrevistats és tota una aventura. A cada país calen vies diferents. Per a buscar un pescador d'una illa perduda de Filipines cal anar a la illa perduda i parlar amb la gent. No hi ha Internet ni intermediaris que valguin. En el cas de l'estrella del pop coreà vaig necessitar un temps de treball previ amb el seu mànager per coordinar agendes.
- Tot i la globalització, no és el mateix tenir 25 anys a Soweto que a Tòquio. Més enllà d'uns quants referents comuns, teniu alguna cosa en comú, els joves d'arreu del món? Creus que formeu part de la mateixa generació, o les diferències socials i culturals són massa fortes?
- Som part d'una mateixa generació. I els 25 anys és el moment en què un ja sap més o menys què vol ser a la vida i intenta aconseguir-ho. Crec que és una etapa vital preciosa. Tot i això les diferències són abismals. La majoria de vegades els abismes són només a uns quilòmetres de distància. Cada país té el seu nord i el seu sud.
- D'entrada, el viatge ja t'ha servit per guanyar un premi, el de millor bloc en llengua no anglesa dels Travel Blog Awards 2009, que atorga la prestigiosa editorial Lonely Planet. Com vas viure tot el procés? N'eres conscient, quan vas començar el viatge, de la possibilitat d'aconseguir tant ressò mediàtic?
- El premi ha estat una empenteta, tot i que, a la pràctica, és un reconeixement simbòlic. Encara no tinc una editorial que em publiqui el llibre, ni la certesa que això em porti a algun lloc. Crec fermament en el projecte i penso que el material és bo. Però estic només en el procés de crear alguna cosa. No tinc res al sac. Només sé que el què un dia vaig somniar, i semblava rocambolesc, és possible.
- El premi també ha servit perquè molta gent s'interessi pel teu viatge i segueixi les teves passes. Com s'ho fa, la gent, per contactar amb tu?
-Alguns simplement segueixen el meu bloc, i n'hi ha que s'animen a deixar-hi comentaris. D'altres estan subscrits als feeds del bloc (http://feeds2.feedburner.com/LaVoltaDels25), i així reben diàriament els meus apunts. També n'hi ha uns quants [més de 700] que segueixen l'aventura mitjançant el Facebook (http://www.facebook.com/group.php?gid=33526589884). Si voleu saber com s'acaba tot plegat, aquests són els canals que cal tenir en compte.
- Ja has visitat 18 països, de quatre continents diferents. Què és el que més t'ha impactat? Has trobat algun indret màgic on vulguis tornar quan s'acabi l'aventura?
-El meu amor a primer vista ha estat a Filipines. La majoria de viatgers que recorren el Sud-est asiàtic hi passen de llarg, tot i que hi arriben vols de baix cost. Però em sembla que tot plegat és una qüestió d'expectatives, d'humor, de casualitats... Vull dir que el viatge pot ser un èxit o un fracàs depenent de cadascú.
- A l'Àfrica, vas visitar Soweto, el gueto negre de Johannesburg que fou el nucli de la resistència contra l'Apartheid. Han canviat les coses, a Sud-àfrica, o el racisme encara forma part del dia a dia?
- El racisme hi és molt present. Vaig conèixer a uns espanyols que portaven pràcticament un any vivint-hi i em deien que en tot aquest temps no s'havien fet amics de gairebé cap negre. L'avió amb què vaig arribar a Johannesburg anava ple de blancs. L'odi ha calat fons. Blancs i negres continuen agafant cada dia camins diferents per no trobar-se.
- Swazilàndia és el país del món amb la taxa de SIDA més alta. Les autoritats fan alguna cosa per evitar-ne més contagis? Saps si hi arriben tractaments retrovirals, o bé la gent segueix morint per culpa de la malaltia?
- Si una cosa es descobreix veient món és la facilitat amb la que a vegades jutgem les coses. L'alta taxa de Sida a Swazilàndia és producte de molts factors. N'hi ha d'històrics, de quan molts sud-africans feien servir el país com a prostíbul, fins a problemes estructurals, la pobresa. El govern fa el què pot. Vaig visitar el parlament i em van donar un grapat de preservatius. Hagués pogut endur-me els que hagués volgut. Desgraciadament, amb la voluntat del govern no n'hi ha prou. Hi ha qui m'ha dit que això és culpa dels negres, perquè tenen sexe sense consciència, que són uns incivilitzats. S'ha de ser ignorant per a afirmar fredament segons què.
