Dues de les crítiques que hi fa són lucre i ciutat. La primera pel drenatge econòmic en què s’han convertit aquest tipus d’esdeveniments. La segona, per l’efecte de desertització que ha suposat pel territori del voltant. No són fenòmens nous, però amb la pandèmia s’han accelerat. En paral·lel, a Catalunya, un seguit d’iniciatives han creat tendència amb una nova xarxa de festivals amb valors alternatius. En alguns casos impulsades per joves, d’altres per cooperatives i totes des de la perifèria. Han aconseguit fer forat a còpia de ser ecològics, cooperatius i apostar pel talent local. Per què costa tant fer cultura des de la perifèria? Com es financen aquests projectes? La tendència d’aquestes noves apostes es mantindrà o tornarà a esborrar-se?
[noticia]260402[/noticia]
Muntar l’escenari, fer proves de so i posar la barra en marxa. Aquest era l’ordre del dia a Sant Hilari Sacalm, el migdia del dissabte passat. Un panorama de fressa respecte a la tranquil·litat que caracteritza aquest petit poble, al cor de les Guilleries. Eren les hores prèvies de l’Isard Fest, un festival organitzat per 15 joves de Sant Hilari que aposta pel nou talent en català. Enguany van actuar-hi grups com Flashy Ice Cream, SocunBohemio o Carlota Flâneur.
El festival té un esperit cooperatiu, és finançat per l’Ajuntament i negocis locals i va néixer l’any passat com a resposta a un buit: “Ens faltava un punt de trobada cultural que aglutinés les poblacions. Per això va sortir la idea de fer un espai pels artistes joves centrat en la música en viu.”, valora Martí Puigderajols, un dels impulsors de l’Isard Fest. Amb la pandèmia, la zona de les Guilleries va quedar orfe d’aquest tipus de producte cultural, a l’espera de recuperar el Festhilari, enfocat a la música electrònica.
La proposta pretén acostar la cultura des de la natura, al marge de les grans zones urbanes i vol servir d’aparador per l’escena local en català. No és l’únic: l’adeu a la pandèmia ha coincidit amb un revifament de noves propostes culturals en indrets rurals. Des de Montblanc amb el Montblanc Fest, a Sant Jordi Desvalls i l’estrena del Tramunfest passant per Camprodon, amb la proposta Microclima. El fenomen no és nou, però ha renascut amb matisos importants: més centrada en la música en viu i amb l’objectiu d’apostar per un públic jove, tant en preus com en programació.
Els grans damnificats del model Primavera Sound
El gestor cultural, Marçal Girbau, coincideix en la importància de generar projectes més enllà de les grans demarcacions: “A través de la cultura hem de poder dibuixar un mapa del país”. Les festes majors han estat una de les damnificades per l’aparició de festivals, sobretot en ciutats mitjanes. Per Girbau, han hagut d’incorporar la dinàmica de presentar un cap de cartell i un organigrama similar al de cartells com el Cruïlla o el Festival de Cap Roig. "Les festes majors han copiat el model de festival i s’han privatitzat", assegura el gestor.Això també té afectacions en la presència d’artistes catalans pel circuit comercial. L’absència de talent local de festivals com el Primavera Sound és un mantra que fa anys que s’ha establert, des que els organitzadors van virar la programació per atraure un públic més internacional. "Els grups catalans només es programen si venen entrades", considera Girbau, que creu que això també s’ha instaurat a la resta d’esdeveniments de gran format.
“Un dels deures d’un festival és tenir cura del talent local emergent”, afegeix Vicent Fibla, director del Festival Eufònic, un espai que combina arts en viu com la música, la dansa i la gastronomia, amb gran volada i trajectòria a les Terres de l’Ebre. Si Girbau considera que el model de festa major s’ha dissolt amb l’oferta lúdica privada, per Fibla, els macrofestivals no tenen efectes directes en les dinàmiques d’esdeveniments com l’Eufònic. “No tot el que es fa sota el nom de festival ho és”, afegeix amb relació als ajuntaments que en els darrers anys han apostat per cicles de concerts i ho han venut com a projectes amb identitat.
