Cada any, els passadissos del cada vegada més gran Saló del Manga de Barcelona s’omplen de milers i milers de fans —aquí autoanomenats otakus— que busquen gangues, trobar-se amb amics, o simplement endinsar-se en una part de la cultura japonesa molt específica. Molts d’ells han estat un any sencer preparant-se un cosplay, una disfressa del seu personatge preferit que, a vegades, està força currada i fins i tot impacta de veure. Ho dic com a persona que, al llarg dels seus 26 anys, ha assistit a més d’una edició i les ha vistes de tots colors: des d’un Kero gegant per homenatjar el sidekick de Sakura, la caçadora de cartes fins a una reproducció a escala —quasi— real d’un EVA d’Evangelion. La imaginació no es queda curta per a aquests aficionats a la disfressa professional.

Però cada any, pràcticament sense excuses, hi ha un cosplay que triomfa molt per sobre dels altres: el de Monkey D. Luffy, el protagonista de One Piece, el manga/anime d’Eichiro Oda que és l’únic capaç de superar El detectiu Conan pel que fa a infinitud d’històries. La disfressa triomfa no perquè sigui increïblement fàcil de fer —acaba havent-hi més barrets de palla al Saló que al Village del Godó—, sinó perquè, des de la seva primera publicació l’any 1997, la història del jove d’extremitats elàstiques que somia a convertir-se en el rei dels pirates ha captivat diverses generacions de tots els punts del món.

Això és el que ha fet que Netflix posi el punt de mira en la saga per adaptar-la a la petita pantalla, però amb éssers humans. Sí, el mateix vell truc que van fer servir per adaptar Cowboy Bebop (cancel·lada després d’una temporada), i que fa anys que practiquen els japonesos, que han fet live actions de múltiples de les seves vinyetes. Una adaptació que compta amb el beneplàcit del mateix Oda, que l’ha supervisat. I que els fans han rebut amb una barreja d’il·lusió i de por notable i, sobretot, lògica.

Abans que entri a esgarrar els somnis de milers d’otakus, que quedi clar que el que segueix és una crítica sobre l’adaptació de Netflix. No pas del material original. Que després no vull tuits.

El que dèiem. Que l’adaptació frega el ridícul. Per no dir que, a estones, s’hi embolica directament. No és necessàriament culpa de Netflix, ni de la gent que s’ha encarregat de l’adaptació. Tot i que potser una mica sí. La culpa és de voler adaptar una història tan feta per animació que, si no se li dona una volta artística, original i creativa, sembla una recreació senzilla sobre un escenari del Saló del Manga. El mateix Oda ho explica al material promocional de la sèrie: ha somiat amb aquesta adaptació durant molts anys, però fins ara, la tecnologia no permetia donar vida a l’envergadura de l’aventura. I encara així, han fet curts. One Piece és canalla, agosarada, està plena de fantasia i de colors llampants i vistosos, de personatges extrems en tots els sentits que queden bé en un manga, però que a la vida real no es poden traduir literalment. El Buggy n’és el clar exemple: al manga, un personatge que té sentit dintre del context que planteja, i a la sèrie, un personatge ridícul que distreu i et treu de la narrativa.

A la sèrie no hi ha cap proposta real de direcció ni d’anar més enllà —s’han limitat a exportar directament de la pàgina (o de l’animació) a la pantalla sense pensar que els dos mitjans no casen tan bé d’aquesta manera. El cabell taronja de la Nami, per posar un exemple banal, en un anime no fa feredat. Però quan la veus a la pantalla, el resultat és una actriu justeta amb una perruca barata del Party Fiesta. La decisió artística i estètica confon sobretot als actors, que semblen perduts entre ser fidel a una interpretació animada —impossible de sostenir a la vida real— i aportar la seva pròpia essència real a uns personatges de carn i ossos. L’anime és un gènere increïblement distant de la realitat: els personatges són molt exagerats, es mouen i criden i parlen d’una manera antinatural. Si pretens que un actor imiti el que s’hi troba, el resultat és esfereïdor.

Les comparacions són odioses, però el meu cap no va poder evitar pensar en l’altra adaptació recent de Netflix, Cowboy Bebop, que personalment em va agradar. Segurament perquè era una història més planera i, per tant, més senzilla d’adaptar. I perquè es va apostar per beure del contingut original alhora que se li aportava una profunditat diversa. John Cho era un Spike que, més enllà de ser carismàtic de collons, afinava la interpretació. Una proposta atractiva en forma d’homenatge que acontentava els fans i deixava marge per alguna cosa més. Aquí n’hi ha poc, d’això. Només el carisma infecciós d’Iñaki Godoy, a qui el mateix Oda ha batejat com l’únic actor capaç d’encarnar l’energia de Luffy —per a millor, o per a pitjor. Cau bé instantàniament, i la sèrie podria valer la pena només per veure’l fer el trapella.

El que passa és que no hi ha gairebé res més que l’acompanyi. El guió convida a desconnectar de la història després dels primers deu minuts, i la fotografia és insalvable. És pràcticament imperdonable que la sèrie sigui lletja de veure, quan la saga d’Oda proposa tants elements visualment atractius i interessants. Aquí no saps si es tracta d’una obra amateur o una seqüela de baixíssim pressupost de Pirates Of The Caribbean. Tant de bo hagués estat una de les dues opcions.

La lliçó, enteneu-me, no és que aquest tipus d’adaptacions no funcionin per norma. Tot i que Déu me’n guardi que algun dia s’atreveixin a tocar el Conan. La lliçó és que s’ha de poder —i voler— anar més enllà. Per això és una adaptació. No em serveix que arribi Jon Favreau i faci la mateixa pel·lícula de The Lion King però amb animals fets de CG que no tenen expressions facials. Aporteu-me alguna cosa nova. Un tiro de càmera, per exemple. Una lleugera intenció tècnica. Algun canvi en el guió que no cal que millori l’original, sinó només que hi aporti un nou punt de vista.

Compro absolutament qualsevol cosa, ja. Estic de rebaixes. Com sembla que també ho estan les plataformes. I, què voleu que us digui, esgarrar d’aquesta manera una oportunitat d’or per insuflar nova vida a una història que, per a molts, comença a perdre el rumb, és una llàstima.