Com cada dia laborable de la meva vida, camino per agafar la línia blava del Metro de Barcelona. Fa setmanes que m'he atorgat una missió i sovint s'activa quan vaig cap a la meva parada de metro. Enteneu-me: quan dic "missió", vull dir "objectiu", perquè la missió és tan humil que dir-ne "missió" seria com dir-li "Messi" al teu cosí que juga de davanter amb el Minabo de Kiev. L'anomeno "missió" per tal d’inculcar-me la importància d'una tasca tan modesta com és procurar tenir present l'alegria i autoritzar-me a arrebossar-me en la felicitat quan em cau a sobre el pes del món, sense apartar-me'n com quan em cau un raig d'aigua freda a la dutxa.
La meva tendència a recórrer els camins de la malenconia és útil per a reconfortar-me i commoure els altres, però es converteix en una eina autodestructiva a falta d'un contrapès que equilibri la balança emocional. Últimament, m'esforço, m'esforço, m'esforço, i d'entre les coses per les quals m'esforço, m'esforço a inflar aquest contrapès. Per tal de recordar-me'n, taral·lejo internament un vers de "Les coses que no m'agraden de tu" del Socunbohemio: "Que escriure quan estic content és difícil, però important". Un no pot oblidar la felicitat per dedicar-se a abraçar únicament les misèries, perquè aleshores no està vivint la vida, sinó recreant una tragèdia de sobretaula d'Antena 3. No conec ningú que en gaudeixi de manera no irònica.
De totes maneres, ara que pujo al vagó no sona pas la intimitat vitalista de l'Artur Viñas, sinó que als meus auriculars hi explota una celebració de la vida molt més vasta i explícita: "Em desperto, quina hora és? Vaig tornar a perdre els papers. Encara tinc la cartera, però no li queden diners." Si el cinema-puny de Sergei M. Eisenstein fos una cançó, seria "Fumo Molt Bec Molt". I si Epicur fos un filòsof contemporani, seria en Monrra Straps en aquesta cançó. Quan sento les primeres notes del tema, em trec el mòbil de la butxaca com si fos un revòlver per apujar el volum ràpidament.
La celebració desacomplexada de la joia per la joia, sense culpabilitat ni excuses per a justificar-la, sovint ens fa por o ens costa de permetre-la i defensar-la. Els valors cristians que embolcallen implícitament la nostra cultura dificulten el gaudi sense raons específiques ni remordiments a posteriori. En Ramon Reñé, o com a mínim el seu jo artístic Monrra, ha après a travessar aquesta barrera de repressió emocional i conductual. Em repeteixo a mi mateixa que vull regar i deixar florir la filosofia darrere d'aquesta cançó, una filosofia magnànima tant amb el dolor com amb el plaer, i que compatibilitza dues coses aparentment contràries alhora sense que l'existència d'una anul·li immediatament la possibilitat de l'existència de l'altra.
La meva tendència a recórrer els camins de la malenconia és útil per a reconfortar-me i commoure els altres, però es converteix en una eina autodestructiva a falta d'un contrapès que equilibri la balança emocional. Últimament, m'esforço, m'esforço, m'esforço, i d'entre les coses per les quals m'esforço, m'esforço a inflar aquest contrapès. Per tal de recordar-me'n, taral·lejo internament un vers de "Les coses que no m'agraden de tu" del Socunbohemio: "Que escriure quan estic content és difícil, però important". Un no pot oblidar la felicitat per dedicar-se a abraçar únicament les misèries, perquè aleshores no està vivint la vida, sinó recreant una tragèdia de sobretaula d'Antena 3. No conec ningú que en gaudeixi de manera no irònica.
De totes maneres, ara que pujo al vagó no sona pas la intimitat vitalista de l'Artur Viñas, sinó que als meus auriculars hi explota una celebració de la vida molt més vasta i explícita: "Em desperto, quina hora és? Vaig tornar a perdre els papers. Encara tinc la cartera, però no li queden diners." Si el cinema-puny de Sergei M. Eisenstein fos una cançó, seria "Fumo Molt Bec Molt". I si Epicur fos un filòsof contemporani, seria en Monrra Straps en aquesta cançó. Quan sento les primeres notes del tema, em trec el mòbil de la butxaca com si fos un revòlver per apujar el volum ràpidament.
La celebració desacomplexada de la joia per la joia, sense culpabilitat ni excuses per a justificar-la, sovint ens fa por o ens costa de permetre-la i defensar-la. Els valors cristians que embolcallen implícitament la nostra cultura dificulten el gaudi sense raons específiques ni remordiments a posteriori. En Ramon Reñé, o com a mínim el seu jo artístic Monrra, ha après a travessar aquesta barrera de repressió emocional i conductual. Em repeteixo a mi mateixa que vull regar i deixar florir la filosofia darrere d'aquesta cançó, una filosofia magnànima tant amb el dolor com amb el plaer, i que compatibilitza dues coses aparentment contràries alhora sense que l'existència d'una anul·li immediatament la possibilitat de l'existència de l'altra.
