La Nadia Ghulam va néixer a Kabul el 1985 i ha viscut grans penalitats al seu país. Amb només 8 anys va patir greus ferides a causa d'una bomba. En sortir de l'hospital dos anys després, el règim talibà ja s'havia instaurat a l'Afganistan. Vist que el govern va prohibir que les dones treballessin fora de la llar, va prendre una decisió radical: fer-se passar per noi. Així va viure durant gairebé 11 anys per poder portar un sou a casa.

Ghulam és doncs un clar exemple de superació personal, de coratge i de valentia. Abans de presentació del seu llibre a la Sala d'Actes del Casino de Manresa, ens rep molt amablement.

- Ha d'haver estat molt dur per tu fer-te passar per un altre persona. Com valores aquest 11 anys que vas viure com a Zelmai?
- Doncs sí, va ser molt difícil per mi perquè vaig passar moltes pors i vaig haver de renunciar a moltes coses, però en un altre sentit he tingut moltes més llibertats que no hauria tingut com a dona. En aquest aspecte va ser molt positiu, tot i que ho vaig passar molt malament.

- Els neguits inicials que et podien descobrir es van anar esvaint amb el temps? Com vas conviure amb ells?
- Mai han desaparegut i encara en tinc. Encara que una temporada de la meva vida hagi viscut amb el neguit i la por que em descobrissin, mai han desaparegut. T'acabes acostumant a tenir por i a viure amb ella.

- Com va ser la vida de les dones durant el règim talibà?
- Encara que jo no ho visqués com a dona veia diàriament la situació que passaven, i també ho veig cada vegada que torno al meu país. La situació és molt dura perquè les dones no tenen els drets que haurien de tenir i no poden decidir el que volen fer a la seva vida. Tot i així la situació dels homes tampoc és bona i tampoc estan passant per bons moments.

- Inicialment tenies la intenció de tornar a l'Afganistan, deixar enrere el Zelmai i començar una nova vida allà com a dona. Però què et fa canviar d'opinió i quedar-te aquí?
- Volia tornar al meu país perquè me l'estimo i els afganesos considerem el nostre país com la nostra mare i la volem veure sempre. Hi he tornar, però de moment estic vivint aquí perquè vull tornar-hi quan estigui formada i pugui ajudar als altres.

- Va ser molt difícil escollir quedar-te a Barcelona i viure plenament com a dona enfront la possibilitat de tornar i desvelar que no erets realment en Zelmai?
- Tenia molt dubtes de venir a Barcelona perquè mai havia deixat la meva família i era molt dur saber que els deixava allà. Sí, va ser una decisió molt difícil.

- Molta de la gent que vas deixar enrere s'ha acabat assabentant de que ets una dona?
- Sí, ara ja ho saben. Però no tots, sinó només els meus amics íntims.

- Com van reaccionar?
- Personalment encara no els he vist a tots, però estem en contacte per correu i Skype i per ells va ser un xoc i una fet increïble perquè pugui passar a l'Afganitan.

- Com ho van viure les persones que sabien que tenies aquesta "doble" vida?
- Per ells jo sóc com un "bitxo raro" i no ho entenen perquè he pogut fer coses que, com a dona, no podia fer. Per exemple, la meva germana no podia sortir al carrer a comprar el pa mentre que jo sí. Per ells és una cosa increïble.

- Desprès de la teva experiència, quina opinió tens de les organitzacions sense ànim de lucre?
- L'ajuda que reps és molt positiva, però no tot són flors i violes. També ho he passat molt malament. El que cal és que el personal a càrrec es formi sobre la situació que viu el país on s'està actuant per poder arribar realment als seus necessitats i que puguin tirar endavant.

- Quan arribes a Barcelona, quina és la teva reacció?
- Doncs és un xoc. Tot va ser un xoc. Coses molt bàsiques com agafar aigua de l'aixeta, dutxar-te, veure les noies com passejaven pel carrer, anar a classe i veure que tenien cadires per seure... va ser tot un canvi per mi.

- Et va costar molt adaptar-te?
- No, no em va costar molt, però per mi era tot sorpresa.

- I quan et comences a sentir dona?
- He estat molt anys vivint com a Zelmai i el seu caràcter el segueixo tenint dintre meu. Tinc com dos personalitats i agafo coses positives tant d'en Zelmai com de la Nadia. Ell tenia un caràcter fort, no tenia mai por... i la Nàdia és una persona molt més simpàtica, parla més i fa més broma.

- Què és el què més trobes a faltar de l'Afganistan?
- Doncs la meva terra. Potser per altres sigui un país amb pols, amb muntanya i sec, però és el meu país. Ho trobo a faltar tot, però sobretot la meva família.

- En el llibre expliques com la religió ha format part de la teva vida diària. Què significa i com t'ajuda aquesta religió?
- Sóc molt creient i estic molt orgullosa de ser musulmana. Crec que el Déu, que és el de tot el món, m'ha ajudat moltíssim a ser forta i a tenir confiança amb mi per tirar endavant i poder ajudar als altres.

- En les darreres pàgines del llibre comentes com es vivia l'enamorament dels joves allà a l'Afganistan. Com ho vas viure tu i com ho has viscut ja com a dona?
- L'amor a l'Afganistan és molt difícil. Tal com explico al llibre els homes no ho tenen fàcil i difícilment es poden casar amb la noia que ells estimen. Són dificultats que des d'aquí no s'entenen. Allà ni la situació de les dones és fàcil, ni la dels homes.

- I per mi encara era més difícil. L'amor, l'amistat... era difícil prendre decisions i en la meva situació no em podia permetre tirar endavant aquests sentiment.
- Ara estic molt contenta perquè aquí tinc total llibertat i puc decidir el què vull fer, la qual cosa és molt positiva.

- Com et planteges escriure el llibre?
- Quan arribo a Barcelona veig que hi ha molta gent que escrivia moltes coses sobre mi i coneixien la meva vida, però vaig adonar-me'n que era la meva vida i que per tant l'havia d'explicar jo. El meu pare català coneixia la família Rotger i em van presentar l'Agnès, que em va ajudar a escriure'l.

- El llibre acaba al març del 2010 i dóna peu a un segon llibre. Tens pensat fer-ne una segona part?
- Podria ser que en el futur en fes la continuació, però per ara no hi he pensat. De moment estic preparant un llibre de contes que m'explicava la meva mare mentre era a l'hospital.

El secret del meu turbant, publicat per Columna edicions i que explica la historia real de la Nadia Ghulam, va ser guardonada amb el Premi Prudenci Bertrana de Novel·la 2010.