És força acurat dir que, del fenomen en què ha acabat esdevenint Barbenheimer, hem sentit més a parlar de Barbie que d’Oppenheimer. Per aquells que encara no heu descobert les profundes misèries i fumades de Film Twitter —aquell obscur apartat de la xarxa social en què es congreguen els fans del cinema, i que res té a envejar, pel que fa a caràcter sectari, de Twitter Catalunya— el fenomen neix quan es fa oficial la data d’estrena d’ambdues pel·lícules: aquí, el 20 de juliol de 2023 arriben a l’hora dos films que no poden ser més diferents l’un de l’altre. La broma comença amb aquell mem de dues cases —una de negra i una de colors pastels— l’una al costat de l’altra, i ara s’ha convertit en una estratègia de màrqueting independent de les productores que ha pres una vida tan conscient, que fins i tot se l’ha batejat. Barbenheimer és el fenomen cinematogràfic de l’estiu. I Barbie sembla guanyar la partida.

La prova és que he començat aquesta crítica d’Oppenheimer, el nou film de Christopher Nolan (Inception, The Dark Night Trilogy, Interstellar, Tenet) parlant de l’altra. I no és perquè la cinta biopic sobre J. Robert Oppenheimer, pare de la bomba atòmica, no sigui prou bona en comparació amb la seva companya a les sales. És, de fet, de les millors que Nolan ha concebut els últims anys. Esclar que venim de Tenet.

Se’n sabia poca cosa abans de la seva estrena, a excepció d’un cast llarguíssim que inclou noms com Cillian Murphy en el rol titular, Robert Downey Jr., Emily Blunt, Matt Damon, Florence Pugh, Rami Malek i Gary Oldman, entre molts altres. Els actors havien ofert relativament poques entrevistes promocionals —i ara, després de l’anunci de la vaga per part del sindicat d’actors de Hollywood, encara menys— i Nolan havia recorregut el circuit periodístic per fer el seu típic comentari negacionista de VFX i poca cosa més. Una jugada solemne, digna de la gravetat dels assumptes que aborda la pel·lícula. O potser una estratègia perquè es revelés el mínim possible de la cinta en una època en què tràilers de tres minuts te l’expliquen sencera.

I l’estratègia ha jugat a favor seu. El que Christopher Nolan proposa és una història d’escala tan monstruosa que s’agraeix assistir-hi pràcticament a cegues. L’aclaparador apartat visual, pensat per veure’s en la pantalla més gran possible —la pel·lícula s’ha rodat en 70 mil·límetres i IMAX, una combinació que pràcticament no es pot apreciar en cap sala del país— és tan colpidor, que ja no parlem de plans que són quadres, si no enquadres carregats d’una força tan arrasadora com la de la mateixa bomba que vol retratar. És, sens dubte, el punt fort del film: una solidesa fotogràfica, amb tanta intenció al darrere, combinada amb un muntatge tan estudiat, que els ulls se t’obren com plats des del primer minut fins a l’últim dels 180 que dura. Ja no és la grandiloqüència ni la gosadia del que Nolan imagina —que també. És la profunditat narrativa i visual amb què carrega fins i tot el plano menys sospitat.

És sobre la superfície de la pantalla que Oppenheimer troba els seus millors moments. A la reflexiva fotografia se li uneix un treball actoral majúscul, liderat per dos homes que sonaran molt a la propera carrera de premis. El primer sembla que ja ha començat a fer campanya i s’està menjant al mateix protagonista: Robert Downey Jr. ha recuperat la seva carrera exitosa pre-Marvel —aquella de Zodiac, Kiss Kiss Bang Bang, i Chaplin— i se surt amb una interpretació tan matisada, complexa i plena de detalls que és l’enveja de qualsevol que es dediqui a aquest art. El segueix de prop Cillian Murphy, que dona vida a un brillant i contradictori científic amb la mateixa proesa amb què encarna el traumatitzat i torturat Thomas Shelby de Peaky Blinders —potser amb un punt de semblança massa remarcat. Però és que cap actor de la pel·lícula es queda curt: per petit el paper —protagonitzin una escena de breus minuts o mitja pel·lícula— absolutament tots ells ho donen tot per insuflar dinamisme als personatges. Fins i tot Florence Pugh i Emily Blunt que, en pur estil Nolan, manquen de personatges femenins rodons i desenvolupats, aconsegueixen donar-los forma.

Tots ells fan brillar un guió que es llueix sobretot en els diàlegs, en les escenes compartides entre dos o més personatges més o menys intel·ligents que es debaten sobre física i moralitat com qui debat si el gol era o no fora de joc. És en aquestes escenes en què la pel·lícula realment m’ha guanyat, on realment m’he quedat atrapadíssima per la pantalla: quan Cillian Murphy i Matt Damon comparteixen escena i juguen a superar-se l’un a l’altre com ho farien personatges d’un guió d’Aaron Sorkin.

En l’únic que la pel·lícula realment trontolla és en el metratge. Ho he dit un cop i ho diré infinites vegades més: és pràcticament injustificable fer durar un film tres hores, i aquest no n’és l’excepció. Si bé aguanta prou estoicament les dues hores i mitja, en l’última mitja hora es difumina, s’estira fins que es converteix en una capa narrativa massa fina i cau presa de les costures del gènere. Fins a la marca de les dues hores i mitja, la pel·lícula oscil·la intel·ligentment entre la moralitat, la filosofia, i l’onirisme prou per fer-te oblidar momentàniament que és un biopic. Però en l’última mitja hora és quan se li veu el llautó, s’entrebanca amb les regles del gènere, i Nolan queda plenament exposat. Com a director imaginatiu i arriscat que sempre busca anar més enllà, queda massa limitat per les estructures del que demana un film d’aquest caire, i la pel·lícula perd força. I si fins ara havíem assistit a una meravellosa, minuciosa, i moralment ambigua reflexió sobre com els èxits científics sovint suposen grans desgràcies humanes, el que queda és un últim final d’acte que recorda massa als biopics genèrics —llegeixi’s: The Theory Of Everything, The Eyes Of Tammy Faye i Joy. La metàfora, la crítica, la visió per explicar la complicació excepcional del dilema de canviar la història de la ciència i de la humanitat alhora, s’esborrona. I el missatge queda diluït en una última línia de diàleg tan poderosa com clixé.

Es fa llarga? Sí. Es fa pesada? En absolut. Et deixa amb el cap rumiant, moralment confrontat per les ambigüitats i els clarobscurs del que segurament és el personatge més transcendental dels últims segles. I entenc que, d’alguna manera, és el que Nolan proposa. Se l’ha criticat per ser probel·licisme i pels missatges proarmes de les seves pel·lícules per ments molt menys desenvolupades que la del científic jueu que va causar la mort a milers i milers de civils que res tenien a veure amb un conflicte internacional on tothom tenia la seva agenda personal. Qui ho fa s’equivoca. I segurament —en pur estil Nolan— d’Oppenheimer, és el que més clar quedarà.