Marc Giró deixava ben clar que les dones, els maricons, "les persones desgraciades del planeta Terra", han de parlar a una velocitat superior perquè, altrament, no els escolten. Els homes estan acostumadíssims a plantar-se, asseure's, prendre's el seu temps i tenir el seu espai. Sota aquesta bandera, i moltes més de discurs, s'aixeca La Turra, el flamant programa de tertúlia, debat i entrevistes conduït per l'Andrea Gumes i l'Alba Rieraque aterra a la plataforma 3Cat i a totes les plataformes digitals, produït per La Manchester de Ricard Ustrell.
Al barri de la seva vida, al Poblenou de Barcelona, parlem amb Alba Riera (1991) sobre el nou espai "per donar la tabarra", sobre la llengua, les noves generacions digitals i les dificultats per traslladar la suposada mirada jove als mitjans tradicionals. En la conversa reivindica La Turra, la copresentació i tot l'equip de redacció del programa, totes dones (Joana Girona, Ofèlia Carbonell Torrents, Verónica García i Alba Muñoz), però també exposa els entrebancs i problemes per engegar un projecte d'aquesta magnitud a Catalunya.
Com estàs? Per què, on no surts ara mateix?
Precisament van publicar un article a El Nacional on mencionaven que surto fins i tot a la sopa. Vaig pensar, "ai mare meva". Soc la primera que em posa nerviosa aquesta gent. Sé que a Catalunya és molt diferent, perquè realment no em coneix ningú. Em va cridar l'atenció perquè no sento tot això i vaig pensar que era una distorsió. Hi he estat pensant molt aquests dies sobre com estic. Et trobes a gent, tothom et felicita, perquè "estic a tot arreu". Potser el problema és que el meu Instagram sembla un supermercat. Tinc amigues mestres que m'ho diuen i jo els responc que si fessin una storie per cada cartolina que dibuixen o cada bolquer que canvien, seria el mateix.
Sentiments enfrontats pel concepte "sortit a tot arreu", no?
Compro i defenso que la nostra és una professió en la qual és molt difícil fer-se un espai, on costa dir que no quan l'aconsegueixes i tens por que et passi l'oportunitat. És una professió on passes de moda, i ja tinc més de 30 anys. En el meu cas sento que hem de començar a parlar de l'ambició, l'avarícia i l'ego. I també a parlar del sou digne per acumulació de feines. Totes aquestes muntanyetes que hem de fer en el món de la comunicació, el periodisme o altres professions... Tinc moltes feines i sí, no les deixo anar per por, però també per vanitat i ambició. En tot cas ho haig de tractar amb mi mateixa, però és una cosa que hauríem de parlar més. Haig d'acceptar la precarietat i el fet que ara mateix no em dona la gana.
Potser faltava una nova generació de referents, encara que siguin de nínxol?
Evidentment, ara hi ha un factor que crida "ara ens toca a nosaltres" i per sort ara s'han generat referents i més espais. És molt positiu. En el meu cas concret hi ha diferents motius que em porten en un sac amb noms com Andrea Gumes, Laura Grau o Juliana Canet. Un paraigua molt gran, que entenc per on vas. Primer, la sort i els contactes. Després, els pòdcasts, que si no hagués existit aquest reducte no haurien posat el focus en nosaltres per buscar el que els faltava als mitjans tradicionals. És pura potra de coincidir en aquest espai i temps. I també hi ha el tema de les dones. Els programes de dones. Hem obert espai, però moltes vegades penso en les que estaven abans que nosaltres. Jo m'he inspirat molt en les Oye Polo, Natza Farré, Elisenda Pineda, Charlie Pee... Elles han sigut la persona incòmoda que ha obert camí. A mi m'ha tocat certa mala època, perquè el feminisme encara necessita ser mastegat i a mida. Jo encara he viscut, però, en general una bona època. Hem hagut de donar molts colzes i és molt cansat treballar en aquest sector, reivindicant aquesta mirada. Simplement, els interessa, però no la volen tota l'estona. Hi ha hagut gent que ha pringat més.
Abans hi havia el discurs, i vosaltres vau construir també l'espai. Ara tots dos elements conflueixen i heu trobat el punt?
Absolutament. Confio que estem sabent trobar-lo, fugint de la quota. Noto la confiança dipositada en mi i en l'Andrea. Ara, el repte és on ens situem i des d'on parlem. Al final segueix existint l'abisme entre els mitjans tradicionals i plataformes digitals, per la distància del públic. És veritat que nosaltres tenim un espai, però al digital. On encara els espais són una aposta, una experimentació i on s'entén que allà un discurs feminista no cal ni tenir aquesta etiqueta. Tot i això, ens estem adaptant a La Turra a adreçar-nos a un públic molt jove, perquè nosaltres no ho som tant.
