El cinquè dia de la nostra aventura comença amb desplaçaments amunt i avall de Palerm. Pròxima destinació: el cinema Edison, on ens reunirem amb diversos col·lectius solidaris amb les persones migrades i antimilitaristes. Durant la conferència, que dura quasi 3 hores, els  col·lectius insisteixen en la necessitat de crear una aliança solidària per lluitar contra el militarisme i contra l'auge del discurs de l'odi, de criminalització i de victimització de les persones migrades, amb l'objectiu de crear un observatori europeu de les persones afectades per les fronteres.
 
Paral·lelament es duu a terme una roda de premsa amb el coordinador de comunicació del Forum Antirazzista a Palerm, Domenico Guarino, el palentòleg i abogat Fulvio Vasallo i les portaveus de la Caravana, Francesca Ricciardi i Ana Romo. Vasallo fa referència a la intervenció del vaixell Open Arms, que torna a estar bloquejat al mar el ministre d'Interior, Matteo Salvini (sí, sí, aquell de qui ens queixàvem a les manifestacions de Ventimiglia i Palerm), no el deixa atracar a cap port d'Itàlia. Des de la Caravana s'apel·la a teixir aliances amb altres entitats europees, a construir una resposta col·lectiva a les polítiques de tancament de fronteres, a dissoldre Frontex i a que s'estableixi una missió de salvament tal mediterrani i polítiques d'acollida afectives, entre d'altres.

Durant la roda de premsa, 28 activistes es posen màscares amb concertines formades per una mordassa i 28 estrelles que representen els estats membres de la Unió Europea per denunciar les seves polítiques criminals. Jo vaig saltant de la conferència a la roda de premsa per poder captar els dos moments. Foto per aquí, twit per allà. Estic ben distreta.
 
Per si no hi haguessin prou actes simultanis, al mateix temps una altra petita comissió es troba al cementiri de Rotoli, també a Palerm, on des del 2013 s'hi destinen nombroses persones mortes al mediterrani per donar-lis una mort digna. Un d'aquests exemples el trobem el 2015, quan s'hi van enterrar 57 persones, víctimes d'un naufragi. 

Després de tots els actes matinals ens en anem a dinar -pasta "al pesto" amb carbassó- juntament a unes noies de Burgos, Extremadura i Bilbao. El bus ens espera per partir cap a Catània, on passarem les properes tres nits. Una mica de sedentarisme, per fi! El cos ho agraïrà fervorosament.

Unes tres hores i escaig més tard arribem a Catània. El bus ens deixa a un carrer colgat d'escombraries, no és la millor rebuda que podríem tenir. Carreguem les maletes com de costum i enfilem cap al camp de rugbi, una pronunciada pendent més enllà. Per 5 euros la nit, disposem d'una àmplia zona poliesportiva coberta que ràpidament s'omple de sacs, màrfegues i matalassos. Vist des de fora, podria arribar a confondre's amb un camp de refugiats perfectament. Amb dues grans diferències, però: nosaltres som aquí voluntàriament i sabem que serà una estada temporal de tres dies.
 
Passada la zona de labavos i dutxes, d'aspecte florit i decadent, s'arriba a un oasis primer-mundista, amb un racó de bar, mini biblioteca i cine-projector. Gradualment els "caravanistes" ens hi anem congregant per començar l'assemblea del dia. Sí, sí, aquí no parem ni per fer una birra! Durant la reunió ens posem al corrent de la realitat política de la nova ciutat on ens hem assentat. Es veu que el consistori municipal de Catània impulsa polítiques que penalitzen a les persones que dormen al carrer i a les que se solidaritzen amb donació de menjar o qualsevol acte d'ajuda. Del Palermo antirracista i acollidor tornem a una altre municipi intol·lerant amb les classes baixes. Definitivament Sicília és, al menys políticament parlant, una illa de contrastos. 
 
Diverses personalitats de varies organitzacions solidàries -com ara el projecte mèdic "Medu" o la oenegé Oxfam-  van agafant protagonisme. Finalment, l'Agustín, voluntari basc de la caravana, clou la sessió amb una dada que em deixa impactada: "20.000 nens refugiats que buscaven refugi han desaparegut a Europa". Certament no sabem res del drama humanitari que s'està produint a cada segon a la moderna i globalitzada Europa.

