Em disposo a escriure les següents línies amb la mateixa sensació que Oriol Romeu a punt de saltar al terreny de joc vestint la samarreta del Barça: és a dir, amb el convenciment que, faci el que faci, digui el que digui, em cauran pals per tot arreu. És, sens dubte, el preu a pagar quan et guanyes la vida comentant les decisions d’altri —tan bones com dolentes. Però, evidentment, sense el coixí econòmic —i, per tant, també mental— de l’exjugador del Girona. Però és que aquesta setmana el món de l’anime en català s’ha vist trasbalsat per una notícia per a molts profundament anticipada i lluitada, pertanyent a un fandom que, ja em disculpareu —i em preparo per entomar la primera garrotada— té un punt tòxic molt difícil de gestionar.
Em refereixo, per suposat, a Bola De Drac, la sèrie que als anys 80 va introduir una generació de catalanets a un personatge que ja gairebé parla més català que japonès: Son Goku. El personatge a qui, a hores d'ara, haurien de donar la Creu de Sant Jordi honorífica i col·locar en el mateix altar significatiu que el Cobi, no només va incitar tota una infantesa a parlar en català, sinó que ens va obrir les portes al manganime, un gènere d’animació/còmic que, des d’aleshores, s’ha convertit en una pota més de la cultura catalana: pa amb tomàquet, sardanes revolucionades a ritme urban, i personatges d’ulls rodons i cabells que desafien la gravetat. I, si no, que els ho diguin als organitzadors del Manga Barcelona (abans, Saló del Manga), que cada any han de lluitar per aconseguir més espai per acollir els otakus que es desviuen pel gènere.
Jo, per una qüestió purament temporal, no sóc de la generació Bola De Drac, però n’he begut. Gràcies als fanàtics de la sèrie vaig gaudir-ne d’altres que m’han forjat i m’han criat davant del televisor: Sakura, la caçadora de cartes, Sailor Mooni, evidentment, El detectiu Conan.Per tant, vagi per davant, que a Son Goku jo també li dec la meva infància.
El que no tinc tan clar és que les generacions d’avui dia li deguin de la mateixa manera.
Aquesta setmana, el Súper 3 de 3Cat ha anunciat el retorn que, durant dècades, han lluitat els adults que, hi havia una vegada, van ser els nens que es van enamorar del nen mico que volava amb el núvol Kinton. El lobby Bola De Drac ha obert restaurants de ramen a Barcelona, ha donat vida a espais tan rellevants de manganime com la Norma Comics, ha obert canals de Twitch i ha creat plataformes digitals i físiques lluitant pel retorn, en català, del seu heroi. Accions del tot absolutament respectables i fins i tot lloables. Mètodes dels quals més debatibles.
I, que se m’entengui, que Bola de Drac estigui disponible en català, de manera gratuïta, a la plataforma dels mitjans públics és un punt positiu. Que qualsevol contingut de qualitat, de qualsevol gènere, estigui disponible en català, de manera gratuïta, a la plataforma dels mitjans públics sempre serà un punt positiu —tant si el producte ve del Japó com si ve de qualsevol altre país del món. Aquesta és l’aposta que s’ha de fer, col·lectivament, per incentivar que la cultura catalana creixi, que la llengua sigui atractiva per a tothom, i que el país tiri endavant. No qüestiono gens la decisió en aquest sentit.
Però la victòria dels nostàlgics de la sèrie ha tornat a posar damunt la taula un debat que jo ni invento ni lidero, i sobre el qual tampoc argumentaré cap novetat: és Bola de Drac, encara un contingut atractiu per a les noves generacions? La lògica ens diu que no. De la mateixa manera que els dibuixos que agradaven als nostres pares no són atractius per a nosaltres —ja em sap greu, mama, però la Heidi i el Marco queden lluny. La lluita, però, no és contra Bola de Drac per se. L’anime japonès és substituïble per qualsevol contingut d’una altra època que va marcar una generació concreta, per una època concreta, en un moment històric específic. I és inevitable qüestionar-se si calia, realment, gastar recursos en recuperar i doblar un nou contingut que acontentarà un lobby de nostàlgics d’insuportable determinació, o si realment serà una bona gestió per a engrescar els joves que no parlen català entre ells a defensar la llengua als patis de les escoles.
