Sembla un nen, té el cervell d’un adult, és detectiui, per a més inri, només parla en català. Bé, i en japonès, però pel cas que ens interessa, farem veure que el petit nen amb ulleres, cabell de dubtosa física i nom inventat —Conan Edogawa, toca’t els nassos— no menja amb bastonets ni té el passaport del país del sol naixent. Perquè ja fa més de 20 anys que el petit detectiu encongit ronda per Catalunya: primer ho va fer amb una sèrie d’animació —que, per a desgràcia meva i de tants altres, encara dura—, després amb un manga, i, molts anys després, amb les pel·lícules. Films que arribaven ocasionalment al canal K3, 3XL, S3 de torn, i que gairebé mai s’estrenaven a les pantalles. Això sí, sempre, sempre, sempre, en català.

Si molts dels nascuts als 90 un dia ens vam identificar amb en Shinichi Kudo, el noi adolescent a qui uns homes dolents vestits de negre van fer empassar un verí que el va fer encongir, i ens vam enamorar de la seva història d’amor frustrat amb la Ran, la seva amiga de la infantesa, va ser perquè es comunicaven en català. Resolia casos en la nostra llengua, i ens feia aprendre vocabulari molt específic com “cianur potàssic”, “mòbil del crim” i “assassí en sèrie” —que una nena de sis anys els faci servir en conversa és, com a mínim, estrany, i força preocupant. També és, segurament, el motiu pel qual el Crims és un èxit d’audiència entre la nostra generació —mai, però mai, superaré el que entre tots li vam fer a l’Helena Jubany. El cas és que el fet que el petit Conan parlés el mateix idioma que jo el feia proper, de la mateixa manera que ho va ser el Son Goku per a tota aquella generació dels 80 que encara somia a fer tornar Bola de Drac. Però vaja, que ara no us descobreixo la penicil·lina.

Amb els anys, el Conan és dels pocs animes que ha perdurat en la graella infantil catalana. I els últims anys, s’ha convertit en una anomalia a les sales de cinema: és l’única pel·lícula, tant d’animació com de live action, que es dobla únicament en català. I, en una època en què el doblatge sembla que va car, i que la lluita per la llengua està més viva que mai, el Conan representa una bastida en la guerra per sentir coses en el nostre idioma.

Aquest estiu ens ha arribat la pel·lícula 26 —que es diu aviat—, El detectiu Conan: Black Iron Submarine. Un film que, pels més veterans de la sèrie —jo— era interessant perquè plantejava minuts de pantalla pels grans dolents de la sèrie, l’organització dels homes de negre. Aquells que li van arruïnar la vida al protagonista, sí. I amb els que molts hem tingut malsons des que per primera vegada ens vam trobar amb en Gin i en Vodka. I la premissa, que semblava treta de l’última entrega de Mission Impossible, era ridículament actual: l’amenaça que suposa per als nostres protagonistes una intel·ligència artificial capaç de reconèixer facialment gent de totes les edats. Un punt de partida interessant tenint en compte que en Conan amaga la seva veritable identitat per evitar que el trobin i el matin.

Però els més veterans també sabem que les pel·lícules no són el que anomenem canon. És a dir, res del que passa té transcendència més enllà de les dues hores i poc que duren. No canvien l’status quo, i no hi ha grans esdeveniments que suposin un gir a la trama. Per tant, anar a veure una pel·lícula del Conan, a nivell emocional, té poc interès. Hi anem per passar una bona estona, per riure, per comentar la jugada d’amagat, i perquè sovint, les pel·lícules aprofiten per explorar casos més grans, més apoteòsics, i més improbables dels que ens poden oferir el manga i l’anime. Per això moriré defensant que la sisena pel·lícula —El fantasma de Baker Street— és la millor: perquè ofereix un cas de ciència-ficció prou descabellat com per funcionar al marge de la història real, que és fidel als personatges i a les seves relacions, i que és un bon entreteniment perquè saps que allò no tindrà més transcendència. Ningú important morirà, i ningú confessarà el seu amor real. Però durant les dues hores que dura, coi, com ha molat.

Black Iron Submarine no encerta, en aquest sentit. Proposa un cas una mica fora de sèrie, però prou ancorat en el realisme com per quedar en una estranya zona grisa. L’acció, per tant, és desmesurada —però això ja és normal en un anime on un nen pot xutar una pilota com si fos Lewandowski amb unes vambes modificades— i no t’acabes de creure allò que està en joc. I quan l’organització segresta la Haibara, creadora de la droga original i enemiga número ú dels dolents, en cap moment pateixes per la seva integritat real. Res de nou, però quan tot es pren tan seriosament, costa valorar-la com cal.

Val a dir que, com acostuma a passar, no es pot valorar una pel·lícula d’anime basada en una sèrie/manga com valoraríem una pel·lícula de Hayao Miyazaki o de Makoto Shinkai. I, en general, tampoc és el mateix valorar una pel·lícula d’animació japonesa que una d’occidental. Perquè hi ha una diferència cultural abismal, entre altres coses. Així que dir que el guió és cursi i previsible, amb frases heroiques que sonen massa a clixé, no és exactament un punt negatiu. I, de fet, sovint és una de les característiques del Conan. Però potser en aquesta vint-i-sisena edició ho han portat massa a l’extrem, amb alguns diàlegs tan cringe que tot el meu cinema va sospirar en veu alta.

L’altre pecat imperdonable, i segurament el gran problema del film, és el fanservice. La marca té un problema fent massa cas als seus fans, començant pel seu autor, Gosho Aoyama, que té la insuportable mania d’atendre i fer realitat cada desig que els fans li fan arribar. "Volem una detectiu juvenil noia!”" Doncs pam, aquí que la introdueixo. "Volem saber com es van conèixer en Shinichi i la Ran!"Toma, capítol dedicat al moment —d’aquest, concretament, no em queixo. La qüestió és que els fans no són la ment pensant original rere la història. I molts tenen opinions contradictòries i mal construïdes al respecte —m’hi incloc, no seré jo ara l’enciclopèdia màxima del Conan. Per això no se’ns pot fer cas. I en aquest film, sembla que els guionistes i el director —en aquests casos, Aoyama hi té poc a dir— han decidit construir un relat per acontentar un sector molt específic del fandom: aquell que somia amb una relació Conan-Haibara que mai serà. Que, efectivament, no sóc objectiva i com a negacionista màxima d’aquesta relació hi estic en contra. Però és que suposa una traïció enorme als personatges mai vista des del final de How I Met Your Mother.

Veurem si la 27a entrega —mare meva, si us plau, deixeu-nos viure i acabeu amb aquest xou, ja que vull tancar capítol i passar pàgina— jugarà en aquesta mateixa lliga, o es prendrà seriosament el potencial que tenen les pel·lícules. El que està clar és que, quan arribi, la voldrem en català. Perquè així és com hem entès sempre el Conan. I, a mi, que no em vinguin amb romanços —si no és en català, no és en cap altre idioma.