Per un moment, confio en què ja ha arribat l'hora de desconnectar políticament de la Caravana per connectar socialment amb els seus integrants, quan, de sobte, sento alguna cosa d'un assaig per a l'acció de l'endemà. Ilusa. Tot i així, jo, que mai me'n vull perdre ni una, canvio el xip ràpidament i decideixo afegir-me a la causa. L'acció consisteix en dansar una mena de ball africà entre les dones de la caravana per atraure més mirades al centre de refugiats de Mineo i a la manifestació de Niscemi on anirem l'endemà. Que potent! 
 
Durant el vespre-nit, es formen petites rotllanes de persones que s'han anat coneixent durant el viatge, moguts per, com sol passsar, la similaritat d'interessos i llocs de procedència. Vaig caminant per les instal·lacions del camp de rugbi observant cada grupet i pensant on em ve més de gust apuntar-me. N'hi ha que xerren tranquil·lament, d'altres amb la guitarra i alguns jugant a ping-pong. Primer m'assento amb el grup menorquí, però les palmes i melodies rumberes dels Andalusos que tenim al costat m'encurioseixen massa com per no acostar-m'hi. Em fascina la facilitat que tenen dues andaluses per moure les caderes i els braços amb aquesta espontaneïtat, alhora que un tercer els hi canta amb un to flamenc. M'encanten.

Després d'un canvi d'aires fent jocs dinàmics i enigmàtics amb el grup balear, decideixo anar-me'n a dormir. Les dues de la nit, ja! De camí al labavo, però, em trobo a la Selo, una menorquina entrenyable, i encara ens quedem a filosofar de la vida durant una hora més. Em quedo amb la metàfora que, a vegades, quan passem per una situació difícil a la vida, ens entestem tossudament a fer cabre una peça de puzzle al lloc que no li pertoca i, no és fins que ens mirem el puzzle de lluny, que no som capaços de veure que aquell tros d'ull no podia encaixar de cap manera al costat de la boca. És per això que, davant el dubte o la decepció, sempre cal mirar-se les coses amb perspectiva.

Passades cinc hores ja tornem a estar en peu de guerra per a la pròxima acció. Avui anem al "Centro di accoglienza richiedenti asilo" (CARA), a 10 km de Mineo, el centre de recepció que acull el major nombre d'immigrants a Europa. Es tracta d'una espècie d'urbanització de cases que es van construir per donar allotjament, el 2010, als empleats de la Marina d'EEUU, convertint-se un any és tard en l'actual centre de persones refugiades. Dirigit inicialment per la Creu Roja, que encara s'encarrega de l'ajuda sanitària, actualment és administrat pel Consorci Calatino – Terre d'accoglienza.

El bus ens deixa sota un sol de justícia al mig de la carretera Catania – Gela. Mentre iniciem la manifestació carregats de les ja usuals pancartes i cartells, un grup nombròs procedent del centre s'uneix a nosaltres. Són les i els demandants d'asil, que s'afegeixen a la denúncia enormement eufòrics. 

Mentre ens apropem al centre, la Selo i jo entaulem conversa amb l'Alidou, de Mali (Àfrica), segons entenc. Amb un anglès un xic difícil d'entendre per a nosaltres, ens comunica que porta 5 anys "atrapat il·legalment" al centre. Ens explica que per venir a Sicília va haver de viatjar en barco durant 5 dies, disposant només d'aigua. Té un germà, una germana i una mare a l'Àfrica i careix de pare, assasinat al seu país d'orígen. És reparador de bicicletes i aquí a Sicília intenta treure's uns pocs euros treballant per a la gent del poble que el coneix, tot i que em dóna la sensació que són feines molt puntuals. La Selo queda molt afectada per la seva història i l'ajudo a formular preguntes amb anglès i a traduir-li les respostes. Tot d'una, li pregunta: "Com és que estàs somrient tota l'estona, estant en aquesta situació?", al que l'Ali li contesta "Perquè vosaltres esteu aquí".
 
