El poble de Riace, al sud d'Itàlia, es desperta amb superpoblació. Aquesta vegada els nouvinguts no són de cap país de l'est ni del sud, sinó de la veïna Espanya. Mentre alguns pleguen màrfegues al parc del costat del poble, d'altres tenim la sort de despertar-nos en apartaments nous de trinca que en un futur seran habitats per altres nouvinguts, segurament de raça i colors diferents, però igual de mereixedors d'aquests espais privilegiats.

Cinc hores de bus marquen els últims instants de nomadisme grupal. En David, el conductor, ens fa el favor de parar en una àrea de servei propera a Nàpols, el nostre pròxim destí. Fem l'últim dinar amb els nostres companys "caravanistes" i ens despedim entre abraçades, promeses i alguna llàgrima. Ens entristeix deixar enrere el que s'ha convertit en una família per nosaltres. La caravana ha estat un exemple de convivència, solidaritat, cooperativisme i empatia, no només en les accions de denúncia, sinó durant el dia a dia: a l'hora de compartir àpats, espais dormitoris i de lleure, amb converses profundes que tindries amb una mare, picabaralles típiques de germans, o disbauxa que gaudiries amb els teus amics. Ara toca deixar tot això enrere i enfrontar-nos a una nova realitat que, de moment, desconeixem. Vinga. Som-hi!
 
Entre somriures i llàgrimes el bus desapareix, i l'Oriol i jo ens quedem acompanyats només per l'infernal calor que ens abrasa. Mirem el mapa. Per arribar a Nàpols primer ens cal anar a Caserta, a 10 minuts d'aquí en cotxe. L'àrea de servei està al mig de l'autopista, el que complica assolir el nostre objectiu. Intentem creuar per darrere, però unes tanques de filferro ens obstacularitzen el pas. "Cap problema, les saltem i ja està", li dic a l'Oriol. Ell no ho acaba de veure del tot clar, però jo no dubto en tirar endavant, així que llanço les motxilles a l'altra banda de la tanca (a les pelis ho fan així), i tot seguit m'enfilo per saltar. L'Oriol, dubitatiu, procedeix a imitar-me. És així com se senten les refugiades quan intenten creuar les fronteres? Suposo que el nostre petit instant d'adrenalina no és ni una mil·lèsima part d'impactant, tenint en compte que aquí a l'àrea de servei no hi ha ni policies, ni màfies, ni concertines, ni la possibilitat de ser arrestats, deportats, ni matats a trets. Sumat al fet que no som "persones declarades il·legals", que ens podem defensar prou bé amb l'italià, que tenim la tranquil·litat de saber que una família ens espera a casa, i que, en aquest moment de petita tensió, ens tenim l'un a l'altre. Imagineu-vos la quantitat de fronteres que han de superar aquells que fugen del seu país, a part de les físiques. Aquesta reflexió em dóna la resposta que m'acabava de preguntar a mi mateixa: No, dubto que les persones en busca de refugi se sentin com nosaltres en aquest moment. No podem arribar ni a imaginar-nos el que els deu passar pel cap i pel cor en un moment de supervivència tan bèstia. Esperem poder-ho descobrir els pròxims dies a Grècia.

Resulta que després de saltar la tanca n'apareix una altra encara més alta, amb uns filats punxeguts a dalt de tot. Ups. No queda més remei, haurem de fer mitja volta. Tornem al restaurant de l'àrea de servei i preguntem altre cop com arribar a Caserta. Es veu que la carretera és l'única sortida. No veiem a ningú gaire disposat a portar-nos en cotxe, així que demanem a un italià que ens truqui un taxi. Sembla que ens costarà uns 30€ perquè estem enmig de l'autopista. El senyor del telèfon ho veu tan exagerat com nosaltres, així que, juntament a la seva dona i una filla d'uns 8 anys, cedeixen a portar-nos amb el seu cotxe. Salvats! En arribar a Caserta caminem uns 20 minuts fins a l'estació. 30 minuts d'espera i quasi 1h de tren més tard arribem a Nàpols. Per sort, l'hostal és a 10 minuts. Deixem les bosses, parlem amb els propietaris i ens estirem al llit. Parlem de com ens hem sentit aquests dies, però la son i el cansament em vencen. Demà serà un altre dia.
 
