L’Arconia —realment The Belnord, un luxós edifici a l’Upper East Side de Manhattan— és tan impactant com sembla. I, amb tota probabilitat, molt més segur. Entre altres coses perquè hi ha un porter que no et deixa entrar, ni per fer-te una foto friqui. Ho sé perquè, ho confesso, ho vaig intentar. L’edifici s’ha convertit en un destí de pelegrinatge obligat per a la majoria de fans d’Only Murders In The Building, la sèrie d'Hulu (aquí, Disney Plus) que va aparèixer una mica del no-res i s’ha convertit en un dels grans èxits televisius dels últims anys. Tant, que mentre em feia una foto davant l’impressionant edifici, un dels seus veïns em va interrompre sarcàsticament per dir-me: saps que realment no viuen aquí, no? I va passar a explicar-me en detall exactament on tenen realment els pisos Steve Martin, Martin Short i Selena Gomez, el trio protagonista. Ah, New Yorkers. Aquella gent que no té problema amb fer-te mansplaining a ple carrer per compartir amb tu les adreces de les estrelles. I després que com pot ser que matessin John Lennon davant del Dakota.

Vaig visitar l’Arconia —el Belnord— en el meu tour turístic-friqui per la ciutat que mai dorm en preparació especial per la tercera temporada d’Only Murders In The Building, que s’estrenarà el proper 8 d’agost a Disney Plus. Bàsicament, amb l’objectiu frívol de poder assenyalar la pantalla cada vegada que surt l’edifici —gairebé el quart protagonista de la sèrie— per dir: ei, jo era allà! Perquè aquestes ximpleries em fan il·lusió. I perquè Only Murders s’ha convertit en una de les meves sèries preferides dels darrers anys.

La premissa original de Steve Martin, cocreador de la sèrie, és tan ridícula —i genial— que sembla mentida que funcioni. Parteix de la idea de dos senyors grans —ell i Martin Short, companys inseparables d’aventures còmiques— avorrits, solitaris, molt fanàtics dels pòdcasts de true crime —aquí, Crims— que decideixen que resoldran assassinats i en faran el seu propi programa. Però, com que són grans, els fa mandra deixar l’edifici on viuen. I, per tant, resoldran, Solo asesinatos en el edificio. A aquest punt de partida se li afegeix una pota extra, la de Selena Gomez, la peça generacionalment discordant que no té por de riure’s dels dos “vells” i que crea aquest contrapunt còmic que, evidentment, funciona. Perquè al seu davant té dos dels grans genis còmics nord-americans, i no cal fer gaire cosa perquè et surti rodona la jugada.

La segona temporada —i això ja no és espòiler, a aquestes alçades de la pel·lícula— acabava amb un assassinat que, per primera vegada, tècnicament passava fora de l’edifici: el del convidat especial i sorpresa Paul Rudd, un actor que moria sobre l’escenari d’una obra que dirigeix el personatge de Martin Short. I, amb l’anunci a mig rodatge de la incorporació de la històrica Meryl Streep al repertori, tot apuntava a una gran tercera edició. I l’és.

Perquè l’essència es manté intacta. Sembla molt fàcil, això —de primer de guionista, inclús— però sorprèn la quantitat ingent de sèries que cauen en la mortal trampa de creure que, amb un nou any d’història, han de créixer, tenir més diners, fer trames més complexes i grandiloqüents, amb explosions, i tirotejos, i persecucions a gran escala i confeti i purpurina i una banda sonora de Hans Zimmer. No. No cal. Cal fer el que has fet sempre, però una mica millor, amb una mica més de desenvolupament, perfilant més els personatges i els gags, però mantenint reconeixible la teva sèrie. Això és el que han fet a Only Murders —continua tenint aquella essència especial, la del true crime barrejat amb la comèdia en una combinació aparentment contradictòria; la de les tardors a una Nova York de somni en la que tots hem desitjat viure alguna vegada. Aquell je ne sais quoi que transpira amb cada nota d’una banda sonora genialment composada. I una banda sonora especialment bona per escriure. Us ho confirmo mentre redacto aquestes línies amb l’Spotify a tot drap.

Els dos personatges nous —els de Paul Rudd i la majestuosa Meryl— encaixen amb una facilitat que no ens hauria de sorprendre. Rudd és un dels millors hosts de Saturday Night Live, programa del qual beu la comèdia de Martin i Short —que no pas de Martin Short, tenen noms perillosament similars i capicua— i s’hi ha adaptat amb la rapidesa d’algú que té una relació personal estreta amb ells. El que potser sorprèn —o sorprendre potser no és la paraula... Destaca— és la interpretació de Meryl Streep, que no és només que sigui excel·lent —per variar— sinó que et convenç d’haver format part del repartiment pràcticament des del primer minut. El seu personatge està tan fascinantment dissenyat, amb tants clarobscurs i tantes escenes showstoppers, que és impossible no col·locar-la a les travesses dels Emmy.

La temporada seria d’excel·lència si no fos per una elecció narrativa que crec que li ha jugat en detriment. La premissa de la sèrie és prou divertida per prometre situacions de tota mena, però prou limitada perquè els mateixos guionistes i els espectadors es plantegin fins quan ha de durar la broma, que deia aquell. Quants anys d’assassinats en un mateix edifici pots aguantar fins que els espectadors comencin a qüestionar la probabilitat dels fets? A la ficció, comprem coses que a la realitat ens serien impossibles d’acceptar —és el que els professionals angloparlants del sector defineixen com suspension of disbelief. Però fins quan aguanta, narrativament, la premissa de poder resoldre només assassinats a l’edifici? Els guionistes se la juguen per apostar més pels personatges que pel misteri. No em malinterpreteu, el misteri continua sent sucós i hi estic enganxada —Disney no m’ha enviat tots els capítols, i fa setmanes que tinc la meva pròpia pissarra de detectiu a casa plena d’apunts sobre qui pot ser el culpable. Però els protagonistes també han de saber qui són més enllà del trio.

Aquí és on la temporada m’ha perdut. He començat aquest article remarcant la importància de Short, Martin, i Gomez. I en aquesta temporada tots tres estan repartits, compartint més pantalla amb altres personatges secundaris —bons, però secundaris, al cap i a la fi— que entre ells. I això sí, molt bé, reflecteix metalingüísticament les mateixes inquietuds dels personatges, però també afecten l’espectador. Entenc que el conflicte és en la dinàmica canviant dels tres, però els vull veure en escena junts. Els vull veure intercanviant teories i seguint pistes sapastrement fins que, d’alguna manera inconclusa, arriben al fons del misteri. I quan això desapareix, també una part de la màgia de la sèrie.

Tot i això, no és un problema prou gros per considerar-la una mala temporada. Sobretot, perquè la separació dels tres fa que els breus moments que tenen junts brillin encara més que de costum. I perquè la comèdia funciona —he rigut més que mai—, la tensió està ben treballada, i l’ADN de la sèrie no ha canviat.

Una gran notícia per mi, que quan s’estreni la tercera temporada penjaré a les xarxes la meva foto davant de l’Arconia per presumir —com fem tots— i ho podré fer sense tenir les mans tacades de la sang de la decepció. Ei, mireu, aquí soc, davant l’Arconia. Avui s’estrena la tercera temporada d’Only Murders In The Building i pobres de vosaltres que no us hi enganxeu.