Poques pel·lícules em fan plorar inequívocament en cada visionat. N'hi ha poques que s’enduguin el segell irrefutable d’haver-me commocionat tant que he estat incapaç de contenir les llàgrimes que m’amenaçaven despietadament. Pixar, sens dubte, s’emporta la palma en aquest breu rànquing: Toy Story 3 i Coco són dues de les cintes que més m’han colpit constantment. I Miyazaki, evidentment, també me l’ha jugada: El viatge de Chihiro no és només la meva pel·lícula preferida de la història, sinó que també és el film que més m’ha fet desfer-me en un mar de llàgrimes. Els darrers anys també s’ha afegit a la llista una de les trilogies més perfectes de la història del cinema de l’animació: How To Train Your Dragon, la saga de Dreamworks sobre un jove viking que, contra tot pronòstic, es fa amic d’un temible drac. Un dels responsables de la meva desfeta emocional, en aquest cas, és Chris Sanders, que acaba de presentar al Festival de Sitges el seu últim projecte, The Wild Robot. I què us esperàveu, que després d’aquest prefaci no us digués que la pel·lícula m’ha enamorat tant que no he acabat plorant com una magdalena?

De Chris Sanders, format a la Masia de Pixar i ment pensant rere clàssics com Lilo & Stitch, no en podia esperar menys. Però quan un tàndem de direcció se separa—com és el cas de Sanders, que ha partit peres amb el seu company laboral, Dean Deblois—sempre hi ha el dubte injust: quin dels dos directors és el realment bo? Ha passat amb els Cohen, ha passat amb les germanes Wachowski, i el dia que Christopher Miller i Phil Lord separin els seus camins més evidentment, també ens sorgirà la mateixa qüestió. Infundada, sí. Cruel, també. Però basada en fets parcialment incontestables. I tot i que Sanders ja s’havia independitzat amb The Croods, un film força correcte, The Wild Robot semblava la seva primera gran aventura en solitari. I quina manera de demostrar que amb la seva filmografia com a únic autor té encara un llarguíssim camí d’infinita qualitat.

Entreteniment

«The Substance»: Coralie Fargeat, Demi Moore i Margaret Qualley envien a la merda Hollywood

Sobre el paper, The Wild Robot és una història senzilla, sense pretensions: un robot naufragat en una illa habitada únicament per animals es fa càrrec de la cria d’una oca que ha quedat òrfena per culpa seva. Abans que arribi l’hivern, Roz—el nom carinyós del robot interpretat per Lupita Nyongo—haurà d’ensenyar el petit Brightbill a nedar i volar per tal que pugui migrar abans que arribi el mal temps. Tot, ajudada per una munió d’animalons que, al principi, es fiaran poc del robot amb bones intencions. Sobre el paper, el film és una història de maternitat triada, de família buscada, dels llaços que ens uneixen no per la sang sinó per la pròpia tria. És una fabula sobre la importància de treballar plegats, d’unir-nos davant el mal comú, de ser solidaris i cooperar i no aprofitar-nos ni enemistar-nos malgrat el que ens pugui dir la nostra naturalesa, la nostra lògica innata. Sanders ha escrit un guió senzill, que no pretén trencar estigmes ni revolucionar el gènere en què es troba còmode. No és una història terriblement estranya, ni complexa, però amb prou profunditat per establir clarament els seus objectius i enviar amb emoció devastadora el seu missatge. No és un film excepcional per la seva creativitat narrativa, ni tampoc espera ser-ho. I el seu punt de partida, inevitablement, recorda a altres pel·lícules del gènere. Però també ho feia How To Train Your Dragon, i Lilo & Stitch, i fins i tot E.T., i qualsevol cinta que tingui com a punt de partida l’amistat improbable entre un humà i un monstre. Però dubto que ningú s’atreveixi a qüestionar la qualitat de qualsevol d’elles. Perquè, sovint, una premissa senzilla és el millor punt de partida per explicar una història infinita.

I Chris Sanders ho sap. Ho sap perquè si el seu film no brilla en el guió, brilla en tot allò altre—tot i que val a dir que hi ha un humor tan fosc, tan negre, tan obscur i cruel que sorprèn en una pel·lícula del seu caire. Però l’autèntica fita no és què explica, sinó—com passa sempre—el com. Dir que l’animació és excelsa, dedicada, i posant en escac els límits estilístics entre el 2D i el 3D és quedar-se curt. El domini del mitjà que té Sanders transcendeix l’animació contemporània, explorant els límits creatius i tècnics fins a aconseguir una tècnica que és tant tecnològicament brillant com estèticament efectiva. El film és un seguit d’escenes i escenaris preciosos, immediatament icònics que sobrepassen l’espectador.

És la via perfecta per reunir la resta d’elements que fan especial la pel·lícula. El càsting liderat per N’yongo i secundat per Pedro Pascal dona ànima a uns personatges que recorden a Zootopia i que estan tan ben escrits com il·lustrats. Però sens dubte el que més destaca del film és la seva banda sonora, que toca totes les tecles per acompanyar la comèdia, la trama, però sobretot, l’emoció del film amb una elegància refinada i un traç impecable. Kris Bowers ha confeccionat unes melodies profundament commovedores, enganxoses, èpiques i delicades a parts iguals. Si no acaba la temporada de premis guardonada o, almenys, nominada a l’Oscar, serà la injustícia més radical de l’any. De debò, si necessiteu únicament una excusa per anar a les sales a veure el film, que sigui la seva inescrutablement perfecta banda sonora.

Un cúmul de sensacions, de vivències, d’experiències i sentiments que culminen en un clímax emotiu, satisfaent i molt treballat. Una explosió de magistral domini de l’art de narrar històries. I un altre dels films que ens demostra que l’animació no és pas un gènere menor, reservat únicament per a les criatures de casa i per a entretenir la canalla, sinó un autèntic vehicle per expressar les preocupacions més profundes de l’ésser humà. L’essència, al cap i a la fi, del cinema, i de l’afany humà per deixar la nostra petjada en un món cada vegada més cruel i hostil.