12 hores més tard em llevo, sentint-me una mica més persona. Després d'una visita fugaç al centre de Nàpols, anem a l'estació de tren per agafar el bus cap a l'aeroport. Per segona vegada en dos dies ens fiem d'un desconegut que ens ofereix portar-nos amb el seu vehicle per només 3€ més del que ens costaria el bus. Sembla bona gent. Durant el trajecte ens ensenya els tatuatges dels noms de les seves filles que duu als braços, i amb aquest gest ens sentim una mica millor d'haver apostat per un home de classe baixa-mitja que es guanya el sou transportant guiris amunt i avall, enlloc del bus. O potser és tot una fal·làcia. No ho sabrem mai, així que ens autoconvencem que hem fet bé.
 
De la caòtica Nàpols aterrem a la calmada Tessalònica. L'ambient aquí és molt més distès, i ens dóna la impressió que els grecs porten un ritme de vida més relaxat i feliç. Arribem a l'Airbnb que hem llogat i ens rep el Dimitri, que molt amablement ens ensenya l'apartament i ens contesta totes les preguntes. Al vespre anem a sopar a un bar típic, on un grup d'homes d'edat avançada s'asseuen al voltant d'un joc de taula que desconeixem. Segurament equivaldria al dòmino de Catalunya. Són entranyables.

Després de sopar -quin descans canviar la pizza i la pasta per amanides i formatge feta!- ens trobem amb el britànic Eduard, coordinador del nou projecte on estarem els propers dies, Where Is The Life. Es tracta d'un espai lúdic que obre les tardes de 18h a 21h, amb l'objectiu d'oferir educació no formal a adolescents refugiats que viuen a Tessalònica ciutat o a camps de refugiats pròxims, com el de Lagadikia o el de Diabata. Amb seu a Barcelona, el centre està subvencionat per donacions privades, que s'utilitzen per pagar el local, els materials, els tiquets de bus de les refugiades i una part del pis on s'allotgen els voluntaris. Tota aquesta informació la descobrim més endavant, ja que al principi ens costa una mica entendre l'Edu, que ens parla emocionat d'un reportatge que estan fent amb els nois del centre en una de les activitats.

Després de la mini reunió ens en anem al pis dels voluntaris, a dos minuts de Where Is The Life. Allà coneixem la Mariona i el Chris, catalana i americà respectivament, voluntaris amb qui conviurem els pròxims dies. També hi ha la Marta, de Granada. Xerrant amb ells ens adonem que demà és l'últim dia de la Marta i la Sara, una altra voluntària que viu en un pis diferent. Per tant, la Mariona i el Chris es quedaran sols, tant al pis com amb les refugiades. Fins ara tota la informació que havíem rebut des de Where Is The Life apuntava que comptaven amb un excés de voluntaris, i just quan arribem, dues persones més marxen. Més endavant ens assabentem que el Chris marxarà el 5 d'agost, dos dies més tard que nosaltres, just quan una nova voluntària s'unirà a l'equip. Casualitat? Com ja he comentat prèviament en altres articles, crec que les casualitats no existeixen, i afirmo que aquest havia de ser el nostre lloc durant els propers 10 dies.

Després d'una nit tranquil·la a l'apartament del Dimitri, enfilem cap al pis dels voluntaris i hi deixem les maletes per passar-hi les pròximes 10 nits. Decidim anar a la platja i li proposem a la Mariona, que s'apunta sense dubtar-ho. La manera més ràpida d'arribar-hi és en ferry, així que fem rumb cap al port i arribem just a temps. El barco ens deixa a una platja prop de Kalamaria, i passem el matí rostint-nos al sol i banyant-nos. Que bé, una mica de platja ja tocava! Després de dinar amb els peus literalment en remull al mar, tornem cap al ferry. A mig camí ens trobem un grup en un restaurant ballant típics balls grecs al ritme d'un acordió. Ens quedem al·lucinats. Platja i folklore nacional en un mateix matí. No podríem desitjar res més!
   
Cap a les 17h de la tarda anem al centre de Where Is The Life (a partir d'ara, WITL). Una tempesta ens enxampa pel camí, però això no ens fa canviar el destí. El local està molt ple perquè la Sara i la Marta marxen avui mateix i tothom ha vingut a acomiadar-se. Elles marxen i nosaltres arribem. Com la vida mateixa. Enmig de la festa del local, l'Oriol fa les seves observacions, intentant entendre el perquè del comportament dels nois. N'hi ha que intenten cridar l'atenció, d'altres que gairebé no saben res d'anglès, i alguns que es mostren curiosos amb la nostra arribada. Jo em poso parlar amb el Suhaib, un kurd que va fugir del país per les idees extremadament religioses de la seva família. Un cop arribat a Turquia, va intentar anar a Grècia vàries vegades sense èxit per mar. En una d'aquestes ocasions, ens relata que alguns nens van ser ofegats per les màfies perquè els seus plors els posaven en evidència davant la policia que els perseguia. Finalment va decidir creuar la frontera per la muntanya, creuant un riu que separava els dos països. 