El problema de fons? "No en fem prou amb caps de cartell. La cultura del país necessita un sotabosc fort per sobreviure. Si no, el panorama es desertitza”, assegura Girbau. Perifèria i sotabosc. Són els dos pilars que el projecte Perifèria Cultural ha volgut resoldre. A través de quatre eixos temàtics -arts, gastronomia, territori i medi ambient, la ruta, nascuda aquest mes de maig, ha acollit artistes dels Països Catalans. Des d’Anna Andreu a Maria Jaume passant per Ivette Nadal o Cafè d’Alger.
La singularitat del projecte rau en la itinerància dels cicles- ara Riudarenes, ara Perafita- que també ha tocat pobles com Biosca o Vilanova de Meià. “La perifèria no és el Baix Llobregat sinó Ribes, l’Alguer o Tortosa”, argumenta Girbau- un dels impulsors del projecte- que ofereix concerts en territori perifèric amb artistes perifèrics per impulsar un imaginari col·lectiu de país i crear aparadors lluny del “centre” que és Barcelona.
Els festivals "bolet", la cara amable de la desertització
El director de l’Eufònic, en canvi, considera que, a banda de miralls on projectar artistes, cal que l’escena tingui cabuda per un ventall més ampli d’estils. “La responsabilitat no és només dels qui programen, el públic també acaba fent de filtre”, assegura i posa d’exemple els festivals “bolet”, un format amb gran tirada i significació als països catalans, com ara l’Acampada Jove o el Canet Rock.A primer cop d’ull, són espais generacionals que fomenten el català. Per contra, l’impacte que tenen al seu entorn no afavoreix la vida cultural dels pobles que ho acullen. Funcionen a base de caps de cartell i, genera interferències negatives amb els projectes alternatius que poguessin sortir des del territori. "S’estableix una relació tòxica entre la perifèria que acull i el centre que designa els artistes”, diferencia Fibla que considera contrastos aquest model amb les iniciatives fetes des de la perifèria: “Cal que la creació sigui local perquè es pensi amb l’usuari de l’espai que ho acull”.
Les propostes bolet solen ser més llamineres pels patrocinadors. Generen més volum d’entrades i el seu reclam són caps de cartell. Girbau proposa que siguin els festivals grossos qui financin els projectes petits. “Està demostrat que el sector turístic o el sector de l’automòbil generen externalitats negatives i, per tant, han de compensar amb taxes o comprant paquets d’emissions”, carbura.
Això permetria equilibrar la balança, per part d’agents privats, però bona part del finançament actual l’articula el sector públic, on es repliquen les desigualtats. Segons El Crític, tant el Primavera Sound com el Sónar reben subvencions amb regularitat. Entre el 2013 i el 2019 el Primavera Sound va rebre 977.000 euros de subvencions de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). Mentre que l’Ajuntament de Barcelona va dotar el Sónar, amb 1,1 milions a través d’un conveni amb el Departament de Promoció Econòmica. Els dos festivals tenen part de les accions venudes en fons d’inversió. En aquest sentit, un informe de Plataforma per la Llengua alerta que els tres festivals més subvencionats no arriben al 20% de la programació en català.
A les demarcacions més petites, cal sumar-hi la incertesa de les programacions culturals. L’Eutònic d’aquest any va patir un sotrac econòmic important després que el govern local de La Ràpita, una de les seus principals de la proposta, canviés després del 28-M i li retirés el suport institucional. Des de l’Eufònic han tret ferro a l’assumpte i han pogut reprogramar el cartell, però, el canvi en els consistoris locals ha tingut efectes en el mateix Isard Fest, per exemple. Segons fonts de l’organització del festival, l’equip del nou alcalde de Sant Hilari no veu “prioritari” l’impuls de la cultura i, de cara a l’edició del 2024, podrien retirar el suport.