És inevitable qüestionar-se si calia, realment, gastar recursos en recuperar i doblar un nou contingut que acontentarà un lobby de nostàlgics d’insuportable determinació
Per a mi, d’entrada, la resposta és clarament un no.
I la pregunta es fa sola: si haguéssim canalitzat tots els esforços i recursos que hem posat per recuperar Bola de Drac en aconseguir animes actuals en la nostra llengua, estaríem en el mateix punt lingüísticament dramàtic en el qual ens trobem?
Resulta que la mateixa setmana que es va anunciar el retorn de Bola de Drac arribava a les sales de cinema, en català, la 27a pel·lícula d’un dels animes més longeus de la història del Súper 3: El detectiu Conan. Aquella estranya bastida lingüística que arriba als cinemes en català i en versió original, però no pas en castellà. I que omple les sales de cinema en el nostre idioma amb fans de totes les generacions. El famós detectiu que es va encongir i que encara no ha recuperat el seu aspecte real —i no fa pinta que l’hagi de recuperar en els pròxims anys— és d’aquelles històries que, per una qüestió de durada, ha esdevingut transversal: em va canviar a mi, amb 7 anys, i ha engrescat fills de coneguts de la mateixa edat més de vint anys després. Que els mitjans públics hagin apostat per recuperar la sèrie, doblar-la, i continuar la història d’en Conan Edogawa és positiu. De la mateixa manera que ho és el retorn de Bola de Drac. Però admetré, de manera totalment egoista, que és molt més positiu per mi del que probablement ho serà per un jove que, d’entrada, ja tindrà problemes per enganxar-se a una sèrie de més de mil episodis.
Val a dir que la recuperació de Bola de Drac ha estat una maniobra en paral·lel a l’aposta per nous animes que, de manera demostrada, han entrat als cors del públic veritablement jove: Haikyuu!, Guardians de la Nit, Kuroko i el bàsquet,Black Clover i Inazuma Eleven han acostat els infants a la creença que els continguts de qualitat també es poden trobar en la seva llengua. Entenc que s’hi hagin enganxat i que els cridi l’atenció. Dubto si reconeixeran en Son Goku un heroi fresc com els d’ara, que apel·li a les seves preocupacions actuals i la seva manera de relacionar-se.
Començava aquest article referint-me als comentaris haters que, sens dubte, ja estan omplint les xarxes socials. Perquè és el que he vist passar des de fa anys quan es parla, mínimament negativament, d’aquesta sèrie. Molts aquesta passada setmana han exposat amb argumentaris similars aquesta mateixa tesi de dubte. La majoria —i, casualment, sobretot en el cas de les dones— han acabat amb les notificacions plenes de comentaris tòxics, negatius, i fins i tot, violents. Cal reflexionar. I molt seriosament. Que els mateixos que defensen en Son Goku com a far de moralitat i del bé real no hagin sabut respectar les seves creences és, com a mínim, irònic. Qualsevol posició és defensable. Qualsevol anime és digne de lluita. I si algun dia el Súper 3 deixa d’emetre El detectiu Conan, podeu comptar que seré a les trinxeres de la batalla perquè torni. Però el que no es pot pretendre és retornar a un temps que recordem millor perquè la nostàlgia ara és el nostre modus vivendi. I, sobretot, no podem comprometre el futur de les generacions que ens han d’aguantar el país, la llengua, la cultura i el món.
No podem viure eternament lligats al Follet Tortuga i al Vegeta, creient que si perpetrem el mite de les set boles de drac eternament aconseguirem el desig de salvar el que comencem a perdre. És hora d’erigir nous herois que no es diguin ni Conan ni Kakarot. I de deixar que els joves d’avui en dia ens guiïn en els continguts que volen gaudir. De la mateixa manera que, fa uns anys, un directiu de la televisió pública va creure en el seu fill quan li va dir que Bola de Drac era l’hòstia. Si vam fer cas dels infants aleshores i la jugada ens ha sortit així de bé, per què no ho fem ara?