El Suhaib m'explica aquesta història ajudant-se de moviments mímics i onomatopeies. És curiós veure les eines que arribem a desenvolupar els humans a l'hora de comunicar-nos. Al nostre voltant, regna l'anarquia. Uns nens posen hip-hop a tot drap mentre d'altres fan claus d'arts marcials, i alguns ens ensenyen imatges d'ells amb les voluntàries pel mòbil. Intento pensar que aquesta situació és excepcional perquè avui es tracta d'un comiat, però no em preocupo massa pel que vindrà i em deixo portar. Entre presentacions i petites converses -Hi, I'm Marina. How are you? Where are you from? Where do you live now?- finalment acabo trobant un esplèndid contrincant de ping-pong: el Mohamed, un pare iraquí de mitjana edat que ve al centre quasi cada dia amb els seus dos fills, l'Ahmed i el Mustafa. Més endavant descobrirem que la mare dels dos fills va morir durant la guerra, i que en Mohamed té dos fills més, un nen i una nena, amb una altra dona. Abans que una de les dones morís, ell convivia amb les dues alhora, passant una nit amb una, una nit amb l'altra. Del contrari, a les dones iraquís no se'ls hi és permès tenir més d'un marit. Qüestions culturals que podríem debatre una bona estona.

Després de la festa tots els voluntaris -la Mariona, el Chris, l'Eduard, l'Oriol i jo- anem al mateix bar del dia anterior a sopar i a parlar una mica del que haurem de fer els pròxims dies. Estem entusiasmats amb aquesta segona part del viatge que se'ns presenta bastant més calmada, sense deixar de ser, però, un gran repte.

L'endemà passem un matí quotidià, de compres i rentadores. L'acció comença a la tarda, quan duem a terme la primera activitat amb les persones refugiades. Avui toca música. És d'esperar, doncs, que l'Oriol dinamitzi la sessió amb la nova guitarra que ha comprat el matí per donar-la al centre. De fet, li surt més barat que portar la seva pròpia amb Ryanair, amb el plus que els nois del centre en podran gaudir quan nosaltres ja no hi siguem. 
 
Avui som unes deu persones, entre voluntàries i refugiades, la majoria de diferents països. Entre ells hi ha el Suhaib i el Mohamed amb els seus dos fills. També han vingut el Halil, el Gaes i el Nour, entre d'altres. Excepte el pare i els fills, la majoria tenen entre 16 i 24 anys. Comencem les activitats amb el joc de les cadires, que explico en anglès. Té bastant èxit i volen repetir. Fins i tot el Mohamed s'hi apunta. Quan acabem, els nens ens demanen que juguem a la bomba. A nosaltres ens sobta una mica, sabent que molts d'ells han fugit d'una guerra i han vist persones morir al seu voltant, justament per culpa de bombes. Vés a saber, potser per a ells és un joc com un altre, i no hi dónen més importància de la que té.

En acabar el joc, els hi ensenyem a ballar la polca d'Ors i el vals familiar. Al principi se'ns fa una mica difícil explicar-ho, però aconseguim fer-nos entendre i s'ho acaben passant d'allò més bé. Tot seguit, els hi donem el torn a ells, i acabem ballant danses orientals kurdes, iraquianes i sirianes. D'escoltar hip hop a tota màquina ahir, a ballar tots junts danses tradicionals de diferents països. No és que tingui res en contra del hip hop, però crec que ballar danses d'arreu tots junts és una bona manera de cohesionar el grup. 
   
En finalitzar l'activitat, els voluntaris anem a prendre unes birres. Per si no haguessim tingut prou folklore musical internacional, acabem tocant la guitarra i cantant temes bascos de la nostra època adolescent amb una noia de prop de Sant Sebastian, amiga de l'Eduard. La música és el millor mecanisme per teixir llaços, vinguis d'on vinguis. Avui ha quedat demostrat. 

Demà toca "women's space". Normalment venen poques dones i s'ha d'anar al camp de refugiades a difondre l'associació perquè en vinguin més, així que ens espera un dia llarg. Ara toca, doncs, recuperar energies.