"Mare de Déu, què cony va passar? Que potser em vaig passar! Chequejo la galeria, les trucades i el WhatsApp." Reconstruir la nit és una forma més d'artesania que barreja el fet viscut amb l'imaginat, el semirecordat, i el deformat. En contextos de festa, la rigidesa i la paràlisi desapareixen –amb més o menys rapidesa, i més o menys ús de substàncies– per deixar pas a la desinhibició: durant unes hores es compleix la màxima de la filosofia hedonista, preocupada per la recerca del plaer i la felicitat com a fi últims de l'existència. En aquest parèntesi que ens aïlla de la vida serena, coherent, i rutinària, és més fàcil fer caure barreres personals com ara la timidesa, la inseguretat o les convencions socials –si és que no van totes relligades pel mateix fil– per donar pas a una connexió més directa i estrictament basada en la celebració de la interacció humana: el parlar per parlar, el riure per riure, el fet de ballar per ballar. El fet que de festa no hi hagi altre objectiu en l'intercanvi comunicatiu que la connexió per la connexió és purament humanista.
I és preciós. És una mostra de la humanitat més depurada que ens redueix al nostre estat més primitiu, un estat deslliurat de constructes ideats per dotar de baranes i sentit la nostra existència; constructes necessaris, però tan necessaris com ho són els espais físics i temporals on poder prescindir-ne. Les nits de festa desdibuixen les barreres humanes, on l'autodestrucció puntual contribueix a la construcció col·lectiva.
Paro atenció a la lletra de "Fumo Molt Bec Molt". Diu: "no sé què diré més tard, però de moment val la pena", i em fa pensar immediatament en el "and have a drink or two, and then I go and spoil it all by saying something stupid like 'I love you'" de Frank Sinatra. De festa, els errors són comuns. Encara que jo prefereixo pensar en imprecisions, en el meu cas. La festa pot ser un camp d'entrenament on aprendre a tolerar els errors propis, a perdonar-se'ls, a acceptar que la comunicació humana no sempre és perfecta i esmolada, que de vegades es deforma i que, d'alguna manera, tot i això, és aquesta abstracció la que fa de rem de les hores, avançant sense objectiu, perquè l’objectiu és el propi procés.
"M'aixeco del sobre, una hora fent la morsa." Giovanni Sartori, científic social especialitzat en política comparada, va escriure: "El que la democràcia és no es pot separar d'allò que la democràcia hauria de ser (1988)". Amb la felicitat i el plaer, caldria fer-ne el mateix: no perdre-les de vista. Que el que la vida és en un moment concret, no ens separi del potencial de ser que té. "Tinc set, tinc gana, i en el cap una campana, que la molt puta repica, i també tinc una almorrana. [...] Tinc ressaca, acidesa i una mica d'ansietat, Gaviscol i Ibuprofeno, puta, sempre al meu cap." Que la ressaca no ens faci oblidar la festa: quan les expectatives. S'esvaeixen i amb elles les preocupacions associades, i tota conducta es redueix a una celebració de l'alegria d'estar vivint el moment present. "Si encara no ho has entès, espera que ho desenvolupi". És qüestió de pràctica: autoimposar-se aquesta filosofia com un exercici de màquina de gimnàs on les zones que treballes són el cervell i el cor. Aquesta és la meva missió. Pròxima parada: La Sagrera.
I és preciós. És una mostra de la humanitat més depurada que ens redueix al nostre estat més primitiu, un estat deslliurat de constructes ideats per dotar de baranes i sentit la nostra existència; constructes necessaris, però tan necessaris com ho són els espais físics i temporals on poder prescindir-ne. Les nits de festa desdibuixen les barreres humanes, on l'autodestrucció puntual contribueix a la construcció col·lectiva.
Paro atenció a la lletra de "Fumo Molt Bec Molt". Diu: "no sé què diré més tard, però de moment val la pena", i em fa pensar immediatament en el "and have a drink or two, and then I go and spoil it all by saying something stupid like 'I love you'" de Frank Sinatra. De festa, els errors són comuns. Encara que jo prefereixo pensar en imprecisions, en el meu cas. La festa pot ser un camp d'entrenament on aprendre a tolerar els errors propis, a perdonar-se'ls, a acceptar que la comunicació humana no sempre és perfecta i esmolada, que de vegades es deforma i que, d'alguna manera, tot i això, és aquesta abstracció la que fa de rem de les hores, avançant sense objectiu, perquè l’objectiu és el propi procés.
"M'aixeco del sobre, una hora fent la morsa." Giovanni Sartori, científic social especialitzat en política comparada, va escriure: "El que la democràcia és no es pot separar d'allò que la democràcia hauria de ser (1988)". Amb la felicitat i el plaer, caldria fer-ne el mateix: no perdre-les de vista. Que el que la vida és en un moment concret, no ens separi del potencial de ser que té. "Tinc set, tinc gana, i en el cap una campana, que la molt puta repica, i també tinc una almorrana. [...] Tinc ressaca, acidesa i una mica d'ansietat, Gaviscol i Ibuprofeno, puta, sempre al meu cap." Que la ressaca no ens faci oblidar la festa: quan les expectatives. S'esvaeixen i amb elles les preocupacions associades, i tota conducta es redueix a una celebració de l'alegria d'estar vivint el moment present. "Si encara no ho has entès, espera que ho desenvolupi". És qüestió de pràctica: autoimposar-se aquesta filosofia com un exercici de màquina de gimnàs on les zones que treballes són el cervell i el cor. Aquesta és la meva missió. Pròxima parada: La Sagrera.