"Els programes de dones. Hem obert espai, però moltes vegades penso en les que estaven abans que nosaltres. Jo m'he inspirat molt en Oye Polo, Natza Farré, Elisenda Pineda, Charlie Pee..."
Per què?
Les plataformes digitals estan molt centrades a crear contingut viralitzable pels de 19 o 20 anys. Hem d'adaptar el nostre llenguatge i anar a buscar aquest públic de noves, noves, noves generacions. És per mi el repte de La Turra. Aconseguir agrupar la nostra audiència, que es troba més orfe en aquest abisme, i a la vegada captar aquests joves. És un problema molt comú a les plataformes digitals, perquè què és una mirada jove? Fins a on arriba? I La Turra neix aquí.
Alba Riera, periodista i presentadora de TV3 Foto: Hugo Fernández
Esplaiat.
El nostre logotip és una llengua. Sorgeix de la representació del fet que ens hem mossegat moltes vegades la llengua i ja no ho volem fer. D'altra banda, perquè ens agafem al mantra del Marc Giró que les dones hem de parlar a una velocitat d'1,5 perquè ens escoltin. L'altra era generar un espai segur. El feminisme és o no és. Sabem que confien en nosaltres, però som conscients també que som el punt lila. Ho sabem i ho defensem. De fet, l'aposta del primer episodi era parlar de Luis Rubiales, perquè era el que s'esperava de nosaltres, ho deixarem anar a l'editorial de manera irònica, però no espereu que sempre estiguem parlant de feminisme. També ens cansem. Ara bé, per generar un espai segur on la Charlie Pee pogués explicar el que va explicar, el feminisme no pot ser a mida. Veurem fins on podrem estirar-ho.
— andreagumes (@andreagumes) October 18, 2023
Explica'm què més hi poseu a La Turra.
Per un costat volíem barrejar gent de l'star system català, que ja està creat encara que potser visc en una bombolla, amb altres que no fossin tan coneguts i tenen discursos molt interessants. La Turra té aquesta funció. Ja hi ha continguts digitals que busquen ser virals. Seccionistes que siguin influencers. Volíem donar espai a tota aquesta gent. I l'altre objectiu és aportar una nova mirada. Insistim, què és la mirada jove? Volem no infantilitzar-los.
"El feminisme és o no és. Sabem que confien en nosaltres, però som conscients també que som el punt lila. Ho sabem i ho defensem"
Com es pot aconseguir aquest traspàs de públic i discurs amb la marca 3Cat?
Està en construcció. Nosaltres plantegem una idea i una proposta amb la qual volem arribar al final, però el projecte és viu. Té tres potes. La que portem nosaltres, on som una redacció tot ple de ties, que és la de contingut, des de la Manchester, que és la productora. Després la de TV3, que capitalitza la part de realització, attrezzo i espai on no entrem i que també és la seva primera vegada fent un projecte així, un videopòdcast. Que això també té una història a part, perquè nosaltres volíem fer un programa més de televisió i ells realment volen aquest videopòdcast. És que nosaltres ja els hem fet, aquests. Per ells és molt innovador i per nosaltres està molt assumit. I, tornant al principi, la tercera pota és la d'EVA , que està en construcció. És molt difícil entendre com serà aquest transvasament, però la seguretat de voler fer-ho hi és.
Alba Riera, periodista i presentadora de TV3 Foto: Hugo Fernández
Hi ha alguna visió que encara heu de trobar coincidències?
En el tema de les edats, segurament. De les persones que participen en les tertúlies, vaja. L'encàrrec d'EVA és fer contingut per a persones com a màxim de 25 anys. Nosaltres passem dels 30 i som partidàries de portar algunes més grans perquè no volem infantilitzar. Tot està en construcció i trobarem el punt perfecte per a tots. Ens ho trobarem també en l'audiència, com es consumeix, quines bones crítiques tindrem (que ja en tenim moltes) i les dolentes.
"És una de les qüestions clau del periodisme del futur: com conviure el clàssic amb la viralitat. I com és de difícil explicar les coses en un minut"
Què tal el feedback dels primers episodis?