De sobte, me n'adono de la càrrega enorme que suposa la nostra presència allà. Ens comuniquen que aquesta és la segona acció de denúncia que es produeix al centre en 4 anys, i la resposta de l'Alidou cobra encara més sentit. Som un oasis d'esperança per a elles. Nosaltres, un simple grup de persones de classe majoritàriament treballadora, que no tenim més eines que dues mans i les cordes vocals per alçar cartells d'insígnies i cridar emblemes de reivindicació social i legal. Una reivindicació en solidaritat amb aquelles que han hagut de fugir dels seus països, arriscant la seva vida per trobar asil a l'Europa desenvolupada "capitalistament", però del tot subdesenvolupada humanitàriament parlant. Nosaltres, que no tenim cap poder polític ni econòmic per canviar aquesta injusta situació, ens convertim en la llum al final del túnel d'aquestes desenes i desenes de persones que ens venen a rebre amb els ulls espurnejants. Sent conscient de tot això, intento buscar el cantó positiu de tot plegat i m'intento convèncer a mi mateixa que, com a mínim, la nostra inesperada visita els servirà per seguir lluitant per la seva llibertat i per tenir una mica de fe en un món que, malgrat la desgràcia i la injustícia, encara és capaç d'albergar persones que creuen fermament en l'existència d'una mínima possibilitat de canviar-lo. 

Arribem al centre sota l'atenta mirada de refugiades i militars, que ràpidament es focalitzen en l'actuació agosarada d'en Chema, el pallasso de la Caravana. Manifestant-se sense temor davant els guàrdies militars, ens demana que els mirem als ulls, i fa proclames de denúncia sobre el tracte de les persones refugiades del centre. Quan acaba, l'Oriol es dirigeix al militar que observava, seré, la performance del Chema i, amigablement, li demana informació del centre. La Selo i jo ens acostem encuriosides. El treballador ens diu que el centre té capacitat per a 3.000 refugiades i que actualment n'hi resideixen 2.000, justament el contrari del que ens havíen dit a nosaltres abans de venir. La veritat? Igual que els números inconnexes de les manifestacions catalanes proporcionats per la guàrdia civil i la organització, no la sabrem mai.
 
El militar ens explica que tenen assistència sanitària de la Creu Roja dins el centre, que se'ls dóna menjar tres cops al dia i que són lliures d'entrar i sortir, cosa que ens corroboren més tard algunes de le refugiades. La Selo li pregunta com se sent amb la seva feina i ell mostra una cara de: "doncs com qualsevol altra persona amb qualsevol feina corrent com la meva", i penso: és clar, que sigui militar no el fa mala persona. A més, fa cara de simpàtic. Vés a saber, potser, amb la seva feina, fa més acció social que tots nosaltres aquí ara mateix. Tampoc ho sabrem mai.

Minuts després, veig una altra imatge que també em xoca bastant. El pallasso que fa uns instants cridava consignes amb ulls rabiosos davant del militar amb qui hem parlat, ara hi està conversant tranquil·lament. Què passaria si jo només hagués penjat una foto de confrontació, com s'acostuma a fer als mitjans? Segurament la gran majoria de gent que llegís aquest article odiaria al militar i aplaudiria el pallasso, quan, senzillament, penso que són persones corrents com nosaltres que només fan la seva feina.
 
Els portaveus de la Caravana inicien el seu manifest de denúncia del tractament de les persones refugiades dins del centre, entre d'altres clams. Posen èmfasi a les dues últimes morts que hi ha hagut, una d'un noi que es va penjar, i l'altra d'una dona assassinada pel seu marit, que, sense ser refugiat del centre, hi va entrar expressament només per a matar-la. Cap autoritat de seguretat va ser capaç d'aturar-lo. 
Tot seguit, les dones de la Caravana duen a terme l'acció que vam assajar el dia anterior. Jo m'enfilo a un mur de plàstic per tenir una visió més aèria de l'escena. Ser testimoni d'aquesta acció és realment emocionant.
 
Enmig de tot aquest batibull emocional i reivindicatiu, l'Oriol decideix fer un Facebook live que ràpidament s'omple de visites encuriosides, disponible al seu perfil. Quan ja estem apunt de marxar, no sé com em trobo parlant amb qui serà una de les millors coneixences del viatge: el Peet (nom inventat per preservar la seva identitat). Nascut a Gana, m'explica que duia una vida tranquil·la amb la seva dona i les dues filles fins que es va comprar un camió per dedicar-se al transport de mercaderies. Un dia va tenir un accident i la policia, en revisar els papers del vehicle, es van adonar que era robat. Primera notícia per en Peet. El van tancar a la presó, sentenciant-lo a 20 anys, injustament. Per sort, tres mesos més tard, la presó va ser alliberada per nigerians -no ens sap donar més informació del perquè. El Peet va poder escapar-se fins a Líbia, en un llarg trajecte pel desert, on un contacte li va proporcionar una plaça en una embarcació petita de goma, segurament una patera, amb destinació desconeguda. Va passar dos dies al mar fins que va arribar al port de Catània. En desembarcar, la Creu Roja el va portar al CARA, on es troba ara des de fa dos anys. Per si la història no fos prou conmovedora, el Peet m'explica que té un germà bessó que, per por a ser confòs per ell per la policia, també va haver d'escapar de la justícia -o, més ben dit, n'hauríem de dir "injustícia"- ganesa. I, coincidències (o "senyals") de la vida, el seu germà ara mateix es troba a Barcelona.

