No figura en cap visita guiada. Cap plafó no la menciona. Però a l'interior de la basílica Santa Maria de la Seu de Manresa, discretament apartada de l'atenció del públic, hi reposa una figura d'impacte: el cos momificat d'una jove verge i màrtir, Santa Clara, coneguda popularment com la Santeta. Des de fa segles, custodia un tros invisible de la memòria manresana.

Un llegat familiar arribat des de Roma

Santa Clara Màrtir va arribar a Manresa al segle XVII, portada des de Roma per la família Soler i Arola, una nissaga noble vinculada històricament al Barri Antic. Segons expliquen descendents consultats per NacióManresa, la Santeta formava part del costum, aleshores habitual, que premiava amb relíquies les famílies que havien col·laborat amb l'Església. En aquest cas, la recompensa s'hauria concedit per la participació dels Soler i Arola a les Creuades.

Segons el relat transmès per la família, Santa Clara va morir apedregada amb només 16 anys. El seu cos, momificat i conservat gairebé íntegrament, va arribar acompanyat de documentació en llatí i una bulla papal que hauria passat de generació en generació.

L'oratori de Sobrerroca

Durant anys, la Santeta va reposar en un oratori privat al carrer Sobrerroca, a l'edifici que la família posseïa al cor del Barri Antic. Allà, el cos era part d'un altar, protegit per un vidre i envoltat de símbols com la corona, el calze i la palma del martiri, a més del Lignium Crucis, una petita creu que, segons la tradició, contenia fusta original de la creu de Crist. El conjunt formava un espai de culte domèstic que, fins abans de la Guerra Civil espanyola, s'obria periòdicament a la ciutadania.

La imatge de la Santeta no deixava indiferent. El seu nas trencat i el forat al cap, fruit dels impactes de les pedres, són encara visibles, i contribueixen a fer tangible una història antiga marcada pel dolor i la fe.

Enterrada, desenterrada, traslladada

Durant la Guerra Civil, amb l'esclat d'hostilitats contra símbols religiosos, la Santeta va ser enterrada a la Cova de Sant Ignasi per protegir-la. Tres anys més tard, recuperada, va tornar al seu lloc d'origen. Finalment, el 1995, els descendents de la família van optar per fer donació del cos a la Seu, amb un trasllat discret que es va dur a terme a les sis del matí, per evitar cridar l'atenció.

Des d'aleshores, reposa en una dependència interior de la basílica, envoltada de cassulles litúrgiques i objectes religiosos antics. Segons van confirmar fonts del Bisbat de Vic a NacióManresa, el cos no ha estat mai exposat al culte, tot i que reconeixen que la veneració pública seria possible en el cas de sants incorruptes.

Un document que no apareix

L'autenticitat i datació exacta de la Santeta es recolza en un document que el Vaticà expedí acompanyant el cos, i que certificava l'edat, la causa de la mort i l'estat del cadàver. No obstant això, el document s'ha perdut o, si més no, no ha pogut ser localitzat pel Bisbat, cosa que deixa a l'aire la possibilitat de datar amb precisió el cadàver. El que sí sembla indiscutible és que el cos fa gairebé 400 anys que és a Manresa, i que per estar momificat amb aquest grau de conservació hauria de tenir almenys un segle més, segons coincideixen fonts familiars.

Una història que travessa segles

La història de la Santeta és un reflex singular d'una pràctica més àmplia: la conservació i adoració de cossos sants traslladats des de les catacumbes de Roma a diferents punts d'Europa, com a reconeixement de fidelitat o servei a l'Església. En el cas de Manresa, aquest cos jacent, oblidat als marges de la quotidianitat eclesiàstica, connecta la ciutat amb tradicions litúrgiques d'un passat remot, i convida a la reflexió sobre el valor històric i espiritual d'un llegat que molts desconeixen.

Un tresor en l'ombra

Tot i que el cos de Santa Clara Màrtir no forma part dels elements visibles de la Seu de Manresa, la seva presència és un testimoni únic i commovedor d'un temps en què la fe, la mort i la memòria convivien sota els mateixos sostres. Des de la penombra d'una sala tancada, la Santeta continua parlant -sense veu- d'un món que fou, d'unes creences que perduren i d'una ciutat que, malgrat tot, mai no ha oblidat del tot els seus misteris.