Era el que esperàvem. El negatiu perquè sabíem quines deficiències tenia el format i, no ens enganyarem, els primers episodis de qualsevol programa són estranys. Ara bé, estem molt orgulloses. Ja sabíem què ens assenyalarien i que el tema de Rubiales era polèmic. Pel que fa a les positives, jo diria que ens han reforçat. Ens preguntàvem molt si funcionaria, combinar Marc Sarrats, The Tyets i Berta Prieto... i ens han aplaudit. És una plataforma en construcció i anirem més lentes.
Existiran dues Turres? Una que sigui més completa i l'altra que adapti aquests codis que parlàvem de les xarxes, com els vídeos virals?
M'agrada molt que em facis aquesta pregunta perquè és un dels nostres principals reptes. La principal campanya de 3Cat, EVA, etc és abolir les xarxes concretes de programes i passar en únic canal a les plataformes. Llavors tenim dos canals: EVA, on hi haurà els talls que tothom considera que es faran virals. És una de les qüestions clau del periodisme del futur: com conviure el clàssic amb la viralitat. I com és de difícil explicar les coses en un minut. No soc detractora dels talls, tenen un valor molt gran. A la vegada no pot ser l'únic canal, tot necessita context. Defensar-se quan et treuen de context és immens.
I més vosaltres, que intenteu vertebrar un discurs.
Exacte. L'editorial té un sentit que ens porta a la tertúlia i aquesta a una entrevista. Tot va filant. L'altra és com anem obrint els petits melons per arribar-hi. Haurem de comunicar molt bé a través dels talls, al canal EVA, i també hem de saber reportar el nostre programa de 40 minuts. Ens interessa que es vegi tot el discurs. Creiem que de moment ho hem aconseguit. El pòdcast, per exemple, sabíem que funcionaria pel públic que arrosseguem amb l'Andrea. Hem de marcar molt perquè sí, hi haurà dues Turra. Confiem que la gent té ganes d'això.
"La figura del comunicador i comunicadora no només és un periodista: són twitchers, streamers, tiktokers… La competitivitat és molt alta"
Estem tornant al comunicador com a figura i no tant al programa?
Per un costat hi ha l'autoexplotació pròpia que fem del nostre jo públic i de les nostres xarxes socials. És una feina extra que m'agradaria que es regularitzés d'una vegada. És temps i no tothom el té. La figura del comunicador i comunicadora no només és un periodista: són twitchers, streamers, tiktokers... La competitivitat és molt alta. No només és molt alta, sinó que si tens molts seguidors arribes a molta més agent. Aquest repte és que fem amb tots aquests que ens volem dedicar a la comunicació i al periodisme. El que es porta, però, ara, són les cares-contingut. Fer els talls, retallar-ho, subtitular. És una feinada. Qui té temps que es pugui permetre fer això? I qui té habilitats per fer-ho? Els de la Z saben fer-ho. Els millenials estàvem treballant i no en tenim ni idea, ens estem adaptant. Som els últims de la fila. Em fa patir.
No arribem tard i per això aquests projectes digitals no poden sobreviure sense el suport d'una gran marca com la CCMA?
Confiem moltíssim en 3Cat i en EVA, però hem vist altres intents de plataformes digitals o canals o mitjans que no han sortit gens rendibles. Tant de bo això funcioni, però també aprofitem fins que això funcioni. El dubte és raonable i evident, la por existeix.
Alba Riera, periodista i presentadora de TV3 Foto: Hugo Fernández
La llengua és una arma de doble fil en productes digitals com aquest?
Dir que el català s'ha posat de moda és un insult, perquè és una llengua i no és una moda, és una puta llengua. Sí que han començat a generar-se escenes, com la musical o l'artística, amb perfils que estan arribant a uns nivells de reproduccions altíssims en català. Vull pensar que la nostra llengua pot ser universal i ens estem desacomplexant. En el meu cas hi ha una decisió política al darrere. Soc d'una generació concreta, he viscut el procés, un context polític que m'ha portat a defensar amb més vehemència aquest tema i crec que tenint un altaveu comporta una responsabilitat.
"Dir que el català s'ha posat de moda és un insult, perquè és una llengua i no és una moda, és una puta llengua"
Moltes vegades penso que m'encantaria que no ho fos. També m'agradaria fer contingut en castellà, el podria fer perfectament. No sé si em donaria més feina, aquesta és l'altra. Ara bé, amb la feina que tinc aquí em semblaria molt injust dir això. No et negaré que sento certa enveja de la nova generació que es desfà de tot això, com la Mushkaa, i no ha viscut aquest context. L'etiqueta en català no existiria si no fos una llengua amenaçada.