- Al teu bloc hi ha fotos d'un hotel càpsula de Tòquio on vares passar una nit. N'hi ha molts, o es tracta més aviat d'un mite? Com s'hi dorm, en aquesta mena de taüt?
- Els homes de negoci fan servir aquest tipus d'hotel d'una manera regular. No són barats. Solen ser només per a homes, tot i que ara també n'hi ha que ofereixen càpsules per a dones. S'hi dorm bé, hi ha televisió a dins. Però si algú l'angoixa els espais tancats pot ser un drama. Tant de bo hagués dormit en llocs tan confortables durant tot el viatge.
- Com a la majoria dels viatgers que la visiten, l'Índia et va causar un gran impacte. Que té aquest país, que deixa tocat tothom que el visita?
- L'Índia em va impactar moltíssim. És realment un altre món. La gent que hi viu et fa sentir especial. A la vegada, és un país difícil, on cal molta energia per a visitar-lo
- A les Filipines, vas veure una baralla de galls, que al nostre país considerem una salvatjada. Com reacciones, quan et trobes davant d'aquest tipus de fets? Els entens, hi participes, o bé intentes conscienciar-los del que fan malament?
- Les baralles de galls em semblen una salvatjada sense explicació. A molts països estan a l'ordre del dia. A Filipines les transmeten per televisió. Al web hi he posat unes fotografies perquè cadascú en pensi el que vulgui. Per les estadístiques sé que és una de les entrades del bloc més visitades, hi ha desenes de persones que busquen informació a través del Google i que hi van a parar. El que intento és explicar com és el món, entendre'l. Que cadascú faci el seu judici.
- A Nova Zelanda vas conèixer una noia maori. Després de molts anys de submissió, i ara que han recuperat part dels seus drets històrics, com veuen els maoris el futur? Se senten part de la societat neozelandesa, o tenen sentiments independentistes?
- Els maoris són un exemple brutal d'integració i de resistència. No volen ser independents perquè han aconseguit una cosa millor: que se'ls respecti tal i com són. Tant de bo els aborígens australians ho tinguessin tan ben resolt.
- I ara, quins països et falten per visitar? Encara te'n queden uns quants, entre Nord Amèrica i Europa. Quins són els que més il•lusió et fan?
- Em noto constantment sobreexcitat des de fa uns quants mesos. Ara estic creuant Amèrica de sud a nord i estic planejant d'entrar a Colòmbia per carretera, amb autobús. Serà la part més atrevida del viatge. No tinc encara molt clara la ruta final però sé que inclourà els Estats Units i Canadà.
- Quan s'acabi el viatge, què penses fer? T'has plantejat com serà la teva vida, si als 25 anys ja has complert un somni d'aquesta magnitud?
- No faig gaires plans. Ara mateix estic concentrat en el viatge, hi tinc posats els cinc sentits. Certament, si acabo realitzant aquest somni hauré acomplert un petit impossible. Però no vull pensar en què passarà quan acabi perquè encara no he acabat. No vull que em passi com el conte de la lletera. A més, en el millor dels escenaris que imagino, si aconsegueixo que d'això en surti el llibre més interessant del món... el Risto Mejide n'acabarà venent molts més que jo.
- Vivint aquesta experiència, t’ha canviat la percepció de Manresa i Catalunya? T’ha diluït o t’ha concentrat la consciència de pertinença cultural?
- Els països que més m'han agradat són els que tenen caràcter propi. Hong Kong és una gran ciutat internacional, on costa de trobar-hi alguna cosa que la diferencia d'altres grans urbs. I llavors penso, per què anar-hi? És per això que jo cada dia estic més convençut de la importància de tenir unes arrels, un origen. Només així es pot abraçar millor el món.
- Doncs molta sort, Marc, i moltes gràcies per dedicar-nos una part del teu temps. Seguirem atents al teu viatge, i restarem espectants a la teva arribada i a la publicació del llibre.
-Gràcies a vosaltres; m'ho he passat molt bé contestant les preguntes. Ja ens veurem a Manresa!
