[nointext]
Som en una època en què, tot i que sembli improbable, és estrany veure acabar una sèrie. La meva mare s’està rient d’això mentre llegeix la crítica: "ah, a la meva època sí que no les veies acabar mai! Qui va matar Laura Palmer? Ningú ho sap perquè Telecinco mai va arribar a emetre tots els capítols!" Bé, sí, d’acord, té raó. En aquella època la programació era caòtica i la lluita pels drets televisius encara més. Però si us vau quedar amb les ganes de saber qui va matar Laura Palmer —i creieu-me que val la pena— les plataformes us ho posen relativament fàcil. Les mateixes plataformes que, desafortunadament, no han acabat de trobar un model de negoci prou estable per a no deixar històries inacabades. I la plataforma que s’ha coronat per excel·lència en el coitus interruptus és Netflix, la mateixa que aquesta setmana ens ofereix el final d’una de les seves sèries de més èxit: Sex Education.

[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=WldgrH9SvbE[/youtube]
És, juntament amb Stranger Things i The Crown, una de les tres naus insígnia de la plataforma —les sèries en què penses quan sents el tudum en obrir l’aplicació. De les tres, una ha acabat oficialment, una acabarà en els pròxims mesos —ja se sap que no en sabrem més de la família reial britànica, que per cert ha gravat escenes a Barcelona— i l’altra acabarà en un futur incert —un en què l’Eleven i el Mike tindran 30 anys, i el Hopper ja estarà mort, ara sí. I m’atreviria a dir que aquestes tres sèries són l’últim reducte de qualitat de la plataforma, que des de l’estrena d’aquests tres gegants, ha tingut més aviat poca vista a l’hora d’apostar per produir continguts. S’acaba Sex Education i s’acaba, també, una època de Netflix en què el contingut era diferent, bo, i podia seguir el seu curs natural.

El repte, per tant, era majúscul. No només s’havia de deixar contents els fans, que durant quatre temporades han viscut pràcticament en carn pròpia els diversos dilemes d’un grup d’adolescents del Regne Unit que muntaven una clínica sexual a l’institut, sinó també demostrar que a Netflix encara li queda una mica de màgia. Que van fer bé deixant-la concloure amb tot el temps del món. I, a parer meu, ho han més que aconseguit.

[intext1]
El final pot ser polèmic. És probable que generi opinions diverses i doni lloc a lluites digitals entre fans d’uns i d’altres; entre gent que volia que no-sé-qui acabés amb no-sé-qui-altre, i gent que s’esperava més i gent que s’esperava menys. Pocs finals no han generat digressió —i sinó, que els hi diguin als fans de Game Of Thrones i How I Met Your Mother, i a la mare de tots els finals, Lost. A mi m’hi trobareu en la bastida dels positius, dels que creuen que el final és digne, coherent, i emotiu. Un que no ha traït pas cap dels personatges, que es manté fidel a les seves aspiracions i als seus somnis, a les seves personalitats i sí, tot i que no ho sembli, també a les seves relacions. No hi ha cap as tret de la màniga amb poca traça, ni cap plot twist inclòs només per efectivitat i dramatisme barat. No hi ha grans invents ni cap intent de fer-ho tot més gran i més gros, buscant una exageració del tot innecessària en aquest tipus de sèries. I, en el seu lloc, busca la tendresa per trobar-la en cada racó, l’humor per explotar-lo sàviament i minuciosament, i l’emoció per donar-li a tot una sensació de tancament de cercle que satisfà, i molt.

Però entenc que pugui polaritzar perquè, amb mi mateixa, ho ha fet. És bona una sèrie quan no acaba com tu vols? M’he fet la pregunta durant una setmana i mitja —el temps que he tingut entre acabar la sèrie i la seva estrena— i la resposta m’ha acabat semblant ridículament fàcil: sí. Ho és. Sempre que no traeixi expectatives ni personatges. Sempre que tot estigui legitimitat i explicat i justificat. I en aquest cas, ho està de sobres.
​
[intext2]
Però el debat em sembla interessant. Perquè els guionistes i productors juguen amb les expectatives i els desitjos dels espectadors i dels fans. Si no, parelles com Ross i Rachel no haurien mogut països sencers, i el final de How I Met Your Mother hauria passat desapercebut. Els fans i els espectadors són essencials en la construcció i proliferació de qualsevol sèrie. Però no són reis intocables. No són, sovint, opinions vàlides. No són productors. No són directors. I, sobretot, no són guionistes. Són termòmetres. Sabem de sobres que el fanservice fa mal. I per a això ja existeix el fanfiction.

Que jo vulgui que l’Otis o la Maeve o l’Eric o qui sigui acabi amb una —o un— o una altra —o un altre— hauria de ser igual. Perquè jo no soc a la writers room de la sèrie, i sobretot, no m’he inventat aquests personatges des de zero. No els hi he donat vida. I, per tant, els conec com puc conèixer els meus companys de feina. No com em conec a mi mateixa. Una altra cosa és que els fans detectin alguna cosa que tu, com a progenitor dels personatges, no havies detectat —com ara que Matthew Perry i Courtney Cox tenien tanta química que semblava impossible que Chandler i Monica no acabessin al llit en algun moment. I una altra de ben diferent és que aquest sentiment sigui prou fort i generalitzat com per ser veritat, i coherent amb la teva història. Tots projectem unes idees i unes aspiracions en tot —també en la ficció televisiva, sobretot en la ficció televisiva. Però que una sèrie ens faci ghosting no vol dir que no tingui raó.

Per tant, sí. No només és boníssim el final de Sex Education, sinó que, a sobre, m’ha agradat. Un cop superat el sentiment agredolç de les expectatives frustrades i les decisions contràries, la conclusió és ridículament clara. He rigut, crec, com mai a la sèrie. M’he emocionat profundament. I he dit adéu a uns personatges que s’havien convertit en amics amb la satisfacció de saber que estaran bé, que seran feliços, i que, malgrat tot i passi el que passi, tant la seva aventura com la meva ha estat un fotudíssim plaer. Poques coses més se li poden demanar.