Marxem del centre conmoguts per les històries que ens han explicat les pròpies persones refugiades i arribem al Bosque di Santo Pietro, enmig de l'àrida Sicília. En arribar ens espera uns bons macarrons al pomodoro cuinats per les Mares del No-Muos, una associació amiga. Les tres hores que ens deixen per dinar i descansar ens van com anell al dit per recuperar forces després d'un matí carregat de calor infernal i emocions a flor de pell. 
 
Havent dinat partim cap a Niscemi, on durem a terme una altra Manifestació en contra del Muos, el nou sistema de comunicacions per satèl·lit de les Forces Armades d'EEUU, situat a només 3 km del poble. Donada la seva localització estratègica, Sicília és un dels destins militars més avantatjosos d'EEUU i la OTAN, els quals disposen de 28 bases i instal·lacions militars a l'illa. La base de Niscemi conté l'antena més gran i el sistema més desenvolupat tecnològicament de les instal·lacions nord-americanes del planeta, i representa un enllaç estratègic directe amb altres bases americanes situades a l'Àfrica, Oceania i Amèrica. Així doncs, és utilitzada per comunicar-se amb submarins, vaixells i avions situats en països amb conflictes bèl·lics, com ara Síria, Palestina o varis països de l'Àfrica. A part de l'antítesi humanitari que representa la base, també constitueix una amenaça per a la salut humana, l'ecosistema i la qualitat dels productes agrícoles de la regió, entre altres. És per tots aquests motius que varies associacions anti-MUOS porten una llarga trajectòria de lluita, començant per l'acció que van emprendre de penjar-se a les antenes durant dies quan la base es va acabar de construir, farà uns 4 anys. 184 dels activistes en contra del MUOS es troben actualment amb judicis pendents de ser resolts.

La manifestació transcorre pacíficament davant la sorpresa de la policia italiana, que porten un desplegament de cossos desmesurat pel reduït nombre de persones que som, encara no mig miler. Un grup de pallassos de la Caravana realitzen petites performances durant la marxa, amenitzant amb un toc d'humor els clams reivindicatius de la massa. Per tancar la manifestació ens reunim a la plaça central del poble, on tornen a sonar proclames com "Europa, canalla, abre la muralla", seguit d'un parlament i l'actuació final dels clowns, que es divideixen en dos grups i teatralitzen la lluita entre les autoritats i els immigrants intentant creuar les fronteres, desenvocant en una matança grupal mútua.
   
Ben tornats al camp de rugbi per segon dia consecutiu, decidim apartar-nos de la multitud per anar a sopar a un bar de mala mort aprop del camp. Deu minuts després, un grup d'espanyols de diverses regions se'ns afegeix, i, en acabar-nos les últimes engrunes del bar, desfilem tots junts cap al poliesportiu. Cloem la nit entaulant conversa amb una noia Extremenya, que comparteix amb nosaltres la indignació de viure en un poble completament dominat pel PSOE, fins a tal punt que, ens explica, joves i adults es deixen "comprar" pels propis governans, intercanviant vots a canvi de feines estables que els asseguren una estabilitat econòmica de per vida. Aquesta declaració em fa creure encara més fermament en la idea que, a vegades, no cal anar gaire lluny per intentar canviar situacions injustes, ja que les tenim al costat de casa.

La conversa és súmmament interessant però el meu cansament supera tota motivació, cosa que es fa doblemente palès quan intento començar a redactar el present article sense èxit. Són les dues de la nit i d'aquí a 6 hores i escaig tornarem a estar en peu de guerra. Decidit. Una retirada a temps és una victòria.